Caseta i hortet a la Lluna

Els dos apunts anteriors en aquest blog i alguns dels comentaris que s’hi han fet, apunten cap a una idea tenebrosa que fa dies que em ronda pel cap. Em temo que a la democràcia li passa com al petroli:  ha superat el seu pic de producció -en aquest cas, d’eficàcia.  

Quan la producció energètica depenia exclusivament de cremar fusta i carbó, la qüestió energètica no formava part del debat democràtic. Avui tenim més fonts d’energia i en sabem força dels seus efectes sobre la salut humana i del planeta. També coneixem les implicacions econòmiques que tenen les diverses opcions disponibles. Avui en dia el debat energètic implica qüestions relacionades amb l’economia, la física, la medicina, la salut pública, l’ecologia, la recerca, etc. Les decisions sobre aquest debat es prenen als Parlaments on els nostres representants haurien d’entendre i integrar informació provinent de tots aquests camps i més. Entendre i integrar: perquè, què implica tancar les nuclears? Quines conseqüències tindria sobre la disponibilitat d’energia i això sobre la indústria, l’atur, l’economia, la salut de la població, etc? De seguida, qualsevol debat, científic, cultural, econòmic o artístic es fa tècnicament molt complex. En canvi, quan un partit es presenta a les eleccions amb la proposta de tancar les nuclears (o de construïr-ne de noves i més grosses), en base a què ho fa? A una reflexió profunda o a una agenda preconcebuda: “el meu electorat és d’esquerres: he de tencar centrals” o “els meus votants són conservadors: n’he de fer més”? Les espectatives prèvies de l’electorat tenen un pes important i sovint allunyat de la raó científica. Per posar un exemple, podria Iniciativa per Catalunya presentar-se a les eleccions defensant les nuclears en el cas que els seus quadres arribessin a la freda conclusió que la resta d’opcions són pitjors? O saben que immediatament un altre partit ecologista els robaria bona part de l’electorat? Pot un partit presentar-se -i guanyar- proposant la supressió del funcionariat, per molt que en privat gairebé tothom accepti que avui en dia és un sistema que llastra l’economia i el progrés? Jo penso que no i crec que és un problema molt gros de la nostra democràcia: a l’evidència científica li costa molt obrir-se camí en el món de la política pràctica.

De fet, a petita escala, un metge es troba en una situació semblant a la d’un Parlament: en front d’un pacient ha de fer un diagnòstic diferencial en base a evidència sovint fragmentària, ha triar les proves diagnòstiques més adeqüades, arribar a un diagnòstic, comunicar-lo, triar un tractament, avaluar-ne l’efecte, fer un seguiment i adequar les futures accions als resultats observats. Sovint no és fàcil, i qui ho fa són professionals ben formats en coneixements específics i en mètode científic. Les preferències del pacient compten a l’hora de decidir si es fan les proves i si es fa el tracatment, és el concepte d’autonomia personal, però els fets són els fets i les solucions són les que són. Hi ha poca democràcia en tot això. Una cosa semblant els hi deu passar als jutges quan han de decidir sobre temes tècnics: els cal un peritatge i malgrat no ser experts en el tema, han de poder integrar la informació i emetre judicis raonables. Arribar a ser jutge no és fàcil i les seves decisions no són pròpies d’una democràcia assembleària, tampoc. Per ser efectius, tant  a metges com a jutges se’ls otorguen, de facto o legalment, unes prerogatives que fàcilment es podrien considerar com a autoritàries. 

Gestionar un país no em sembla conceptualment tan allunyat del cas del metge o del jutge, només que l’escala es troba enormement augmentada. Malgrat això, als membres del Parlament, aquells que faran les lleis que regiran el país, no se’ls exigeix cap formació i es dóna per sentat que el programa electoral amb el qual la majoria del Parlament es va presentar a les eleccions serà una guia acceptable per dirigir el país. Es pot no compartir el programa del guanyador, però s’accepta per fair-play democràtic. És això viable avui en dia on les decisions són molt complexes i tenen implicacions a escala global? Si no ho és, quina alternativa hi ha? Com es poden integrar la presa de decisions raonada i informada amb la voluntat popular? Té gaire sentit que jo opini, que jo pugui opinar, sobre si és millor provocar inflació o retallar despeses per desencallar l’economia? No ho tinc gens clar. Jo puc voler un determinat model de societat, una socialdemocràcia benèvola posem per cas, però com puc saber si això és raonable o és poc menys que demanar una caseta i un hortet a la Lluna? I ja deixant de banda la qüestió de la formació tècnica dels nostres representants, en quin moment la creixent delegació en ells de la presa de decisions cancel·la el concepte de democràcia? Especialment en un moment on les utopies a llarg termini semblen descartades i que el dia a dia és més la fi que no pas el camí.  Crec que aquest és un debat important, aparentment molt al marge de la ciència, però on el mètode científic penso que hi té molt a dir.

 

8 comentaris

  • Sempre curiosa

    13/12/2011 6:54

    Escolteu que a un funcionari que no compleix també se’l pot fer fora, obrint-li un expedient. En tot cas, cal fer complir les normes de la institució.
    La ciència tampoc és neutra. Els economistes, per exemple, formen part d’escoles concretes de pensament.
    Molt em temo que no podem control.lar la nostra subjectivitat. Amb tot, una bona política seria la dels que se saben envoltar dels qui estan més preparats, amb una ment oberta a la ciència tot i les limitacions, també.
    Si a les llistes obertes i als referendums: fora la monarquia i el senat.

  • Petito

    08/12/2011 11:44

    Un article molt interessant. Totalment d’acord que molts polítics que arriben a tenir alts càrrecs no estan prou preparats (els polítics no cobren massa, sino que sovint no mereixen el que cobren). Ara es critiquen els governs tecnòcrates d’alguns països, però jo ho trobo bé. El ciutadà tria un parlament, i aquest el govern que no té per què estar format pels qui han guanyat les eleccions: i si d’altres en saben més?

  • OCA

    02/12/2011 21:30

    I per tant amb menys poder de les multinacionals i de les grans banques especuladores. Com més desicions públiques prenguin, menys poder de decidir i influir tindrà la societat. Ara mateix ja poca en té.
    Però retornant a lo anterior, i per acabar, cal tenir clar qui pren les decisions importants, com podria ser un acomiadament, molts cops les determinen persones col·locades a dit, depenent d’amiguismes que poden actuar ‘una certa manera treien el “bo” per quedar-se el “dolent”.
    De fet és el que he dit ja al primer comentari, al món del funcionari s’hi han de canviar certes coses i els nomenaments a dit el primer de tot (que l’escala no s’acaba només amb els segons dels consellers, continua més molt més avall).
    I prou que a vegades faig uns rotllos.

  • OCA

    02/12/2011 21:14

    De fet aquest és un dels punts claus que haurien de canviar, és a dir, no pot ser això de la feina per sempre a canvi de res. La feina ha de ser per sempre si es compleix, si no, no. En això estem d’acord amb les 2 diferències que dius, però realment nomès hi hauria d’haver-hi 1 únic tipus de funcionari.
    Tot i que estadísticament els funcionaris que se la decanten més són els col·locats a dit, no tant els que han aprovat unes oposicions.
    Però està clar que han de canviar certes coses en els funcionàris, no crec tant en retallar-li drets, si més no a tenir alguna eina per marcar de més aprop que facin la feina i si aquesta eina es diu acomiadament, doncs hi hauria de ser.
    En tot cas, però, un país amb funcionaris, un país a on el govern prengui bones decisions en molts àmbits i a on el poble pugui veure realment el seu poder traslladat en aquestes desicions (més referèndums, menys institucionalitzacions (consells, diputacions…), més plens oberts als ajuntaments, llistes obertes….

  • OCA

    02/12/2011 9:40

    Ah carai, Joan quina diferència hi ha entre un empleat públic i un funcionari?

    • jfortuny

      02/12/2011 11:27

      Doncs és una qüestió de contracte. Funcionari= plaça en propietat, sou garantit. Empleat públic= qui et paga el sou és l’administració, però tens les mateixes característiques de contracte que algú que treballi a la privada.

  • OCA

    30/11/2011 17:54

    Joan, entenc bé la frase: “Pot un partit presentar-se -i guanyar- proposant la supressió del funcionariat, per molt que en privat gairebé tothom accepti que avui en dia és un sistema que llastra l’economia i el progrés?”
    Hòstia pensar que el funcionariat llastra l’economia i el progrés és molt fort. Més que res perquè el funcionariat li calen certes normes noves, però la seva abolició per descomptat que no. Si no hi ha funcionariat vol dir que tot ens ho manega l’empresa privada, les multinacionals i les grans empreses financeres, totes grans amigues del poble i que tracten sempre molt bé al treballador, a part de ser les grans responsables de que estiguem com estiguem, perquè estem com estem gracies al lliure mercat, gràcies a poder estar al mig de la selva sense cap reixa i que sobrevisqui el més fort i que desaparegui el més feble. Això pot funcionar un temps determinat, però no per sempre.
    I si no hi ha funcionariat i tot funciona a través de la privada, no cal pas que hi hagin governs, a qui haurà de dirigir? Els metges seran privats, els policies també, l’educació tornarà a ser religiosa, de dretes… perquè es clar aquestes grans multinacionals no són pas d’esquerres que diguem, llavors potser cal que hi hagi l’anarquia?
    Crec amb un sistema a on hi hagin bons governants i a on el govern gestioni idòniament molts àmbits de la nostra vida (tot i que entenc que encara queda molt perquè el nostre vot es plasmi en el dia dia de les decisions que pren el govern) tenint doncs d’haver-hi funcionaris. Una altra cosa és com ha de ser aquest funcionariat i quines regles de joc han de tenir així com també com han de ser les relacions govern – societat, tenint en compte que consultar a la gent 1 cop cada 4 anys, tal i com estar muntat ara, no crec que sigui el model més democràtic que existeixi.

    • jfortuny

      01/12/2011 10:51

      Home, una cosa és un empleat públic i una altra és un funcionari…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús