Arxiu de la categoria ‘Astronomia’

Planetes habitables (i potser que canviem de tema)

dijous, 2/12/2010

Bé, no sé ben bé què faig escrivint un tercer post sobre planetes extrasolars… però ja que n’he escrit dos i que avui apareix aquesta notícia al diari, doncs apa, rematem el tema.

La notícia i article que surten avui a la revista Nature, una de les 2 o 3 revistes generalistes de ciència més prestigioses del món, fa referència a un planeta a uns 13 pàrsecs de la terra, és a dir, a uns 42 anys llum (1 pàrsec = 3,2616 anys llum). Això és notablement més lluny que el que comentàvem l’altre dia, però mooolt a prop a escala galàctica.

Gràcies a una afortunada coincidència d’alineacions entre el planeta, el seu sol i nosaltres, cada 38h podem fer una ullada a la llum que ens arriba d’aquell sol després de travessar el que possiblement és l’atmosfera del planeta (i seguidament les gairebé insondables estepes interestelars que hi ha entre el planeta i nosaltres). El truc és que en funció de quins components hi ha a l’atmosfera del planeta, la llum ens arriba filtrada d’una o altra manera i en base a això es pot inferir quins són els components de l’atmosfera. La informació rebuda fins ara és compatible amb una atmosfera carregada de vapor d’aigua, un dels components que es consideren essencials per a la vida. Les bones notícies s’acaben aquí, però: el planeta segurament és massa a prop de la seva estrella com per gaudir del marge de temperatures que permeten la vida tal com la coneixem.

El que trobo més interessant, però, és que fins al 1992 no s’havia descobert cap planeta extrasolar, que al 2010 ja n’hem comptat més de 500 i que en alguns casos estem en disposició d’estudiar les seves atmosferes i d’especular sobre la possibilitat que puguin arribar a hostatjar vida. Aquesta és una de les gràcies de viure en l’època que vivim: les descobertes trencadores (traducció una mica salvatje de breakthrough discoveries) semblen accelerar-se. Dic “semblen”, perquè de fet no tinc dades per recolzar el que dic, però coses com el boom de la genòmica, els avenços en el camp de la informàtica, de la física bàsica, de l’astronomia, de l’electrònica de consum, etc em fan pensar que vivim una acceleració exponencial del ritme de descobertes rellevants. Però bé, potser m’equivoco i cada època té la mateixa sensació, who knows?. El que sí que és segur, és que fa certa ràbia pensar en què se sabrà d’aquí a 100 anys i que ja no hi serem per veure-ho. En fi.

Update a les 19.30h: aviam, un moment. Què coi passa aquests dies que no paren de sortir notícies de planetes i vida extraterrestre i coses per l’estil? Vaig escriure un post sobre una notícia de fa setmanes, i de cop la cosa s’ha disparat de mala manera… Bé, en fi, què deia més amunt de l’acceleració exponencial de les descobertes espectaculars? Doncs això. Ves que no siguin aquestes bèsties que fan servir arsènic enlloc de fòsfor les representants oblidades d’un altre origen de la vida ala Terra. Ja tindria nassos la cosa…

Update a les 21.02h: bé, m’acabo de mirar la retransmissió en directe de la roda de premsa de la NASA sobre la troballa. La investigadora principal de l’equip que ha trobat aquesta bactèria era una noia força jove encantadíssima d’haver-se conegut i que gesticulava més que la paròdia de la monja Forcadas. Bé, en qualsevol cas, i tenint en compte que tot plegat es basa encara en dades preliminars, sembla que la bactèria que han trobat a Mono Lake als EUA (Califòrnia, em sembla) seria una bactèria emparentada amb la resta de bactèries conegudes que, per un procés evolutiu, hauria desenvolupat la capacitat de viure en ambients pobres en fòsfor i rics en arsènic tot substituint l’un per l’altre en la multitut de molècules que fan servir el fòsfor com un dels seus constituents essencials. Molècules com l’ADN, per exemple. La notícia és rellevant perquè podria tractar-se d’una nova forma de vida basada en una química diferent de l’habitual i perquè extén el ventall de possibles ambients, terrestres o extraterrestres, que podrien mantenir éssers vius unicel.lulars.

Planetes habitables

dilluns, 29/11/2010

Fa unes setmanes es va saber que uns astrònoms nordamericans van descobrir un planeta (Gliese 581g) a 20 anys-llum de distància de la terra que orbita al voltant d’un altre Sol (Gliese 581). De planetes extrasolars ja se n’han descobert alguns centenars en els darrers anys però la particularitat d’aquest és que sembla que reuneix les condicions necessàries perquè hi pugui haver vida tal com la coneixem nosaltres. I això el fa, de moment, únic.

Es pensa que Gliese 581g és rocós i de composició semblant a la Terra, però una mica més gran i que no rota sobre ell mateix. Per tant una cara sempre dóna al seu Sol i l’altra sempre queda a l’ombra fent que la diferència de temperatures entre les dues meitats sigui segurament molt alta. La zona més habitable, on hi podria haver aigua líquida, seria l’àrea de penombra entre les dues meitats amb temperatures més atemperades. A més, per la seva mida i massa, el planeta hauria de poder retenir una atmosfera gràcies a la gravetat.

Arribar a saber si hi pot haver vida, o més aviat descobrir-hi vida, seria fantàstic i posaria fi a debats i discussions que hi ha hagut des de l’antiguitat. De fet, probablement seria un d’aquells descobriments científics que ho canvien tot, no tant per les aplicacions pràctiques sinó per les conseqüències filsòfiques que tindria, especialment si hi hagués indicis de vida intel·ligent. Però bé, de moment serà difícil descobrir tot això perquè el planeta és força lluny i els mètodes de detecció són encara bastant primitius. Per tant, paciència.

Hi ha, però, una manera potser més assequible de saber si les probabilitats de que hi hagi vida a d’altres planetes és gaire alta o no. La cosa va així: de moment tots els éssers vius terrestres dels quals tenim constància, directa o fòssil, sembla que provenen d’un mateix organisme primigeni. És a dir, de moment només hi ha evidència d’una sola emergència de vida a la Terra. Si aquest fos efectivament el cas, no podríem aventurar gaires estimacions sobre la probabilitat de vida en d’altres planetes: tant podria ser una cosa absolutament excepcional i única, com una cosa banal que es troba per tot arreu. Amb un sol cas conegut d’aparició de la vida -el nostre- no podem fer extrapolacions. Per contra, si es descobrís que la vida s’ha originat diverses vegades a la Terra, encara que els inicis previs haguessin acabat sense deixar cap descendent viu, la probabilitat de que en planetes semblants a la Terra s’hi hagi originat vida comparable a la nostra es dispara. Per entendre’ns, que passi més d’una vegada un fet excepcional en un únic planeta -el nostre- és tant summament improbable que el més plausible és que, donades unes determinades condicions, la vida aparegui de forma més o menys inevitable. Per tant, podria ser que la feina de biòlegs, paleontòlegs, arqueòlegs i geòlegs sigui tant rellevant com la dels astrònoms per donar resposta a la pregunta fonamental de si estem sols a l’univers.

Aquesta història  no s’acaba aquí però. Ja de per si la notícia exemplifica bé com va això de la ciència: sol caldre la col·laboració de molta gent de disciplines diverses per poder fer avenços significatius. Però és que a més a més, després de la descoberta del planeta, un altre grup d’astrònoms, estudiant les mateixes dades que els astrònoms que van fer l’anunci inicial, han arribat a la conclusió de que Gliese 581g senzillament no existeix. Bé, ja veurem com s’acaba, però això posa de manifest que a diferència d’altres maneres de pensar, la ciència sempre està oberta al debat, a refutar idees prèvies i a créixer “sobre les espatlles de gegants” (tal com va dir Newton referint-se als seus predecessors i modestament traient-se mèrits a ell mateix).

Un enllaç amb més informació: http://www.sciencenews.org/view/generic/id/63868/title/Distant_world_could_support_life