Nuclears

dijous, 17/03/2011

Després d’una temporada de baixa en el blog miro de reprendre l’hàbit d’escriure-hi.

Tinc pendent acabar la sèrie sobre la generació de l’evidència -crec que amb un tercer capítol ja ho hauré enllestit- però primer voldria escriure una breu reflexió una mica d’estar per casa sobre les nuclears, la seva seguretat i la relació problemàtica que hi veig amb el model econòmic actual. Dic d’estar per casa perquè ni sóc físic, ni enginyer, ni economista o sigui que les meves opinions valdran poca cosa.

Bé, d’entrada diré que sempre he estat més aviat a favor de les nuclears per una qüestió d’eficiència: amb poques centrals s’obté molta energia amb un cost medioambiental relativament limitat. En comparació, les destrosses irreversibles en el sistema fluvial d’un país que calen per generar energia hidroelèctrica en quantitat important o la quantitat de contaminants que cal llençar al mediambient per generar energia a base de cremar carbó o petroli deixen ben parades les nuclears: són instal·lacions relativament petites que en condicions normals no contaminen gaire i que tenen residus perillosos que es poden gestionar de forma segura. A més, la nostra societat té una fam creixent d’energia elèctrica i avui per avui les nuclears en suministren una part considerable i no és viable -crec- tancar-les de cop sense crear un d’altabaix econòmic tan o més greu que una fuita radioactiva.

El problema de les nuclears és que quan les coses no van bé del tot, van realment malament. No només és en relació al deasastre puntual sinó a la permanència del desastre en forma de contaminació radiocativa, duradora i disseminada. Cal dir també que el risc zero no existeix i que la vida en si mateixa és un risc (de fet té un 100% de mortalitat… ehem, acudit dolent). Però bé, conyes apart, l’especificitat de les nuclears és que les dimensions del desastre que poden provocar són superiors a les de l’incendi d’una central tèrmica de petroli o al trencament d’una presa, per exemple. Per tant, és lògic exigir que les mesures de seguretat que hagin de complir siguin més estrictes. I aquí és on entra en joc el problema que em sembla essencial: les centrals nuclears són un negoci i les empreses que les fan tenen accionistes a qui han de retre comptes -en forma de beneficis- un cop l’any. Els accionistes, sovint fons d’inversió diversificats, si reben pocs beneficis -o no en reben- canvien d’empresa on posen els calers i l’elèctrica se’n va en orris. Per tant, els amos de les centrals tenen pocs incentius més enllà de la consciència i la llei, per reduir beneficis a base d’incrementar la despesa en seguretat. Al seu torn, els estats no productors de petroli -la gran majoria- tenen tots els incentius del món per tenir les nuclears en funcionament el màxim temps possible i millorar així la seva balança comercial a base de reduïr les importacions de petroli. Aquesta combinació de factors fa que, globalment, no hi hagi massa pressió sobre les nuclears per invertir gaire en seguretat o si més no, per fer-ho més enllà de l’estrictament necessari per imperatiu legal. Al Japó, aquest imperatiu legal s’ha mostrat de totes totes insuficient. Probablement amb generadors diesel ubicats en alçada, amb uns murs anti-tsunami 3 cops més alts, i amb un disseny més acurat dels reactors, ens haguéssim estalviat el desastre. Però seguir els passos necessaris segurament hagués fet inviable econòmicament el negoci de les centrals nuclears.

L’equilibri entre viabilitat i seguretat ha d’estar decantat cap a la seguretat -el Japó serà el punt d’inflexió- i això requerirà canvis. De cop al bot (com diu el mestre Puyal) se m’acudeixen dues propostes: la nacionalització de les centrals nuclears -si és que les finances dels estats s’ho poden permetre- i/o l’increment del preu de l’energia per permetre l’explotació privada “segura” i rendible de les centrals existents. Cap de les dues és gaire bona: una perquè els països occidentals estan en estat de semi ruïna i només els falta gastar milionades en comprar centrals, fer-les segures i explotar-les amb pèrdues, i l’altra perquè els ciutadans i empreses occidentals estan també en estat de semi ruïna i només els falta gastar milionades en comprar energia a preu d’or. La solució a llarg termini seria produïr prou energia renovable i cal incentivar-la amb decisió, però és això mateix: una solució a llarg termini. I mentrestant, cal una estratègia -un conjunt de solucions- que ens permeti obtenir l’energia que necessitem a un preu assumible, si és que això és possible, que enlloc està escrit que ho hagi de ser.

Això és eficaç (o no), segona part

dilluns, 10/01/2011

Seguint la sèrie encetada l’altra dia, avui començarem a parlar de característiques que han de tenir els estudis sobre l’eficàcia d’un producte.

Suposem que volem demostrar que aplicar una crema antiarrugues redueix com a mínim un 50% l’aparició de noves arrugues al voltant dels ulls, després d’un any d’aplicació contínua, 2 cops al dia. Està bé, ja veurem si ho aconsegueix. Però per identificar l’efecte de la crema ens fa falta un comparador: com a mínim hem de saber què passa si no fem res. És a dir, comparar l’eficàcia de la crema amb no posar-se la crema. Si resulta que obtenim millors resultats amb la crema que no fent res, podrem afirmar que la crema és eficaç. Si estem molt segurs del nostre producte, podem comparar la nostra crema amb una de la competència i si tenim èxit, proclamar que la nostra crema és millor que tal altra producte.

De fet, molt sovint veiem que les afirmacions sobre eficàcia es fan sense cap comparador: ens diuen que tal política educativa ha millorat els resultats dels alumnes, però sovint no ens diuen si la política educativa s’ha comparat amb un altre tipus de política aplicada simultàniament a un altre grup d’alumnes. Sense aquest pas, qui pot assegurar que els resultats observats siguin deguts al canvi de mètode d’ensenyament i no, per exemple, a canvis demogràfics de la població o a diferències en el professorat?

Bé doncs, cal poder comparar per poder decidir. I cal poder comparar en condicions d’igualtat: en l’exemple de les cremes, cal que la gent que es posarà la nostra crema sigui “semblant” o “comparable” a la gent del grup que es posarà l’altra crema -o que no es posarà res de res. Per entendre’ns, no podem provar la nostra crema en joves models de 20 anys preocupades per la seva pell i la de la competència en velles pageses exposades al sol tot el sant dia: ja sabem d’entrada qui tindrà més bons resultats, per molt bo que sigui el nostre producte. Això és un exemple una mica extrem, però què passaria si les participants a l’estudi que es posessin la nostra crema fumessin més que les del grup de comparació? Podríem trobar-nos que la pell no els millorés gaire, no tant per culpa de la manca d’eficàcia de la crema, com per l’efecte nociu del tabac sobre la pell. I què passaria amb l’eficàcia de les cremes si les participants al grup de la nostra crema tinguessin més acné que les de l’altre grup abans de començar l’estudi? Cal anar amb compte com es fan les comparacions.

Seguint amb l’exemple de les polítiques educatives, a Catalunya s’ha parlat d’importar l’exitós model educatiu finès. Si abordem la qüestió en termes d’estudi, tindrem 2 grups: els nens i mestres del sistema educatiu finès i els nens i mestres del sistema català i un sol “tractament”: el model educatiu finès. Però són comparables els estudiants finesos i els catalans? I els professors? I la inversió en educació dels dos països? I les famílies dels alumnes? Estan segurs que si apliquem la política educativa finesa aquí, obtindrem els mateixos resultats que ells? Potser abans d’importar a la brava, caldria experimentar i comparar a Catalunya l’eficàcia del model finès i la del català, aplicats a 2 grups de nens i professors catalans. I caldrà encara que els dos grups de nens i professors catalans siguin comparables -semblants- entre ells. I en base a tot això, decidir.

Bé doncs, fins aquí tenim una pregunta ben definida -1r post- i una idea clara de que per poder proclamar eficàcia hem hagut de fer una comparació, i que aquesta comparació sigui justa. En el proper post proposarem un mètode eficaç per controlar els factors que sabem d’entrada que poden fer diferents dos grups d’estudi, però molt més important encara, un mètode que també és eficaç per controlar aquells factors que desconeixem però que poden tenir un efecte sobre l’eficàcia.

Això és eficaç (o no)

dimecres, 5/01/2011

Tres eslògans: “La nostra crema antiarrugues és molt eficaç”, “El nostre medicament fulmina el colesterol” i “La nostra política contra l’atur funcionarà magníficament”.

Tots tres són missatges que sentim sovint i que, en general, tendim a creure’ns. La gent de màrketing sap molt bé que dubtar sempre de tot és pesadíssim i que la vida és més agradable si som crèduls. Però ja que la ciència es basa justament en dubtar sistemàticament de tot, en els propers apunts del blog escriurem una mica sobre com es pot avaluar això de l’”eficàcia”.

D’entrada i simplificant una mica, entendrem per eficàcia la situació en la qual una actuació, sigui la que sigui, aconsegueix satisfactòriament el resultat per a la qual ha estat dissenyada.

Ara per ara, la millor eina de que disposem per avaluar l’eficàcia d’una actuació (p.ex: posar-se una crema, prendre un medicament o implementar una política) és el que en medicina es coneix com a “assaig clínic” i que de forma més general en ciència es coneix com a “experiment”. L’essència de la cosa consisteix en valorar de forma objectiva el resultat d’una actuació i disposar d’algun patró, també objectiu, per comparar.

Anem a pams. Abans de pensar en com es fa un experiment, cal tenir una pregunta. Això que sembla una obvietat, no ho és tant. Per poder dissenyar un estudi com cal, s’ha de tenir una pregunta concreta, perquè és en base a ella que farem totes les operacions necessàries per dur a terme l’estudi. Per exemple, l’afirmació “la nostra crema antiarrugues és molt eficaç” es basa en una pregunta prèvia del tipus: “és la nostra crema eficaç?”. Però per poder dissenyar un estudi, sigui pel que sigui, la pregunta ha de ser força més específica: alguna cosa com “pot la nostra crema reduïr en un x% les arrugues d’una part concreta del cos després d’aplicar-la d’una manera determinada durant un temps concret a raó d’una quantitat determinada per aplicació?” De fet, la pregunta hauria de ser encara més concreta, perquè caldria definir primer què és una “arruga” per exemple. Però bé, no ens emboliquem més. En qualsevol cas, si la pregunta no és prou específica, el que per una marca seria “eficaç” per una altra no ho seria prou -o ho seria massa- i el missatge resultant seria enganyós pel consumidor final. I jo diria que massa sovint, els problemes en els missatges d’eficàcia que veiem a la TV, ja siguin als anuncis o als telenotícies, ve justament del fet que no hi ha una pregunta concreta al darrera de cada afirmació que es transmet. L’absència de pregunta clarament establerta pot ser deixadesa o simplement per mala fe: “tothom sap què vol dir reduïr les arrugues…” o “si no definim què vol dir reduïr l’atur, sempre podrem dir que l’hem disminuït en algun sector obscur de l’economia o a base de contractes precaris sense sou i no podran acusar-nos d’incompliment de promesa electoral”.

Bé doncs, un cop fixada la pregunta, en el següent apunt entrarem en el disseny de l’experiment/estudi/avaluació pròpiament dit.

I bon any, per cert.

Badalls que s’encomanen

dilluns, 13/12/2010

Com que no és improbable que el blog paCiència provoqui badalls encomanadissos a més d’un, avui escriuré precisament sobre això: badalls que s’encomanen.

Des de petit m’havien dit que es badallava per gana, son, avorriment o por. Per experiència hi afegiria el mareig: abans de vomitar pujant el Port del Querol (o per la borda d’un vaixell) sempre em ve una tanda de badalls incoercible. El cas és que, amb bon criteri, de petit a casa m’havien dit sempre que quan badallés, em tapés la boca, que sinó encomanaria el badall a qualsevol que em veiés amb la boca oberta. I bé, com gairebé tothom, quan badallo, em tapo la boca.

Però, ben pensat, això de que s’encomani un gest complex és una cosa força extraordinària. A més, per simple observació informal, hom diria que els badalls s’encomanen a gairebé tothom. I quan un fenomen és tan extès, ha de tenir unes arrels ben profundes.

De fet, sembla que l’encomanamenta dels badalls la compartim ximpanzés i humans. Per contra, aquesta contagiositat no es dóna a la resta d’animals ni tampoc a la gent que pateix autisme. Això és interessant perquè l’autisme és una malaltia que afecta directament la capacitat de relacionar-se amb els altres i que altera radicalment la capacitat d’empatia. La imatge dels autistes com a persones desconnectades del medi ve donada en part per la incapacitat que tenen de comprendre els sentiments de l’altre. L’absència de contagi dels badalls en individus amb empatia patològicament baixa i en animals amb estructures socials més senzilles, ha fet pensar que és probable que el fenomen tingui relació amb les interaccions interpersonals i amb la comunicació entre individus i que, per tant, pugui jugar un paper en la cohesió social dels grups d’humans.
És interessant remarcar també que l’evolució ha d’haver jugat un paper central en els badalls i la seva contagiositat, ja que no deixen de ser un fenomen biològic. Dit d’una altra manera, caldria esperar que la contagiositat dels badalls hagi conferit algun avantatge evolutiu als individus que el pateixen/gaudeixen. Per entendre’ns: els encomanadissos han d’haver procreat més que no pas els no encomanadissos.

Quan pensem en termes evolutius, cal fer-ho tenint en compte que els humans hem viscut en grups de menys de 50 individus durant més del 99% de la nostra existència: des del paleolític més remot fa 4 o 5 milions d’anys fins a l’adveniment del neolític fa menys de 10.000 anys. Només des del moment en què l’agricultura va forçar l’assentament de poblacions i va permetre el superàvit de menjar, les poblacions no van començar a créixer. Bé doncs, en un grup de 30 o 40 individus, nòmada, exposat a una existència perillosa i incerta, la bona coordinació del grup és important. Una de les hipòtesis més interessants sobre la contagiositat dels badalls proposa que una manera que l’evolució ha trobat* de fer anar el grup a l’hora és gràcies als badalls: quan un comença a tenir son badalla i si el badall s’encomana al veí, aquest incoscientment entén que el seu company està cansat i que comença a ser hora de recollir-se. El mateix passa amb la gana o la por: sense necessitat d’expressar-ho amb paraules, el grup comparteix un sentiment o una sensació subjectiva gràcies al contagi dels badalls, ajudant a establir un consens i a facilitar la dinàmica del grup.

Per això, en les reunions de feina, quan un comença a badallar l’interès general decau ràpidament: encara que no vulguis, 4 milions d’anys d’evolució t’empenyen a voler fer una becaina. I 4 milions d’anys són molts anys.

Un article acadèmic sobre el tema es pot trobar aquí: http://baillement.com/texte-yawning-evolution.pdf.

*: per ser estrictes cal dir que l’evolució no “troba” res perquè, de fet, no busca res. El procés és d’avall amunt, o d’antic a nou: quan per atzar hi ha un canvi a una població (una mutació genètica o altre fenomen heredable) la reproducció diferencial entre els mutats i els no mutats resoldrà quina població preval. Si la mutació dóna un avantatge de supervivència respecte a la població original, és molt probable que els mutats tinguin més descendencia viable i fèrtil i que per tant, al llarg de les generacions els mutats acabin substituint els no mutats.

Un químic opina sobre l’arsènic

divendres, 10/12/2010

En Xavier Salvatella, químic i amic -o més aviat: amic i químic- m’ha enviat el seu punt de vista sobre la descoberta del famós bacteri arsenòfil (arsenòfil?) del llac Mono. Per cert, del llac Mono hi ha unes fotos molt boniques de l’Ansel Adams, però això és tota una altra història.

Bé, doncs, enganxo aquí sota el comentari del Xavier, una persona que hi entén força sobre la matèria:

“Fòsfor i Arsènic són a la mateixa columna de la taula periòdica i per tant tenen proprietats químiques semblants. Durant molt de temps s’ha especulat amb la substitució del Carboni per Silici, però les seves propietats no són suficientment semblants. De fet, a nivell fonamental/químic el descobriment no és terriblement sorprenent, tot i que sí curiós.

Un aspecte important de la qüestió és que l’estat d’oxidació del fòsfor no canvia mai – si no m’erro – en biologia ; sempre es troba en forma de P+5: això vol dir que en cert sentit el fòsfor no reacciona -no intercanvia electrons amb altres àtoms- sinó que sempre està envoltat d’oxigens en forma de fosfat. Això no passa amb els altres elements essencials i de fet, el canvi d’oxidació de Carboni, Oxigen i fins a cert punt Sofre, són claus per a la vida.

El que crec que serà apassionant és veure a nivell molecular com s’organitza la vida en aquests bacteris: em pregunto si les proprietats dels DNA i RNA amb Arsènic en comptes de Fòsfor són similars. També em pregunto si aquests bacteris també regulen la transmissió de informació mitjançant fosforil·lacions i quina molècula fan servir per a transferir energia si no tenen ATP.”

Del totxo al valor afegit

divendres, 3/12/2010

Des de fa força temps, però sobretot a partir de la crisi actual, es diu que el nostre país ha de canviar de “model productiu” i passar del totxo als serveis i productes d’alt valor afegit. Per fer aquest canvi, jo diria que hi ha un ampli consens entre partits i opinadors que les palanques essencials són l’educació i la ciència.

Per tal d’assolir aquest nou objectiu nacional, el raonament proposat és el següent: cal que basem l’economia en coses que Xinesos, Indis i Brasilers no puguin fer tant bé com nosaltres i a meitat de preu, que aquestes coses cauen bàsicament en el reialme de la ciència i que per tant calen universitats competitives nodrides a base d’estudiants ben formats des de primària. Ergo: cal que els diners i els millors mètodes d’ensenyament flueixin cap a l’ensenyament primari, secundari i universitari per tal de solucionar els nostres problemes.

La proposta sembla raonable, però, sigui dit de passada, convindria recordar que cada cop hi ha menys oferta disponible pel que fa a sectors que els països emergents no puguin fer i que per tant ja ens podem afanyar si no volem perdre l’enèssim tren del desenvolupament. A banda, tal com deiem abans, tot aquest pla genial es basa en una educació obligatòria que ofereixi un ensenyament d’alta qualitat i que condueixi els “millors” cap a la universitat. Això, vol dir també que aquest sistema educatiu ha de ser competitiu i selectiu: si els “millors” es promocionen, els “pitjors” se’ls ha de reconduir amablement cap a feines útils però menys ben remunerades. No es tracta de marginar per motius socials: aquest model necessita un eficaç sistema de beques que limiti l’efecte que l’ambient té en el rendiment escolar i universitari (especialment la capacitat econòmica de les famílies, però també, l’ambient familiar i social). Però sobretot es tracta d’evitar l’aproximació “bonista” a la qüestió que vol fer creure -com es fa ara- que tothom és igual. Afortunadament hi ha diferències: guapos i lletjos, intel·ligents i rucs (dic afortunadament perquè és la diferència el que ens permet sobreviure en termes evolutius). Un bon sistema de beques ajudarà a reduïr diferències però no les eliminarà, i basar un sistema educatiu en la premisa que tothom és igual, condueix a la rebaixa sistemàtica del nivell d’exigència i al desastre educatiu que els experts asseguren que patim. Per tant, per assolir el repte del canvi de model productiu, crec que ens cal un sistema educatiu meritocràtic. Estic segur que el model actual té les seves virtuts a l’hora d’evitar disgustos a nens i pares i que fomenta uns valors positius, però no crec que sigui l’escola el lloc on hagin de prevaldre. Per això hi ha la família i els esplais.

Així les coses, adolescents amb una base de coneixements sòlida i amb un cert esperit competitiu haurien d’aterrar a una univeristat on es formarien de manera que puguessin competir en condicions d’igualtat per les beques més prestigioses i les places als millors departaments d’arreu del món. Només amb gent que hagi passat per totes les etapes: escola i universitat exigents, beques competitives, estades en institucions punteres de R+D i finalment reinvertir tot això a casa nostra en centres ben remunerats i equipats, podrem avançar –lentament- cap al canvi de model.

Malauradament, la impressió que tinc és que els representants polítics pretenen que fent uns quants discursos mitjanament abrandats, la universitat reciclarà els centenars de milers d’aturats en treballadors hi-tech i que els actuals escolars esdevindran científics de primer ordre en 1 o 2 legislatures. Ja sé que si algun responsable polític es llegís això m’acusaria de fer demagògia i de menystenir inversions i plans de desenvolupament; però, francament, jo crec que ens prenen el pèl amb aquest canvi de paradigma. Més aviat penso que, en privat, estan esperant que algú, a l’estranger, celà va de soi, solucioni la crisi per poder tornar a col·locar els aturats a la construcció i cobrar els impostos dels permisos d’obres i de les vendes de pisos, l’única manera demostrada d’activar l’economia d’aquest país. I potser és cert que a curt i mitjà termini no hi haurà més remei que recórrer al totxo de nou per desencallar el país. Però en aquest punt és on polítics hàbils haurien de saber gestionar el dia a dia per nodrir de diners i bones idees tot el sistema educatiu durant els decenis que caldran per transformar Catalunya en un país innovador.

I ja que hi som, durant aquest període frontissa potser caldrà emprendre alguna acció més radical per disposar dels nostres recursos i de la necessària capacitat de decisió com a país.

Planetes habitables (i potser que canviem de tema)

dijous, 2/12/2010

Bé, no sé ben bé què faig escrivint un tercer post sobre planetes extrasolars… però ja que n’he escrit dos i que avui apareix aquesta notícia al diari, doncs apa, rematem el tema.

La notícia i article que surten avui a la revista Nature, una de les 2 o 3 revistes generalistes de ciència més prestigioses del món, fa referència a un planeta a uns 13 pàrsecs de la terra, és a dir, a uns 42 anys llum (1 pàrsec = 3,2616 anys llum). Això és notablement més lluny que el que comentàvem l’altre dia, però mooolt a prop a escala galàctica.

Gràcies a una afortunada coincidència d’alineacions entre el planeta, el seu sol i nosaltres, cada 38h podem fer una ullada a la llum que ens arriba d’aquell sol després de travessar el que possiblement és l’atmosfera del planeta (i seguidament les gairebé insondables estepes interestelars que hi ha entre el planeta i nosaltres). El truc és que en funció de quins components hi ha a l’atmosfera del planeta, la llum ens arriba filtrada d’una o altra manera i en base a això es pot inferir quins són els components de l’atmosfera. La informació rebuda fins ara és compatible amb una atmosfera carregada de vapor d’aigua, un dels components que es consideren essencials per a la vida. Les bones notícies s’acaben aquí, però: el planeta segurament és massa a prop de la seva estrella com per gaudir del marge de temperatures que permeten la vida tal com la coneixem.

El que trobo més interessant, però, és que fins al 1992 no s’havia descobert cap planeta extrasolar, que al 2010 ja n’hem comptat més de 500 i que en alguns casos estem en disposició d’estudiar les seves atmosferes i d’especular sobre la possibilitat que puguin arribar a hostatjar vida. