Caseta i hortet a la Lluna

Els dos apunts anteriors en aquest blog i alguns dels comentaris que s’hi han fet, apunten cap a una idea tenebrosa que fa dies que em ronda pel cap. Em temo que a la democràcia li passa com al petroli:  ha superat el seu pic de producció -en aquest cas, d’eficàcia.  

Quan la producció energètica depenia exclusivament de cremar fusta i carbó, la qüestió energètica no formava part del debat democràtic. Avui tenim més fonts d’energia i en sabem força dels seus efectes sobre la salut humana i del planeta. També coneixem les implicacions econòmiques que tenen les diverses opcions disponibles. Avui en dia el debat energètic implica qüestions relacionades amb l’economia, la física, la medicina, la salut pública, l’ecologia, la recerca, etc. Les decisions sobre aquest debat es prenen als Parlaments on els nostres representants haurien d’entendre i integrar informació provinent de tots aquests camps i més. Entendre i integrar: perquè, què implica tancar les nuclears? Quines conseqüències tindria sobre la disponibilitat d’energia i això sobre la indústria, l’atur, l’economia, la salut de la població, etc? De seguida, qualsevol debat, científic, cultural, econòmic o artístic es fa tècnicament molt complex. En canvi, quan un partit es presenta a les eleccions amb la proposta de tancar les nuclears (o de construïr-ne de noves i més grosses), en base a què ho fa? A una reflexió profunda o a una agenda preconcebuda: “el meu electorat és d’esquerres: he de tencar centrals” o “els meus votants són conservadors: n’he de fer més”? Les espectatives prèvies de l’electorat tenen un pes important i sovint allunyat de la raó científica. Per posar un exemple, podria Iniciativa per Catalunya presentar-se a les eleccions defensant les nuclears en el cas que els seus quadres arribessin a la freda conclusió que la resta d’opcions són pitjors? O saben que immediatament un altre partit ecologista els robaria bona part de l’electorat? Pot un partit presentar-se -i guanyar- proposant la supressió del funcionariat, per molt que en privat gairebé tothom accepti que avui en dia és un sistema que llastra l’economia i el progrés? Jo penso que no i crec que és un problema molt gros de la nostra democràcia: a l’evidència científica li costa molt obrir-se camí en el món de la política pràctica.

De fet, a petita escala, un metge es troba en una situació semblant a la d’un Parlament: en front d’un pacient ha de fer un diagnòstic diferencial en base a evidència sovint fragmentària, ha triar les proves diagnòstiques més adeqüades, arribar a un diagnòstic, comunicar-lo, triar un tractament, avaluar-ne l’efecte, fer un seguiment i adequar les futures accions als resultats observats. Sovint no és fàcil, i qui ho fa són professionals ben formats en coneixements específics i en mètode científic. Les preferències del pacient compten a l’hora de decidir si es fan les proves i si es fa el tracatment, és el concepte d’autonomia personal, però els fets són els fets i les solucions són les que són. Hi ha poca democràcia en tot això. Una cosa semblant els hi deu passar als jutges quan han de decidir sobre temes tècnics: els cal un peritatge i malgrat no ser experts en el tema, han de poder integrar la informació i emetre judicis raonables. Arribar a ser jutge no és fàcil i les seves decisions no són pròpies d’una democràcia assembleària, tampoc. Per ser efectius, tant  a metges com a jutges se’ls otorguen, de facto o legalment, unes prerogatives que fàcilment es podrien considerar com a autoritàries. 

Gestionar un país no em sembla conceptualment tan allunyat del cas del metge o del jutge, només que l’escala es troba enormement augmentada. Malgrat això, als membres del Parlament, aquells que faran les lleis que regiran el país, no se’ls exigeix cap formació i es dóna per sentat que el programa electoral amb el qual la majoria del Parlament es va presentar a les eleccions serà una guia acceptable per dirigir el país. Es pot no compartir el programa del guanyador, però s’accepta per fair-play democràtic. És això viable avui en dia on les decisions són molt complexes i tenen implicacions a escala global? Si no ho és, quina alternativa hi ha? Com es poden integrar la presa de decisions raonada i informada amb la voluntat popular? Té gaire sentit que jo opini, que jo pugui opinar, sobre si és millor provocar inflació o retallar despeses per desencallar l’economia? No ho tinc gens clar. Jo puc voler un determinat model de societat, una socialdemocràcia benèvola posem per cas, però com puc saber si això és raonable o és poc menys que demanar una caseta i un hortet a la Lluna? I ja deixant de banda la qüestió de la formació tècnica dels nostres representants, en quin moment la creixent delegació en ells de la presa de decisions cancel·la el concepte de democràcia? Especialment en un moment on les utopies a llarg termini semblen descartades i que el dia a dia és més la fi que no pas el camí.  Crec que aquest és un debat important, aparentment molt al marge de la ciència, però on el mètode científic penso que hi té molt a dir.

 

16 comentaris

  • ed pills

    28/04/2018 19:20

    ed pills

  • erection pills

    28/04/2018 17:52

    erectile pills

  • levitra 20 mg bayer prezzo

    25/04/2018 11:05

    It’s an awesome paragraph in favor of all the internet visitors; they will obtain advantage from it I am sure.

  • vardenafil 20mg

    25/04/2018 7:49

    Hello friends, nice piece of writing and fastidious urging commented here, I am in fact enjoying by these.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús