Arxiu de la categoria ‘epidemiologia’

Passant-ho bé amb les dades demogràfiques (1)

dimecres, 21/12/2011

Avui, i per canviar una mica, presentaré unes quantes dades interessants tretes de la web de l’Institut Nacional d’Estudis Demogràfics francès. Com a bona eina dels nostres veïns del nord, aquesta web és informativa i està ben pensada de cara als usuaris.

Aviam, per començar, tinc ara 39 anys, quan vaig nàixer al món hi vivien 3.844.820.000 persones, la població s’ha doncs multiplicat per 1.81 des d’aleshores. El 94% dels meus coetanis europeus són vius; a Amèrica del nord, el 95%. No obstant, a Amèrica del Sud el percentatge de coetanis meus vius avui baixa fins al 86%, a Àsia fins al 80% i, a l’Àfrica, només el 64% dels nascuts el 1972 són encara vius. Una altra dada, a Europa, menys de la meitat de la població és més jove que jo: el 48%; encara sóc relativament jove a Europa. En canvi, si hagués nascut a l’Àfrica, ja fóra un vell venerable: el 80% de la població hauria nascut més tard que jo.

Ara anem a coses menys personals i potser més serioses. La següent figura us mostra la taxa de mortalitat infantil (morts per cada 1.000 naixements) per l’any 2011 i l’evolució de la mitjana mundial des del 1950 fins al 2050 (projecció). Les coses milloren però més per uns que pels altres: a països del centre d’Àfrica la mortalitat infantil segueix estant avui prop del 10%. Déu n’hi do.

Pel que fa a l’esperança de vida al nàixer les diferències són substancials també: des dels 45 anys d’Afganistan, als 82 anys de França hi ha va un bon troç. En el mapa a continuació podeu veure l’esperança de vida al món i les desigualtats que hi ha.

Però no ens deixem enganyar tampoc, en termes generals l’esperança de vida des de l’any 1950 s’ha incrementat a tot arreu, però a un ritme força diferent i partint d’una base també molt dispar depenent dels països. Si veieu la següent (i última) gràfica, és interessant de veure que l’esperança de vida l’any 1950 a Afganistan era d’uns miserables 28 anys però d’uns 65 anys a França. Per tant, l’increment en l’esperança de vida absoluta en aquests darrers 60 anys ha estat de 17 anys a tots dos països. Curiós. I en termes relatius, del 61% a l’Afganistan i del 26% a França, encara més curiós.

En aquesta gràfica hi he posat també l’Àfrica del Sud per mostrar l’impacte que la irrupció d’una nova malaltia -la SIDA en aquest cas- pot tenir sobre l’esperança de vida d’un país sencer. També hi he afegit Rússia, per mostar l’efecte del col·lapse d’un estat i dels seus sistemes de salut. Bé, si més no, això és el que jo creia, perquè, si us hi fixeu bé, l’estancament en el guany d’anys de vida a Rússia, ve d’abans de l’any 1989 (any del col·lapse): van assolir un pic d’esperança de vida a principis dels 70’s per just després estancar-se i decréixer lleugerament. No va ser fins als 2000’s que van començar a recuperar-se. Les dades, en aquest cas, no recolzen el que sovint es diu dels efectes de la desaparició del govern comunista a Rússia/URSS.

Bé, ja veieu que aquesta web és una font de dades realment interessants. Potser en properes entrades al blog en presentaré algunes altres, perquè de material n’hi ha…

Això és eficaç (o no) tercera part.

dimarts , 5/07/2011

Aquest és el tercer i darrer apunt de la sèrie sobre l’avaluació de l’eficàcia. Els altres dos els vaig penjar ja fa força temps, però com que penjo molt poca cosa, és fàcil trobar-los tirant enrera – si algú hi té cap interès.

En els posts previs comentàvem que per avaluar l’eficàcia d’una intervenció –posàvem d’exemples l’aplicació d’una crema antiarrugues o la implementació d’una nova política educativa- calia d’entrada una pregunta concreta que definís amb precisió la qüestió a estudi i com a mínim dos grups d’individus. Comentàvem també que calia assegurar que aquests grups fossin “comparables”. Si els grups fossin massa diferents entre ells, seria complicat destriar l’efecte del tractament de l’efecte de les característiques dels subjectes de cada grup: va ser la crema antiarrugues que no va funcionar o van ser les noies del grup que es va posar la nostra crema que tenien més acné que les del grup de la crema de la competència?

Bé doncs, la millor manera que es coneix per fer grups “semblants” o “comparables” és “l’aleatorització”. És a dir, deixar-ho en mans de l’atzar. De la mateixa manera que si tirem enlaire una moneda prou vegades acabarem gairebé sempre tenint aproximadament tantes creus com cares, si estudiem prou gent, la mitjana d’edat, la mitjana d’estudis, la història d’acné, el tabaquisme, etc tendiran a repartir-se de forma semblant entre els dos grups d’estudi. Això és un fenomen que no per habitual, deixa de ser gairebé màgic: l’atzar farà que -en la gran majoria de les vegades- els dos grups acabin sent semblants. Però el veritable poder de deixar actuar l’atzar, és que distribuirem de forma semblant tots els factors que puguin influir en els resultats, tant si els coneixem com si no! La proporció de gent que sàpiga tocar el piano serà semblant en els dos grups, la de la gent que hagi pujat al Bastiments també, i així fins a l’infinit. Òbviament,  si només hi ha un pianista, anirà a parar a un sol grup, i per tant com menys freqüent a la població sigui la característica que volguem que es reparteixi de forma equitativa entre els dos grups, més gent caldrà incloure a l’estudi. Hi ha fórmules matemàtiques per calcular com de grans han de ser els grups en funció de com de freqüents siguin els factors; ara no hi entrarem. Però, alto, estem parlant de probabilitats: existeix sempre la possibilitat, per remota que sigui, que l’atzar provoqui una distribució desequilibrada: la mala sort també existeix! Cal verificar que l’aleatorització hagi funcionat correctament.

Bé, retornant al cas de l’estudi de l’eficàcia de les polítiques d’ensenyament fineses i catalanes: es podrien aleatoritzar els centres educatius catalans perquè impartissin ensenyament amb un o altre sistema. De fet, com que hi ha moltes escoles al país, seria més pràctic agafar una mostra aleatòria de tots els centres (una tria a l’atzar d’entre tots els centres catalans) amb l’esperança que l’atzar fes una mostra representativa de tots els centres i dividir-la en 2 grups de forma aleatòria també. En aquest estudi, tractaríem el centre educatiu com si fos un sol individu i aconseguiríem que la proporció de centres rurals i urbans, en barracons i ben equipats, nous i vells etc fos alhora semblant entre els dos grups i semblant a la mitjana de les caraterístiques de tots els centres del país. D’aquesta manera, els resultats pel que fa a la nostra intervenció –la nova política- serien vàlids (creïbles) perquè els dos grups estudiats serien semblants i a més serien extrapolables perquè haurien estat triats a l’atzar d’entre tots els centres del país. Sempre amb el permís de la mala sort, això sí.

Un cop arribats a aquest punt, armats amb una bona pregunta, una intervenció que volem provar i uns grups d’estudi comparables i representatius només ens quedaria engegar l’estudi, no fer trampes mentres el féssim –en medicina es fan servir càpsules idèntiques als dos grups perquè ni metges ni pacients sàpiguen qui pren què, en el cas de l’educació l’emmascarament seria més complicat- i presentar els resultats de forma neutra. Si es decidís adoptar la nova intervenció –aplicar la nova política a tots els centres- seria convenient que al cap d’un temps s’avaluessin els resultats en condicions d’aplicació normals, és a dir, fora de l’estudi que n’avaluava l’eficàcia. No és infreqüent que el fet d’estar en un estudi influeixi en els resultats d’una intervenció. Tant pot ser que es pari més atenció a fer les coses bé i els resultats estiguin “inflats” o bé que la manca d’experiència faci que els resultats de l’estudi siguin pitjors que els que s’obtindran quan els professors i alumnes ja hi estiguin avesats. De fet, en la mesura del possible, caldria fer una avaluació contínua de l’eficàcia de totes les intervencions importants que es fan, ja que els que és eficaç avui pot deixar de ser-ho demà o pot presentar problemes inesperats que no hagin estat detectats durant l’estudi inicial, potser perquè no es va estudiar prou gent o perquè l’estudi no va durar prou temps. És un no acabar mai, vaia.

I fins aquí aquesta revisió forçosament simplificada de com avaluar si una cosa és eficaç o no. Espero que algú l’hagi trobada mínimament interessant -útil seria fantàstic- i espero no haver dit cap bajanada. Si algú no està d’acord amb alguna cosa de les que he dit, si us plau que m’ho faci saber!

Això és eficaç (o no), segona part

dilluns, 10/01/2011

Seguint la sèrie encetada l’altra dia, avui començarem a parlar de característiques que han de tenir els estudis sobre l’eficàcia d’un producte.

Suposem que volem demostrar que aplicar una crema antiarrugues redueix com a mínim un 50% l’aparició de noves arrugues al voltant dels ulls, després d’un any d’aplicació contínua, 2 cops al dia. Està bé, ja veurem si ho aconsegueix. Però per identificar l’efecte de la crema ens fa falta un comparador: com a mínim hem de saber què passa si no fem res. És a dir, comparar l’eficàcia de la crema amb no posar-se la crema. Si resulta que obtenim millors resultats amb la crema que no fent res, podrem afirmar que la crema és eficaç. Si estem molt segurs del nostre producte, podem comparar la nostra crema amb una de la competència i si tenim èxit, proclamar que la nostra crema és millor que tal altra producte.

De fet, molt sovint veiem que les afirmacions sobre eficàcia es fan sense cap comparador: ens diuen que tal política educativa ha millorat els resultats dels alumnes, però sovint no ens diuen si la política educativa s’ha comparat amb un altre tipus de política aplicada simultàniament a un altre grup d’alumnes. Sense aquest pas, qui pot assegurar que els resultats observats siguin deguts al canvi de mètode d’ensenyament i no, per exemple, a canvis demogràfics de la població o a diferències en el professorat?

Bé doncs, cal poder comparar per poder decidir. I cal poder comparar en condicions d’igualtat: en l’exemple de les cremes, cal que la gent que es posarà la nostra crema sigui “semblant” o “comparable” a la gent del grup que es posarà l’altra crema -o que no es posarà res de res. Per entendre’ns, no podem provar la nostra crema en joves models de 20 anys preocupades per la seva pell i la de la competència en velles pageses exposades al sol tot el sant dia: ja sabem d’entrada qui tindrà més bons resultats, per molt bo que sigui el nostre producte. Això és un exemple una mica extrem, però què passaria si les participants a l’estudi que es posessin la nostra crema fumessin més que les del grup de comparació? Podríem trobar-nos que la pell no els millorés gaire, no tant per culpa de la manca d’eficàcia de la crema, com per l’efecte nociu del tabac sobre la pell. I què passaria amb l’eficàcia de les cremes si les participants al grup de la nostra crema tinguessin més acné que les de l’altre grup abans de començar l’estudi? Cal anar amb compte com es fan les comparacions.

Seguint amb l’exemple de les polítiques educatives, a Catalunya s’ha parlat d’importar l’exitós model educatiu finès. Si abordem la qüestió en termes d’estudi, tindrem 2 grups: els nens i mestres del sistema educatiu finès i els nens i mestres del sistema català i un sol “tractament”: el model educatiu finès. Però són comparables els estudiants finesos i els catalans? I els professors? I la inversió en educació dels dos països? I les famílies dels alumnes? Estan segurs que si apliquem la política educativa finesa aquí, obtindrem els mateixos resultats que ells? Potser abans d’importar a la brava, caldria experimentar i comparar a Catalunya l’eficàcia del model finès i la del català, aplicats a 2 grups de nens i professors catalans. I caldrà encara que els dos grups de nens i professors catalans siguin comparables -semblants- entre ells. I en base a tot això, decidir.

Bé doncs, fins aquí tenim una pregunta ben definida -1r post- i una idea clara de que per poder proclamar eficàcia hem hagut de fer una comparació, i que aquesta comparació sigui justa. En el proper post proposarem un mètode eficaç per controlar els factors que sabem d’entrada que poden fer diferents dos grups d’estudi, però molt més important encara, un mètode que també és eficaç per controlar aquells factors que desconeixem però que poden tenir un efecte sobre l’eficàcia.

Això és eficaç (o no)

dimecres, 5/01/2011

Tres eslògans: “La nostra crema antiarrugues és molt eficaç”, “El nostre medicament fulmina el colesterol” i “La nostra política contra l’atur funcionarà magníficament”.

Tots tres són missatges que sentim sovint i que, en general, tendim a creure’ns. La gent de màrketing sap molt bé que dubtar sempre de tot és pesadíssim i que la vida és més agradable si som crèduls. Però ja que la ciència es basa justament en dubtar sistemàticament de tot, en els propers apunts del blog escriurem una mica sobre com es pot avaluar això de l’”eficàcia”.

D’entrada i simplificant una mica, entendrem per eficàcia la situació en la qual una actuació, sigui la que sigui, aconsegueix satisfactòriament el resultat per a la qual ha estat dissenyada.

Ara per ara, la millor eina de que disposem per avaluar l’eficàcia d’una actuació (p.ex: posar-se una crema, prendre un medicament o implementar una política) és el que en medicina es coneix com a “assaig clínic” i que de forma més general en ciència es coneix com a “experiment”. L’essència de la cosa consisteix en valorar de forma objectiva el resultat d’una actuació i disposar d’algun patró, també objectiu, per comparar.

Anem a pams. Abans de pensar en com es fa un experiment, cal tenir una pregunta. Això que sembla una obvietat, no ho és tant. Per poder dissenyar un estudi com cal, s’ha de tenir una pregunta concreta, perquè és en base a ella que farem totes les operacions necessàries per dur a terme l’estudi. Per exemple, l’afirmació “la nostra crema antiarrugues és molt eficaç” es basa en una pregunta prèvia del tipus: “és la nostra crema eficaç?”. Però per poder dissenyar un estudi, sigui pel que sigui, la pregunta ha de ser força més específica: alguna cosa com “pot la nostra crema reduïr en un x% les arrugues d’una part concreta del cos després d’aplicar-la d’una manera determinada durant un temps concret a raó d’una quantitat determinada per aplicació?” De fet, la pregunta hauria de ser encara més concreta, perquè caldria definir primer què és una “arruga” per exemple. Però bé, no ens emboliquem més. En qualsevol cas, si la pregunta no és prou específica, el que per una marca seria “eficaç” per una altra no ho seria prou -o ho seria massa- i el missatge resultant seria enganyós pel consumidor final. I jo diria que massa sovint, els problemes en els missatges d’eficàcia que veiem a la TV, ja siguin als anuncis o als telenotícies, ve justament del fet que no hi ha una pregunta concreta al darrera de cada afirmació que es transmet. L’absència de pregunta clarament establerta pot ser deixadesa o simplement per mala fe: “tothom sap què vol dir reduïr les arrugues…” o “si no definim què vol dir reduïr l’atur, sempre podrem dir que l’hem disminuït en algun sector obscur de l’economia o a base de contractes precaris sense sou i no podran acusar-nos d’incompliment de promesa electoral”.

Bé doncs, un cop fixada la pregunta, en el següent apunt entrarem en el disseny de l’experiment/estudi/avaluació pròpiament dit.

I bon any, per cert.