Lyssenko: (pseudo)ciència i política

A mi, el terme “tecnòcrata”, només em sonava de classe d’història quan parlaven de l’època dels governs franquistes que van dirigir Espanya després de la postguerra i que van servir per treure el país de la fase de deliris autàrquics propiciats pel falangisme.  Es va entrar en una fase ben lamentable però menys delirant. En qualsevol cas, darrerament, això de “tecnocràcia” s’ha posat de moda altre cop per designar la composició dels governs que han estat imposats no se sap massa per qui a Grècia i Itàlia. El terme, de fet, es refereix a un sistema on qui mana són individus que actuen (o miren de fer-ho) segons criteris tècnics que es basen en evidència científica, en contraposició als polítics convencionals que manen per a contentar els seus votants i, a la llarga -potser- realitzar uns ideals. Gairebé per definició, la política partidista viu en el territori de les idees preconcebudes i les mesures predefinides. Aquesta manera de fer és enemiga declarada del progrés científic, que requereix una reavaluació constant dels seus postulats, intervencions i conclusions. No és que la pràctica política hagi de fer ciència en el seu dia a dia, però la virtud de la tecnocràcia és que, idealment, miraria d’imposar la raó científica a l’acció política, duent-la a territoris més racionals però probablement més allunyats de la voluntat popular. El despostisme il·lustrat que comentàvem l’altre dia.

Sense cap voluntat de fer d’advocat dels governs tecnocràtics, sí que voldria fer notar que les experiències històriques de supeditació de la ciència a la política han estat més aviat desastroses. El cas de Trofim Lyssenko és un bon exemple de com la política es pot carregar un camp sencer de la ciència i provocar la desgràcia, ruïna i mort de multitud de persones.

El tal Lyssenko va ser un  agrònom soviètic d’origen pagès que va “regnar” en el camp de la ciència agrícola -i per extensió en tota la biologia- al bloc soviètic des dels anys 20 fins als anys 60s del segle passat. L’home en qüestió era un pseudocientífic que va aconseguir fer creure als dirigents dela URSS, notablement a Stalin, que havia descobert un mètode de crear híbrids de blat i altres vegetals de forma poc menys que nigromàntica. El seu plantejament era oposat a la naixent ciència genètica i es basava en l’heretabilitat de característiques no codificades als gens que recordava els plantejaments de Lamarck, amb allò de que les  girafes tenen el coll llarg perquè durant generacions l’han anat estirant molt per menjar les copes dels arbres més alts. D’acord que hi ha conceptes com els de l’epigenètica i la metilació de l’ADN que van una mica per aquí, però la cosa del Lyssenko era molt poc sofisticada, bàsicament errònia i sobretot d’una reproducibilitat nul·la. Feia servir una sèrie de tractaments prehibridació als quals sotmetia les llavors que mai van ser aclarits i que eren la base de tota la seva argumentació. El fet va ser especialment dramàtic perquè va arrancar de soca-rel la ciència genètica a la URSS, va condemnar a l’ostracisme una multitud de científics que van acabar a gulags, morts o marginats i que va crear un retard en el camp de la biologia del qual la URSS mai se’n van poder rescabalar. L’Stalin estava encantat amb el personatge perquè encarnava l’ideal del pagès que guanyava en el seu territori científics i intel·lectuals. A més, el concepte d’heredar caràcters apresos donava un marc teòric al pla de crear un “home nou” lliure de tots els “vicis burgesos” a base d’educació socialista. De fet, en una exhibició d’idees preconcebudes, Stalin considerava la genètica contrària a l’ideal socialista ja que si trets com la intel·ligència tenien un origen genètic, tota la construcció de l’edifici socialista, tal com ell el concebia, s’esfondrava. Per tant, la solució fou senzilla: si l’explicació raonable no anava bé, es canviava la definició de raonable i endavant. I bé, la cosa va acabar com va acabar.

Un altre exemple de perversió de la ciència en mans de la política, en el qual no hi entraré per conegut i escabrós, és l’intent de demostrar la supremacia racial ària sobre la resta. Ja se sap com van anar les coses.

En aquests temps que corren, sembla que se’ns imposen governs tecnocràtics que actuaran amb l’eficiència i el sentit comú en ment. Un dels problemes és que la gran majoria de la població no tindrem les eines necessàries per jutjar si aquestes mesures són encertades o no. I per tant, ens poden facilment fer passar bou per bèstia grossai que la tecnocràcia amagui una agenda ideològica sense provada solvència científica i el que és més greu, sense veritable refrendació democràtica. Jo espero el meu avançat giny electrònic de diversió massiva.

 

PS: trobo que el Lyssenko, a banda de fer cara de dolent, s’assembla força al Putin. Deu ser un clàssic eslau. Encara que ben mirat, també s’assembla al que fa de James Bond.

