Badalls que s’encomanen

Com que no és improbable que el blog paCiència provoqui badalls encomanadissos a més d’un, avui escriuré precisament sobre això: badalls que s’encomanen.

Des de petit m’havien dit que es badallava per gana, son, avorriment o por. Per experiència hi afegiria el mareig: abans de vomitar pujant el Port del Querol (o per la borda d’un vaixell) sempre em ve una tanda de badalls incoercible. El cas és que, amb bon criteri, de petit a casa m’havien dit sempre que quan badallés, em tapés la boca, que sinó encomanaria el badall a qualsevol que em veiés amb la boca oberta. I bé, com gairebé tothom, quan badallo, em tapo la boca.

Però, ben pensat, això de que s’encomani un gest complex és una cosa força extraordinària. A més, per simple observació informal, hom diria que els badalls s’encomanen a gairebé tothom. I quan un fenomen és tan extès, ha de tenir unes arrels ben profundes.

De fet, sembla que l’encomanamenta dels badalls la compartim ximpanzés i humans. Per contra, aquesta contagiositat no es dóna a la resta d’animals ni tampoc a la gent que pateix autisme. Això és interessant perquè l’autisme és una malaltia que afecta directament la capacitat de relacionar-se amb els altres i que altera radicalment la capacitat d’empatia. La imatge dels autistes com a persones desconnectades del medi ve donada en part per la incapacitat que tenen de comprendre els sentiments de l’altre. L’absència de contagi dels badalls en individus amb empatia patològicament baixa i en animals amb estructures socials més senzilles, ha fet pensar que és probable que el fenomen tingui relació amb les interaccions interpersonals i amb la comunicació entre individus i que, per tant, pugui jugar un paper en la cohesió social dels grups d’humans.
És interessant remarcar també que l’evolució ha d’haver jugat un paper central en els badalls i la seva contagiositat, ja que no deixen de ser un fenomen biològic. Dit d’una altra manera, caldria esperar que la contagiositat dels badalls hagi conferit algun avantatge evolutiu als individus que el pateixen/gaudeixen. Per entendre’ns: els encomanadissos han d’haver procreat més que no pas els no encomanadissos.

Quan pensem en termes evolutius, cal fer-ho tenint en compte que els humans hem viscut en grups de menys de 50 individus durant més del 99% de la nostra existència: des del paleolític més remot fa 4 o 5 milions d’anys fins a l’adveniment del neolític fa menys de 10.000 anys. Només des del moment en què l’agricultura va forçar l’assentament de poblacions i va permetre el superàvit de menjar, les poblacions no van començar a créixer. Bé doncs, en un grup de 30 o 40 individus, nòmada, exposat a una existència perillosa i incerta, la bona coordinació del grup és important. Una de les hipòtesis més interessants sobre la contagiositat dels badalls proposa que una manera que l’evolució ha trobat* de fer anar el grup a l’hora és gràcies als badalls: quan un comença a tenir son badalla i si el badall s’encomana al veí, aquest incoscientment entén que el seu company està cansat i que comença a ser hora de recollir-se. El mateix passa amb la gana o la por: sense necessitat d’expressar-ho amb paraules, el grup comparteix un sentiment o una sensació subjectiva gràcies al contagi dels badalls, ajudant a establir un consens i a facilitar la dinàmica del grup.

Per això, en les reunions de feina, quan un comença a badallar l’interès general decau ràpidament: encara que no vulguis, 4 milions d’anys d’evolució t’empenyen a voler fer una becaina. I 4 milions d’anys són molts anys.

Un article acadèmic sobre el tema es pot trobar aquí: http://baillement.com/texte-yawning-evolution.pdf.

*: per ser estrictes cal dir que l’evolució no “troba” res perquè, de fet, no busca res. El procés és d’avall amunt, o d’antic a nou: quan per atzar hi ha un canvi a una població (una mutació genètica o altre fenomen heredable) la reproducció diferencial entre els mutats i els no mutats resoldrà quina població preval. Si la mutació dóna un avantatge de supervivència respecte a la població original, és molt probable que els mutats tinguin més descendencia viable i fèrtil i que per tant, al llarg de les generacions els mutats acabin substituint els no mutats.

28 comentaris

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús