Arxiu de la categoria ‘Biologia’

Lyssenko: (pseudo)ciència i política

dilluns, 28/11/2011

A mi, el terme “tecnòcrata”, només em sonava de classe d’història quan parlaven de l’època dels governs franquistes que van dirigir Espanya després de la postguerra i que van servir per treure el país de la fase de deliris autàrquics propiciats pel falangisme.  Es va entrar en una fase ben lamentable però menys delirant. En qualsevol cas, darrerament, això de “tecnocràcia” s’ha posat de moda altre cop per designar la composició dels governs que han estat imposats no se sap massa per qui a Grècia i Itàlia. El terme, de fet, es refereix a un sistema on qui mana són individus que actuen (o miren de fer-ho) segons criteris tècnics que es basen en evidència científica, en contraposició als polítics convencionals que manen per a contentar els seus votants i, a la llarga -potser- realitzar uns ideals. Gairebé per definició, la política partidista viu en el territori de les idees preconcebudes i les mesures predefinides. Aquesta manera de fer és enemiga declarada del progrés científic, que requereix una reavaluació constant dels seus postulats, intervencions i conclusions. No és que la pràctica política hagi de fer ciència en el seu dia a dia, però la virtud de la tecnocràcia és que, idealment, miraria d’imposar la raó científica a l’acció política, duent-la a territoris més racionals però probablement més allunyats de la voluntat popular. El despostisme il·lustrat que comentàvem l’altre dia.

Sense cap voluntat de fer d’advocat dels governs tecnocràtics, sí que voldria fer notar que les experiències històriques de supeditació de la ciència a la política han estat més aviat desastroses. El cas de Trofim Lyssenko és un bon exemple de com la política es pot carregar un camp sencer de la ciència i provocar la desgràcia, ruïna i mort de multitud de persones.

El tal Lyssenko va ser un  agrònom soviètic d’origen pagès que va “regnar” en el camp de la ciència agrícola -i per extensió en tota la biologia- al bloc soviètic des dels anys 20 fins als anys 60s del segle passat. L’home en qüestió era un pseudocientífic que va aconseguir fer creure als dirigents dela URSS, notablement a Stalin, que havia descobert un mètode de crear híbrids de blat i altres vegetals de forma poc menys que nigromàntica. El seu plantejament era oposat a la naixent ciència genètica i es basava en l’heretabilitat de característiques no codificades als gens que recordava els plantejaments de Lamarck, amb allò de que les  girafes tenen el coll llarg perquè durant generacions l’han anat estirant molt per menjar les copes dels arbres més alts. D’acord que hi ha conceptes com els de l’epigenètica i la metilació de l’ADN que van una mica per aquí, però la cosa del Lyssenko era molt poc sofisticada, bàsicament errònia i sobretot d’una reproducibilitat nul·la. Feia servir una sèrie de tractaments prehibridació als quals sotmetia les llavors que mai van ser aclarits i que eren la base de tota la seva argumentació. El fet va ser especialment dramàtic perquè va arrancar de soca-rel la ciència genètica a la URSS, va condemnar a l’ostracisme una multitud de científics que van acabar a gulags, morts o marginats i que va crear un retard en el camp de la biologia del qual la URSS mai se’n van poder rescabalar. L’Stalin estava encantat amb el personatge perquè encarnava l’ideal del pagès que guanyava en el seu territori científics i intel·lectuals. A més, el concepte d’heredar caràcters apresos donava un marc teòric al pla de crear un “home nou” lliure de tots els “vicis burgesos” a base d’educació socialista. De fet, en una exhibició d’idees preconcebudes, Stalin considerava la genètica contrària a l’ideal socialista ja que si trets com la intel·ligència tenien un origen genètic, tota la construcció de l’edifici socialista, tal com ell el concebia, s’esfondrava. Per tant, la solució fou senzilla: si l’explicació raonable no anava bé, es canviava la definició de raonable i endavant. I bé, la cosa va acabar com va acabar.

Un altre exemple de perversió de la ciència en mans de la política, en el qual no hi entraré per conegut i escabrós, és l’intent de demostrar la supremacia racial ària sobre la resta. Ja se sap com van anar les coses.

En aquests temps que corren, sembla que se’ns imposen governs tecnocràtics que actuaran amb l’eficiència i el sentit comú en ment. Un dels problemes és que la gran majoria de la població no tindrem les eines necessàries per jutjar si aquestes mesures són encertades o no. I per tant, ens poden facilment fer passar bou per bèstia grossai que la tecnocràcia amagui una agenda ideològica sense provada solvència científica i el que és més greu, sense veritable refrendació democràtica. Jo espero el meu avançat giny electrònic de diversió massiva.

 

PS: trobo que el Lyssenko, a banda de fer cara de dolent, s’assembla força al Putin. Deu ser un clàssic eslau. Encara que ben mirat, també s’assembla al que fa de James Bond.

Badalls que s’encomanen

dilluns, 13/12/2010

Com que no és improbable que el blog paCiència provoqui badalls encomanadissos a més d’un, avui escriuré precisament sobre això: badalls que s’encomanen.

Des de petit m’havien dit que es badallava per gana, son, avorriment o por. Per experiència hi afegiria el mareig: abans de vomitar pujant el Port del Querol (o per la borda d’un vaixell) sempre em ve una tanda de badalls incoercible. El cas és que, amb bon criteri, de petit a casa m’havien dit sempre que quan badallés, em tapés la boca, que sinó encomanaria el badall a qualsevol que em veiés amb la boca oberta. I bé, com gairebé tothom, quan badallo, em tapo la boca.

Però, ben pensat, això de que s’encomani un gest complex és una cosa força extraordinària. A més, per simple observació informal, hom diria que els badalls s’encomanen a gairebé tothom. I quan un fenomen és tan extès, ha de tenir unes arrels ben profundes.

De fet, sembla que l’encomanamenta dels badalls la compartim ximpanzés i humans. Per contra, aquesta contagiositat no es dóna a la resta d’animals ni tampoc a la gent que pateix autisme. Això és interessant perquè l’autisme és una malaltia que afecta directament la capacitat de relacionar-se amb els altres i que altera radicalment la capacitat d’empatia. La imatge dels autistes com a persones desconnectades del medi ve donada en part per la incapacitat que tenen de comprendre els sentiments de l’altre. L’absència de contagi dels badalls en individus amb empatia patològicament baixa i en animals amb estructures socials més senzilles, ha fet pensar que és probable que el fenomen tingui relació amb les interaccions interpersonals i amb la comunicació entre individus i que, per tant, pugui jugar un paper en la cohesió social dels grups d’humans.
És interessant remarcar també que l’evolució ha d’haver jugat un paper central en els badalls i la seva contagiositat, ja que no deixen de ser un fenomen biològic. Dit d’una altra manera, caldria esperar que la contagiositat dels badalls hagi conferit algun avantatge evolutiu als individus que el pateixen/gaudeixen. Per entendre’ns: els encomanadissos han d’haver procreat més que no pas els no encomanadissos.

Quan pensem en termes evolutius, cal fer-ho tenint en compte que els humans hem viscut en grups de menys de 50 individus durant més del 99% de la nostra existència: des del paleolític més remot fa 4 o 5 milions d’anys fins a l’adveniment del neolític fa menys de 10.000 anys. Només des del moment en què l’agricultura va forçar l’assentament de poblacions i va permetre el superàvit de menjar, les poblacions no van començar a créixer. Bé doncs, en un grup de 30 o 40 individus, nòmada, exposat a una existència perillosa i incerta, la bona coordinació del grup és important. Una de les hipòtesis més interessants sobre la contagiositat dels badalls proposa que una manera que l’evolució ha trobat* de fer anar el grup a l’hora és gràcies als badalls: quan un comença a tenir son badalla i si el badall s’encomana al veí, aquest incoscientment entén que el seu company està cansat i que comença a ser hora de recollir-se. El mateix passa amb la gana o la por: sense necessitat d’expressar-ho amb paraules, el grup comparteix un sentiment o una sensació subjectiva gràcies al contagi dels badalls, ajudant a establir un consens i a facilitar la dinàmica del grup.

Per això, en les reunions de feina, quan un comença a badallar l’interès general decau ràpidament: encara que no vulguis, 4 milions d’anys d’evolució t’empenyen a voler fer una becaina. I 4 milions d’anys són molts anys.

Un article acadèmic sobre el tema es pot trobar aquí: http://baillement.com/texte-yawning-evolution.pdf.

*: per ser estrictes cal dir que l’evolució no “troba” res perquè, de fet, no busca res. El procés és d’avall amunt, o d’antic a nou: quan per atzar hi ha un canvi a una població (una mutació genètica o altre fenomen heredable) la reproducció diferencial entre els mutats i els no mutats resoldrà quina població preval. Si la mutació dóna un avantatge de supervivència respecte a la població original, és molt probable que els mutats tinguin més descendencia viable i fèrtil i que per tant, al llarg de les generacions els mutats acabin substituint els no mutats.

Un químic opina sobre l’arsènic

divendres, 10/12/2010

En Xavier Salvatella, químic i amic -o més aviat: amic i químic- m’ha enviat el seu punt de vista sobre la descoberta del famós bacteri arsenòfil (arsenòfil?) del llac Mono. Per cert, del llac Mono hi ha unes fotos molt boniques de l’Ansel Adams, però això és tota una altra història.

Bé, doncs, enganxo aquí sota el comentari del Xavier, una persona que hi entén força sobre la matèria:

“Fòsfor i Arsènic són a la mateixa columna de la taula periòdica i per tant tenen proprietats químiques semblants. Durant molt de temps s’ha especulat amb la substitució del Carboni per Silici, però les seves propietats no són suficientment semblants. De fet, a nivell fonamental/químic el descobriment no és terriblement sorprenent, tot i que sí curiós.

Un aspecte important de la qüestió és que l’estat d’oxidació del fòsfor no canvia mai – si no m’erro – en biologia ; sempre es troba en forma de P+5: això vol dir que en cert sentit el fòsfor no reacciona -no intercanvia electrons amb altres àtoms- sinó que sempre està envoltat d’oxigens en forma de fosfat. Això no passa amb els altres elements essencials i de fet, el canvi d’oxidació de Carboni, Oxigen i fins a cert punt Sofre, són claus per a la vida.

El que crec que serà apassionant és veure a nivell molecular com s’organitza la vida en aquests bacteris: em pregunto si les proprietats dels DNA i RNA amb Arsènic en comptes de Fòsfor són similars. També em pregunto si aquests bacteris també regulen la transmissió de informació mitjançant fosforil·lacions i quina molècula fan servir per a transferir energia si no tenen ATP.”

Planetes habitables (i potser que canviem de tema)

dijous, 2/12/2010

Bé, no sé ben bé què faig escrivint un tercer post sobre planetes extrasolars… però ja que n’he escrit dos i que avui apareix aquesta notícia al diari, doncs apa, rematem el tema.

La notícia i article que surten avui a la revista Nature, una de les 2 o 3 revistes generalistes de ciència més prestigioses del món, fa referència a un planeta a uns 13 pàrsecs de la terra, és a dir, a uns 42 anys llum (1 pàrsec = 3,2616 anys llum). Això és notablement més lluny que el que comentàvem l’altre dia, però mooolt a prop a escala galàctica.

Gràcies a una afortunada coincidència d’alineacions entre el planeta, el seu sol i nosaltres, cada 38h podem fer una ullada a la llum que ens arriba d’aquell sol després de travessar el que possiblement és l’atmosfera del planeta (i seguidament les gairebé insondables estepes interestelars que hi ha entre el planeta i nosaltres). El truc és que en funció de quins components hi ha a l’atmosfera del planeta, la llum ens arriba filtrada d’una o altra manera i en base a això es pot inferir quins són els components de l’atmosfera. La informació rebuda fins ara és compatible amb una atmosfera carregada de vapor d’aigua, un dels components que es consideren essencials per a la vida. Les bones notícies s’acaben aquí, però: el planeta segurament és massa a prop de la seva estrella com per gaudir del marge de temperatures que permeten la vida tal com la coneixem.

El que trobo més interessant, però, és que fins al 1992 no s’havia descobert cap planeta extrasolar, que al 2010 ja n’hem comptat més de 500 i que en alguns casos estem en disposició d’estudiar les seves atmosferes i d’especular sobre la possibilitat que puguin arribar a hostatjar vida. Aquesta és una de les gràcies de viure en l’època que vivim: les descobertes trencadores (traducció una mica salvatje de breakthrough discoveries) semblen accelerar-se. Dic “semblen”, perquè de fet no tinc dades per recolzar el que dic, però coses com el boom de la genòmica, els avenços en el camp de la informàtica, de la física bàsica, de l’astronomia, de l’electrònica de consum, etc em fan pensar que vivim una acceleració exponencial del ritme de descobertes rellevants. Però bé, potser m’equivoco i cada època té la mateixa sensació, who knows?. El que sí que és segur, és que fa certa ràbia pensar en què se sabrà d’aquí a 100 anys i que ja no hi serem per veure-ho. En fi.

Update a les 19.30h: aviam, un moment. Què coi passa aquests dies que no paren de sortir notícies de planetes i vida extraterrestre i coses per l’estil? Vaig escriure un post sobre una notícia de fa setmanes, i de cop la cosa s’ha disparat de mala manera… Bé, en fi, què deia més amunt de l’acceleració exponencial de les descobertes espectaculars? Doncs això. Ves que no siguin aquestes bèsties que fan servir arsènic enlloc de fòsfor les representants oblidades d’un altre origen de la vida ala Terra. Ja tindria nassos la cosa…

Update a les 21.02h: bé, m’acabo de mirar la retransmissió en directe de la roda de premsa de la NASA sobre la troballa. La investigadora principal de l’equip que ha trobat aquesta bactèria era una noia força jove encantadíssima d’haver-se conegut i que gesticulava més que la paròdia de la monja Forcadas. Bé, en qualsevol cas, i tenint en compte que tot plegat es basa encara en dades preliminars, sembla que la bactèria que han trobat a Mono Lake als EUA (Califòrnia, em sembla) seria una bactèria emparentada amb la resta de bactèries conegudes que, per un procés evolutiu, hauria desenvolupat la capacitat de viure en ambients pobres en fòsfor i rics en arsènic tot substituint l’un per l’altre en la multitut de molècules que fan servir el fòsfor com un dels seus constituents essencials. Molècules com l’ADN, per exemple. La notícia és rellevant perquè podria tractar-se d’una nova forma de vida basada en una química diferent de l’habitual i perquè extén el ventall de possibles ambients, terrestres o extraterrestres, que podrien mantenir éssers vius unicel.lulars.

Planetes habitables, reprise

dimarts , 30/11/2010

Reprenc breument la qüestió que comentava a l’anterior post sobre la possibilitat de descobrir rastres biològics a la Terra d’una eclosió de vida diferent de la nostra. Si es trobés, podria ser una mica com el jaciment de fòssils de la Burgess Shale al Canadà, un jaciment del període càmbric amb una gran abundància de fòssils d’espècies que no han deixat descendència i que són d’una morfologia i varietat sorprenents. Això sí, tots són cosins llunyans nostres: compartim origen comú. Doncs bé, no seria impossible que un jaciment amb bèsties estranyes o microorganismes sorprenents sense parentesc amb nosaltres estigués esperant veure la llum per algun altiplà de ves a saber on. Bé, compartiríem planeta, que no és poca cosa tampoc. En qualsevol cas, això ens porta a la màxima que “l’absència d’evidència no és evidència de l’abscència“. I això en ciència és molt important: no es pot dir que una cosa no existeix pel sol fet de no trobar-la, cal demostrar que no existeix i això acostuma a ser molt complicat. El que sí que hi ha són hipòtesis absurdes i hipòtesis raonables. La de l’hipotètic jaciment que comento està en un lloc indeterminat entre els dos extrems.

PS: la imatge del post és la reconstrucció d’artista d’un dels fòssils de la Burgess shale, una bestiola anomenada Hallucigenia. Ves a saber quin nom li posarien a una bèstia d’origen obscur…