3 comentaris

  • OCA

    30/11/2011 12:21

    Joan, quina manera de carregar-te tot el socialisme de cop. De fet el capitalisme ho va tindre força bé per fer-ho. En tot cas són dades que caldrà canviar del sistema socialista per quan arribi el moment, si és que arriba, pugui desbancar el capitalisme (entenent un nou sistema socialista amb unes branques molt diferents al soviètic, però partint d’una mateixa arrel).
    Deixant de banda la filosofia política, entrem a la gestió política: Jo el que no he entès mai és com pot funcionar un país sense tenir gent entesa amb els temes? és a dir, com pots ser conseller d’agricultura sense tenir ni idea d’agricultura?, com pots ser conseller de cultura sense haver estat vinculat a res de tot el que l’envolta?. Potser a Catalunya anem més avançats que a l’estat espanyol, allà, els ministres són simples figures que quasi mai tenen coneixements del tema i les mig delegen als seus secretaris d’estats (figura que a Catalunya, per sort no hi ha, prou despesa inútil ja tenim), però està clar que, deixant de banda pels idearis que tinguis i pels idearis que treballis per aconseguir a través del poder, ho has de fer en rigor i per tant mitjançant persones tecnòcrates (aquesta paraula tant de moda ara), no pot ser que per entrar a treballar a la Generalitat et demanin cert nivell de català (el B si vols ser mosso, el C si vols ser administratiu), però que per ser President ni et calgui haver fet l’EGB. Una cosa és que el President pugui tindre més ma dreta que especialitats, però els consellers o ministres ja per llei haurien d’acreditar coneixements del ram. Quan tu vas a buscar feina has de presentar currículum amb estudis i experiència, com que no els hi hem demanat mai comptes d’aquestes als nostres polítics així anem.
    En tot cas ara volen fer-nos veure que això dels entesos serà la hòstia i tot plegat faran el que Alemanya, França, Holanda i Suècia vulguin, siguin tecnòcrates disfressats o no.

  • Eduard Pertíñez

    29/11/2011 10:38

    Hola. Estic totalment en contra del teu raonament. Planteges ciència contra política quan en veritat el que mostres com a exemple és dogme contra …. (¿quin és el contrari de dogme?). En l’exemple que planteges, el problema és que una teoria va esdevenir dogme. I com que la teoria va acabar sent la teoria incorrecte, aquest dogme va ser un desastre per la societat. I això és bàsicament el que està passant amb els “tecnocrates”. No existeixen els tecnòcrates. Hi ha dues maneres d’arreglar el problema en el que ens trobem actualment. La primera és retallar tot el que calgui per arribar a l’estabilitat dels estats en default tècnic. Ningú sap fins a on caldrà retallar, perque cada cop que es retalla, l’economia se’n resent. Teòricament tard o d’hora la retallada en despesa publica produirà una disminució cada cop menor del PIB, fins que es trobi l’equilibri. Però és possible que no sigui així, o que aquest equilibri es trobi al llindar del 3er món.
    La segona manera de solucionar-ho és generar capital per arreglar el forat. Si tenim un forat monetari del 70% del PIB, podem crear durant 5 anys un 10% més de diners i en 5 anys eliminar el deute, reduint el que paguem d’interessos i per tant estabilitzant el pressupost. El problema d’aquesta via és que és molt llaminera, i un cop oberta acostuma a portar a una hiperinflació, perque a un polític li costa zero engegar la fotocopiadora i en canvi la societat se li tira a sobre si en requereix més impostos.
    Quina és la millor solució? La primera?La segona? Una suma de totes dues? Depen de la maduresa de la societat i per tant a cada país és diferent? No ho sé. El que sí que sé és que els anomenats “tecnòcrates” defensen dogmàticament la primera via, i permetent que s’anomenin d’aquesta manera, estem convertint una teoria en un dogme, que és justament el que el teu escrit pretenia advertir que és dolent.

  • Xavier Cortés

    28/11/2011 17:42

    Hola, Joan.
    Estic d’acord amb tú, com a mínim en l’essència de la idea. Aparentment un tecnòcrata ha de ser una persona suficientment capacitada, per, després d’haver valorat l’evidència reunida al voltant d’un tema concret tregui conclussions encertades (com a mínim, raonades) de cara a tirar endavant un sistema (govern, país, digue-li com vulguis). Suposadament, aquests tecnòcrates, haurien d’estar lliures de conflictes d’interessos, igual que els assajos clínics que es publiquen a les revistes mèdiques, que suposadament han d’estar aleatoritzats i a doble cec.
    És això el que no em fa tanta gràcia, no tinc clar el doble cec (i em fa por que els cecs siguem el poble).
    Sense anar més lluny, els senyors especialistes que es faran càrrec dels governs d’Itàlia i Grècia tenen vincles, tots dos, amb Goldman Sachs i altres entitats financeres sospitoses d’haver participat en la creació de la bombolla immobiliària dels USA…
    És això el que em grinyola de la idea de la tecnocràcia.
    En fi, ja ens ho trobarem…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús