Arxiu del mes: novembre 2011

Caseta i hortet a la Lluna

dimecres, 30/11/2011

Els dos apunts anteriors en aquest blog i alguns dels comentaris que s’hi han fet, apunten cap a una idea tenebrosa que fa dies que em ronda pel cap. Em temo que a la democràcia li passa com al petroli:  ha superat el seu pic de producció -en aquest cas, d’eficàcia.  

Quan la producció energètica depenia exclusivament de cremar fusta i carbó, la qüestió energètica no formava part del debat democràtic. Avui tenim més fonts d’energia i en sabem força dels seus efectes sobre la salut humana i del planeta. També coneixem les implicacions econòmiques que tenen les diverses opcions disponibles. Avui en dia el debat energètic implica qüestions relacionades amb l’economia, la física, la medicina, la salut pública, l’ecologia, la recerca, etc. Les decisions sobre aquest debat es prenen als Parlaments on els nostres representants haurien d’entendre i integrar informació provinent de tots aquests camps i més. Entendre i integrar: perquè, què implica tancar les nuclears? Quines conseqüències tindria sobre la disponibilitat d’energia i això sobre la indústria, l’atur, l’economia, la salut de la població, etc? De seguida, qualsevol debat, científic, cultural, econòmic o artístic es fa tècnicament molt complex. En canvi, quan un partit es presenta a les eleccions amb la proposta de tancar les nuclears (o de construïr-ne de noves i més grosses), en base a què ho fa? A una reflexió profunda o a una agenda preconcebuda: “el meu electorat és d’esquerres: he de tencar centrals” o “els meus votants són conservadors: n’he de fer més”? Les espectatives prèvies de l’electorat tenen un pes important i sovint allunyat de la raó científica. Per posar un exemple, podria Iniciativa per Catalunya presentar-se a les eleccions defensant les nuclears en el cas que els seus quadres arribessin a la freda conclusió que la resta d’opcions són pitjors? O saben que immediatament un altre partit ecologista els robaria bona part de l’electorat? Pot un partit presentar-se -i guanyar- proposant la supressió del funcionariat, per molt que en privat gairebé tothom accepti que avui en dia és un sistema que llastra l’economia i el progrés? Jo penso que no i crec que és un problema molt gros de la nostra democràcia: a l’evidència científica li costa molt obrir-se camí en el món de la política pràctica.

De fet, a petita escala, un metge es troba en una situació semblant a la d’un Parlament: en front d’un pacient ha de fer un diagnòstic diferencial en base a evidència sovint fragmentària, ha triar les proves diagnòstiques més adeqüades, arribar a un diagnòstic, comunicar-lo, triar un tractament, avaluar-ne l’efecte, fer un seguiment i adequar les futures accions als resultats observats. Sovint no és fàcil, i qui ho fa són professionals ben formats en coneixements específics i en mètode científic. Les preferències del pacient compten a l’hora de decidir si es fan les proves i si es fa el tracatment, és el concepte d’autonomia personal, però els fets són els fets i les solucions són les que són. Hi ha poca democràcia en tot això. Una cosa semblant els hi deu passar als jutges quan han de decidir sobre temes tècnics: els cal un peritatge i malgrat no ser experts en el tema, han de poder integrar la informació i emetre judicis raonables. Arribar a ser jutge no és fàcil i les seves decisions no són pròpies d’una democràcia assembleària, tampoc. Per ser efectius, tant  a metges com a jutges se’ls otorguen, de facto o legalment, unes prerogatives que fàcilment es podrien considerar com a autoritàries. 

Gestionar un país no em sembla conceptualment tan allunyat del cas del metge o del jutge, només que l’escala es troba enormement augmentada. Malgrat això, als membres del Parlament, aquells que faran les lleis que regiran el país, no se’ls exigeix cap formació i es dóna per sentat que el programa electoral amb el qual la majoria del Parlament es va presentar a les eleccions serà una guia acceptable per dirigir el país. Es pot no compartir el programa del guanyador, però s’accepta per fair-play democràtic. És això viable avui en dia on les decisions són molt complexes i tenen implicacions a escala global? Si no ho és, quina alternativa hi ha? Com es poden integrar la presa de decisions raonada i informada amb la voluntat popular? Té gaire sentit que jo opini, que jo pugui opinar, sobre si és millor provocar inflació o retallar despeses per desencallar l’economia? No ho tinc gens clar. Jo puc voler un determinat model de societat, una socialdemocràcia benèvola posem per cas, però com puc saber si això és raonable o és poc menys que demanar una caseta i un hortet a la Lluna? I ja deixant de banda la qüestió de la formació tècnica dels nostres representants, en quin moment la creixent delegació en ells de la presa de decisions cancel·la el concepte de democràcia? Especialment en un moment on les utopies a llarg termini semblen descartades i que el dia a dia és més la fi que no pas el camí.  Crec que aquest és un debat important, aparentment molt al marge de la ciència, però on el mètode científic penso que hi té molt a dir.

 

Lyssenko: (pseudo)ciència i política

dilluns, 28/11/2011

A mi, el terme “tecnòcrata”, només em sonava de classe d’història quan parlaven de l’època dels governs franquistes que van dirigir Espanya després de la postguerra i que van servir per treure el país de la fase de deliris autàrquics propiciats pel falangisme.  Es va entrar en una fase ben lamentable però menys delirant. En qualsevol cas, darrerament, això de “tecnocràcia” s’ha posat de moda altre cop per designar la composició dels governs que han estat imposats no se sap massa per qui a Grècia i Itàlia. El terme, de fet, es refereix a un sistema on qui mana són individus que actuen (o miren de fer-ho) segons criteris tècnics que es basen en evidència científica, en contraposició als polítics convencionals que manen per a contentar els seus votants i, a la llarga -potser- realitzar uns ideals. Gairebé per definició, la política partidista viu en el territori de les idees preconcebudes i les mesures predefinides. Aquesta manera de fer és enemiga declarada del progrés científic, que requereix una reavaluació constant dels seus postulats, intervencions i conclusions. No és que la pràctica política hagi de fer ciència en el seu dia a dia, però la virtud de la tecnocràcia és que, idealment, miraria d’imposar la raó científica a l’acció política, duent-la a territoris més racionals però probablement més allunyats de la voluntat popular. El despostisme il·lustrat que comentàvem l’altre dia.

Sense cap voluntat de fer d’advocat dels governs tecnocràtics, sí que voldria fer notar que les experiències històriques de supeditació de la ciència a la política han estat més aviat desastroses. El cas de Trofim Lyssenko és un bon exemple de com la política es pot carregar un camp sencer de la ciència i provocar la desgràcia, ruïna i mort de multitud de persones.

El tal Lyssenko va ser un  agrònom soviètic d’origen pagès que va “regnar” en el camp de la ciència agrícola -i per extensió en tota la biologia- al bloc soviètic des dels anys 20 fins als anys 60s del segle passat. L’home en qüestió era un pseudocientífic que va aconseguir fer creure als dirigents dela URSS, notablement a Stalin, que havia descobert un mètode de crear híbrids de blat i altres vegetals de forma poc menys que nigromàntica. El seu plantejament era oposat a la naixent ciència genètica i es basava en l’heretabilitat de característiques no codificades als gens que recordava els plantejaments de Lamarck, amb allò de que les  girafes tenen el coll llarg perquè durant generacions l’han anat estirant molt per menjar les copes dels arbres més alts. D’acord que hi ha conceptes com els de l’epigenètica i la metilació de l’ADN que van una mica per aquí, però la cosa del Lyssenko era molt poc sofisticada, bàsicament errònia i sobretot d’una reproducibilitat nul·la. Feia servir una sèrie de tractaments prehibridació als quals sotmetia les llavors que mai van ser aclarits i que eren la base de tota la seva argumentació. El fet va ser especialment dramàtic perquè va arrancar de soca-rel la ciència genètica a la URSS, va condemnar a l’ostracisme una multitud de científics que van acabar a gulags, morts o marginats i que va crear un retard en el camp de la biologia del qual la URSS mai se’n van poder rescabalar. L’Stalin estava encantat amb el personatge perquè encarnava l’ideal del pagès que guanyava en el seu territori científics i intel·lectuals. A més, el concepte d’heredar caràcters apresos donava un marc teòric al pla de crear un “home nou” lliure de tots els “vicis burgesos” a base d’educació socialista. De fet, en una exhibició d’idees preconcebudes, Stalin considerava la genètica contrària a l’ideal socialista ja que si trets com la intel·ligència tenien un origen genètic, tota la construcció de l’edifici socialista, tal com ell el concebia, s’esfondrava. Per tant, la solució fou senzilla: si l’explicació raonable no anava bé, es canviava la definició de raonable i endavant. I bé, la cosa va acabar com va acabar.

Un altre exemple de perversió de la ciència en mans de la política, en el qual no hi entraré per conegut i escabrós, és l’intent de demostrar la supremacia racial ària sobre la resta. Ja se sap com van anar les coses.

En aquests temps que corren, sembla que se’ns imposen governs tecnocràtics que actuaran amb l’eficiència i el sentit comú en ment. Un dels problemes és que la gran majoria de la població no tindrem les eines necessàries per jutjar si aquestes mesures són encertades o no. I per tant, ens poden facilment fer passar bou per bèstia grossai que la tecnocràcia amagui una agenda ideològica sense provada solvència científica i el que és més greu, sense veritable refrendació democràtica. Jo espero el meu avançat giny electrònic de diversió massiva.

 

PS: trobo que el Lyssenko, a banda de fer cara de dolent, s’assembla força al Putin. Deu ser un clàssic eslau. Encara que ben mirat, també s’assembla al que fa de James Bond.

Matar marcianets en 3D

divendres, 18/11/2011

Avui, amb el garbuix mental que em provoca el terrabastall informatiu sobre la crisi econòmica, m’ha vingut al cap aquella sèrie d’apunts sobre l’avaluació de l’evidència que vaig penjar mesos enrera. Allà s’hi explica que en un assaig clínic, el científic és amo i senyor del que passa i les decisions es prenen de forma informada i coherent, seguint un mètode diàfan i repetible. Ben bé el contrari de la sensació que tinc quan aquests dies llegeixo el diari.

Malgrat que avui podem accedir, com mai abans a la història, a una multitut de visions parcials del que  passa, la informació que obtenim és  generalment inconnexa i sovint contradictòria. A més, les fonts de la informació: mitjans de comunicació, governs, organismes europeus i mundials, grans corporacions, ONGs, agències de rating, etc tenen les seves pròpies agendes més o menys ocultes i no sabem del cert quina validesa els podem atorgar. Internet posa a l’abast però (de moment) no interpreta. I tot i que actualment és quan la població està més formada intel·lectualment (si més no de mitjana), el caire global de la crisi i la multitut d’actors fan que la complexitat de la situació hagi crescut molt més que la nostra capacitat d’entendre el que passa. Bé, com a mínim que la meva capacitat.

La crisi econòmica ha transformat el món en un immens experiment on s’assagen múltiples remeis per solucionar els desastres econòmics.  Per jugar el paper del científic que dirigeix l’experiment hauríem de conèixer totes les condicions que poden afectar-lo, però, de fet, no sabem realment ni com està l’economia del país (estem arruïnats o ens enreden?), ni quins factors externs poden jugar un paper (si Israel perd la paciència amb Iran, en sortirem escaldats?),  ni quines intervencions s’estan aplicant a l’economia, ni si tothom les aplica igual, ni són les millors o potser les úniques o si se n’han estudiat els efectes a llarg termini. Tampoc sabem del cert qui valorarà els resultats de les reformes ni quins barems farà servir. Tenim una visió desesperadament parcial del que ens envolta i a més a més, les nostres opinions de com arreglar les coses, avui compten ben poc. No vull dir que abans comptessin molt, ni tant sols que hagin de comptar gaire, només remarco que ara no ho fan gens. De fet, es pot constatar amb certa consistència i esglai la progressiva marginalització de la voluntat popular com a motor de canvi. Dels actors principals en tot aquest treatre global, cada cop menys són organismes escollits per sufragi directe. Molts són triats de forma secundària o terciària (UE, organismes com l’FMI, el Banc Mundial, etc) i molts d’altres són directament privats (agències de qualificació, grans empreses, ONGs). De fet, hi acaba d’haver dos derrocaments de governs legítims europeus –a Grècia i a Itàlia- que han passat com aquell qui res.  A mi m’ha semblat xocant però la cosa no ha aixecat gaire polseguera. Semblaria doncs que avancem cap a un neo-despotisme il•lustrat, una espècie de Back to the Future on tindrem un govern global de gent tècnicament molt capacitada (n.b.: “molt” no té perquè voler dir “prou”) que actuarà cada cop més al marge de la voluntat popular. “Tot per al poble, però sense el poble”.

Ben mirat, tot plegat potser només és un reflex del fet que la ciència està renyida amb la democràcia: hom no escull democràticament com es fa un experiment, es fa de la manera que científicament ha demostrat ser la millor. En un estudi, el científic no demana la opinió als animals -perquè no en tenen- sinó que bàsicament s’espera d’ell que faci l’experiment de la forma menys lesiva possible i per a obtindre resultats que justifiquin els patiments causats. Així les coses, el paper de la majoria no serà el del científic sinó més aviat el del ratolí transgènic carent de opinió. Hom podria pensar que després de gairebé 250 anys de les revolucions americana i francesa, hauria de ser difícil que la població tolerés aquesta involució política cap a l’antic règim, però no sembla que de moment s’articuli cap resposta creïble. De fet, una resposta popular, malgrat ser democràtica, podria ser tècnicament equivocada i acabar empitjorant la situació. No ho sé, és complicat, però posats a ser malpensats i a creure en conspiracions globals, predic un abaratiment considerable i una millora ràpida i espatarrant de tots els ginys electrònics dedicats a l’oci. No serem actors amb vot al gran experiment socio-econòmic del segle XXI, però ens ho passarem raonablement bé matant marcianos en 3D.