Capitalisme i biologia (o com nedar contracorrent sol acabar malament)

Aquest nou post me’l suscita la qüestió del capitalisme que tractava en el darrer escrit i els comentaris que s’hi han fet. Allà hi deia que perquè la ciència sigui productiva ha de regir-se per paràmetres capitalistes: és bo que els científics competeixin entre ells per recursos limitats per tal d’incrementar la qualitat de la seva producció. Avui, estirant una mica més aquest fil, escric tal com raja sobre un tema que directament no és el meu i per tant només compartiré idees vagues. Altre cop, em mouré per terrenys molt colaterals a la ciència.

Hi ha una situació que sempre m’ha semblant xocant. Els països socialistes van tenir durant dècades uns governs estables teòricament centrats en el “poble”. Podien destinar grans quantitats de recursos en problemes de salut rellevants però malgrat això, la seva indústria sanitària va tenir una capacitat innovadora escassíssima, sorprenentment insignificant. Que jo sàpiga, no en va sortir pràcticament cap nou fàrmac, cap tractament eficaç per cap malaltia. Jo pensava que si tenien diners i gent formada, n’hi hauria hagut d’haver prou, però no va ser el cas. Donant-hi voltes se m’acut la següent explicació, suposo que descobreixo la sopa d’all.

El Socialisme com a doctrina política i filosòfica és fruit de les bones intencions de gent essencialment bona i amb esperit científic que veu les desigualtats i el patiment dels seus semblants i s’empesca tot un model de societat que per força, pensen, ha de millorar les coses. Com no hauria de funcionar bé si està raonat des de la base fent servir el mètode científic: s’observa el passat i el present, es mira d’entendre i se’n fan teories que es testen fent servir els coneixements històrics i situacions presents quasi-experimentals. De tot això se n’obté una teoria completa que s’aplica amb entusiasme i… fracassa miserablement.

Mentrestant, a l’altra banda, el Capitalisme funciona. És pragmàtic: no mira de canviar-ho tot per fer-ho tot més just. Parteix de la base que el món és un lloc injust, un lloc essencialment aliè al concepte de Justícia, on els animals es mengen els uns als altres, on hi ha gent llesta i gent ruca, sense cap mena de relació amb el sentit de Justícia. El Capitalisme dóna el protagonisme a l’individu i a les seves ganes de sobreviure i de deixar descendència. Uns 3000 milions d’anys d’evolució empenyen en aquest sentit i malgrat la complexíssima estructura social que hem creat els humans, la biologia ho permea tot i finalment tots som individus amb interessos individuals. És cert que quan els interessos de molts individus convergeixen això dóna una gran força, però al final, aquesta força sempre es manté gràcies a un fràgil equilibri de voluntats individuals i està sotmesa a permanent revisió. I el fet és que un sistema econòmic i social que vulgui maximitzar els beneficis de cada individu –el capitalisme- rema a favor de la corrent biològica i té molt de guanyat d’entrada: no requereix un acord global, estable i de llarga durada entre milions de persones que renunciïn als seus interessos personals immediats i canviants. El Socialisme (i no diguem l’assembleari) en tant que sistema revolucionari, requereix d’una harmonia en les voluntats individuals que dificilment es dóna i encara menys es manté.

Però no tot és tant terrible: la Justícia, que em sembla la principal força motriu del Socialisme, resulta que també és un subproducte del Capitalisme, com l’oxigen ho és de la fotosíntesi. Es crea sense voler-ho: la recerca i obtenció individualista de riquesa fa que poc a poc –molt poc a poc- la Justícia es vagi extenent a mesura que s’acumulen les eines, tècniques i riquesa que el propi sistema genera. Aquesta difusió es fa malauradament amb tota mena d’entrebancs i reculades locals, però globalment i amb prespectiva històrica, es difon progressivament.
Certament, el sistema crea també nous i creixents problemes com ara la degradació medioambiental. Però seguint el principi de parsimònia és més plausible que el propi sistema sigui capaç de generar solucions pels problemes que ell mateix causa -ja ho ha fet en múltiples ocasions- que no pas que aquestes solucions vinguin d’un canvi global de soca-rel: massa coses poden anar malament.

Em fa l’efecte que és millor acceptar-nos tal com som i nedar a favor de la corrent prenent cura d’haver dissenyat un bon timó per regular el viatge aigües avall que no pas entestar-nos en canviar radicalment el curs de tots els rius del món.

6 comentaris

  • Jaume Serinyà Gonyals

    27/06/2011 20:02

    Bé, bé, d’acord, crec que tot aquell que més o menys ha seguit els teus dos últims articles té clar que la teva opinió envers el capitalisme i les teves preferències en el moment d’escollir un sistema econòmic. És innegable també, que el fet d’ocupar un lloc benestant dins d’aquest sistema t’ha influenciat a l’hora de valorar-ne les bondats. Entès això, el capitalisme és un sistema econòmic com qualsevol altre, no tan antic de com es deduiria de certs fragments ambigüitat calculada de l’article ni tampoc tan perfecte. (Estrictament, es considera que el capitalisme es va començar a estendre arreu del món després de la revolució industrial amb més o menys fortuna.)
    Cal deixar clar que ni tot han estat fracassos per la resta de sistemes econòmics, ni tot han estat victòries aclaparadores pel capitalisme. (Sense negar l’evidència actual on, tot i que amb un futur incert, la potència mundial vigent s’estructura seguint aquest model, desenes i desenes de països que han adoptat el mateix model pateixen la més miserable pobresa.) No obstant això, és clar, les mateixes condicions econòmiques succeeixen en altres països com Cuba, però precisament en aquest país hi destaca l’elevada taxa d’alfabetització i d’atenció mèdica, que tot i les dificultats econòmiques supera en ambdós casos els valors dels EUA. Més enllà d’entrar a discutir quina aplicació de les diferents teories econòmiques ha resultat més reeixida (i més important encara decidir quins criteris ho determinarien), crec que emetre valoracions tan alegrament categòriques sobre sistemes econòmics, fent servir arguments poc elaborats i que en algun cas freguen la fal·làcia no diu gaire a favor del rigor científic d’un investigador. Dit això, encantat de poder reflexionar junts. :)

    • jfortuny

      28/06/2011 3:00

      Sí bé d’acord, però si es tracta de “reflexionar junts”, a banda de denunciar argumentacions poc el.laborades i fal.laces, caldria explicitar on fallen els arguments i desfer les fal.làcies, sinó tot plegat queda en aquesta curiosa tendència que constato en més d’un comentarista a fer-me posseidor d’una immensa fortuna personal.
      D’altra banda, no em puc estar de dir que citar Cuba com un exemple, ni que sigui parcial, d’èxit al marge del capitalisme no fa més que reforçar la meva opinió de que un sistema socialista (amb les seves coses positives) és inviable sense una repressió sistemàtica de les llibertats individuals. Això sense tenir en compte que l’educació i la sanitat la paguen en bona mesura amb els diners que els turistes de països capitalistes deixen a la illa cada any.

  • Angel Ropit

    26/06/2011 14:02

    Està bé la relació entre sociologia-economia i biologia. I en concret, aquesta no és nova, hi ha defensors del capitalisme ferotge basant-se en la teoria evolutiva. Jo crec, i enllaço amb els comentaris anteriors, que el capitalisme (i la meritocràcia per extensió) és bo com a impuls motriu, però no ho pot ser tot. D’igual forma que una persona que es basi només en els instints no farà res de bo, crec que una societat basada només en el capitalisme fracassarà. Necessitem tant d’un impuls motor i d’una guia racional: l’estat ha de limitar la voracitat del capitalisme però sense frenar-lo (error en el que va caure el comunisme). Continuant amb el símil biològic, els mamífers tenen l’avantatge evolutiu que creen llaços d’afecte entre els membres de la comunitat (la família, en certs moments, és més important que l’individu), cosa que rèptils, aus, … no tenen.

  • Joan

    25/06/2011 19:43

    Es veritat que les societats comunistes no van produir gaire avenços mèdics notables, però jo no diria que no n’hi va haver cap. Un problema absurd que els va perjudicar molt fou la dificultat d’anar a congressos internacionals i connectar amb col.legues. Jo podria parlar d’uns quants casos absurds que vaig veure, però els governs occidentals també hi van contribuir. En qualsevol cas, la majoria del progrés científic del segle XX fou deguda més als EUA que al conjunt dels països capitalistes

  • Marcel

    25/06/2011 13:35

    Estic d’acord amb el comentari d’Altae. De l’article, interessant, se’m deriven unes quantes qüestions: el capitalisme funciona per a tothom, tal com es preguntava Altae? És realment just per a tothom, tothom té les mateixes oportunitats (que, en el meu mínim coneixement, crec que és en el que es basa la justícia del capitalisme)? També em qüestiono la frase “Uns 3000 milions d’anys d’evolució empenyen en aquest sentit”… Tal com ho entenc, el capitalisme no té 3.000 anys ja que abans i havia diferents tipus de totalitarismes generalment. També crec que l’article comenta els dos sistemes en termes extrems, però hi hauria un terme mig? Probablement seria el just, l’anomenat estat del benestar no?
    Finalment m’agradaria comentar l’argument de “com que és el més natural, ha de ser el més adequat”. Em sembla un error pensar així. L’evolució no actua de manera racional i es fruit de l’atzar i de la permanència del més estable dels existents. O sigui: no es pot dir que el que ha evolucionat cap a una manera sigui “la millor manera”, sinó que és la millor de les que han sorgit per atzar. Per tant podríem trobar una solució racional al problema que fos millor que la que ha evolucionat, que no enten de termes “humans”. Jo en tot cas no vull rendir-me al Darwinisme Social.
    Pel que fa al medi ambient, t’has plantejat que podríem arribar a un punt de no retorn? La vida no desapareixerà, però la humana tal coneixem potser si…
    Gràcies per l’article i coincideixo que donar voltes sobre les coses és el més productiu!

  • Altae

    23/06/2011 16:12

    És una reflexió interessant, però això de que el capitalisme funciona,,, per a qui? Per als més rics que es poden beneficiar dels avenços? personalment preferiria no avançar tant en medicina i que la que tinguem que sigui de qualitat. Igualment crec que seria preferible que la riquesa es repartís més equitativament a que n’augmentés el total.
    En el regne animal hi regna la llei del més fort, però hem avançat una mica des de llavors i tot i que segurament no arribarem mai a una societat equitativa no per això s’ha de deixar d’intentar. En la nostra naturalesa hi regna tant l’egoïsme com la compassió, i no es pot negar ni l’un ni l’altre.
    I respecte que el capitalisme és fruit de l’evolució,,, pensaries el mateix si fossis Indi, o Camerunès? En la majoria dels països del món l’individualisme dur és tant marcià com aquí el concepte de sotmetre’s als desitjos de la familia (en general). I no pq no hagin evolucionat sino pq ho han fet de manera diferent, tot depèn de com s’entengui.
    Igualment gràcies per l’article, fa pensar i això és bo.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús