Nuclears

Després d’una temporada de baixa en el blog miro de reprendre l’hàbit d’escriure-hi.

Tinc pendent acabar la sèrie sobre la generació de l’evidència -crec que amb un tercer capítol ja ho hauré enllestit- però primer voldria escriure una breu reflexió una mica d’estar per casa sobre les nuclears, la seva seguretat i la relació problemàtica que hi veig amb el model econòmic actual. Dic d’estar per casa perquè ni sóc físic, ni enginyer, ni economista o sigui que les meves opinions valdran poca cosa.

Bé, d’entrada diré que sempre he estat més aviat a favor de les nuclears per una qüestió d’eficiència: amb poques centrals s’obté molta energia amb un cost medioambiental relativament limitat. En comparació, les destrosses irreversibles en el sistema fluvial d’un país que calen per generar energia hidroelèctrica en quantitat important o la quantitat de contaminants que cal llençar al mediambient per generar energia a base de cremar carbó o petroli deixen ben parades les nuclears: són instal·lacions relativament petites que en condicions normals no contaminen gaire i que tenen residus perillosos que es poden gestionar de forma segura. A més, la nostra societat té una fam creixent d’energia elèctrica i avui per avui les nuclears en suministren una part considerable i no és viable -crec- tancar-les de cop sense crear un d’altabaix econòmic tan o més greu que una fuita radioactiva.

El problema de les nuclears és que quan les coses no van bé del tot, van realment malament. No només és en relació al deasastre puntual sinó a la permanència del desastre en forma de contaminació radiocativa, duradora i disseminada. Cal dir també que el risc zero no existeix i que la vida en si mateixa és un risc (de fet té un 100% de mortalitat… ehem, acudit dolent). Però bé, conyes apart, l’especificitat de les nuclears és que les dimensions del desastre que poden provocar són superiors a les de l’incendi d’una central tèrmica de petroli o al trencament d’una presa, per exemple. Per tant, és lògic exigir que les mesures de seguretat que hagin de complir siguin més estrictes. I aquí és on entra en joc el problema que em sembla essencial: les centrals nuclears són un negoci i les empreses que les fan tenen accionistes a qui han de retre comptes -en forma de beneficis- un cop l’any. Els accionistes, sovint fons d’inversió diversificats, si reben pocs beneficis -o no en reben- canvien d’empresa on posen els calers i l’elèctrica se’n va en orris. Per tant, els amos de les centrals tenen pocs incentius més enllà de la consciència i la llei, per reduir beneficis a base d’incrementar la despesa en seguretat. Al seu torn, els estats no productors de petroli -la gran majoria- tenen tots els incentius del món per tenir les nuclears en funcionament el màxim temps possible i millorar així la seva balança comercial a base de reduïr les importacions de petroli. Aquesta combinació de factors fa que, globalment, no hi hagi massa pressió sobre les nuclears per invertir gaire en seguretat o si més no, per fer-ho més enllà de l’estrictament necessari per imperatiu legal. Al Japó, aquest imperatiu legal s’ha mostrat de totes totes insuficient. Probablement amb generadors diesel ubicats en alçada, amb uns murs anti-tsunami 3 cops més alts, i amb un disseny més acurat dels reactors, ens haguéssim estalviat el desastre. Però seguir els passos necessaris segurament hagués fet inviable econòmicament el negoci de les centrals nuclears.

L’equilibri entre viabilitat i seguretat ha d’estar decantat cap a la seguretat -el Japó serà el punt d’inflexió- i això requerirà canvis. De cop al bot (com diu el mestre Puyal) se m’acudeixen dues propostes: la nacionalització de les centrals nuclears -si és que les finances dels estats s’ho poden permetre- i/o l’increment del preu de l’energia per permetre l’explotació privada “segura” i rendible de les centrals existents. Cap de les dues és gaire bona: una perquè els països occidentals estan en estat de semi ruïna i només els falta gastar milionades en comprar centrals, fer-les segures i explotar-les amb pèrdues, i l’altra perquè els ciutadans i empreses occidentals estan també en estat de semi ruïna i només els falta gastar milionades en comprar energia a preu d’or. La solució a llarg termini seria produïr prou energia renovable i cal incentivar-la amb decisió, però és això mateix: una solució a llarg termini. I mentrestant, cal una estratègia -un conjunt de solucions- que ens permeti obtenir l’energia que necessitem a un preu assumible, si és que això és possible, que enlloc està escrit que ho hagi de ser.

23 comentaris

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús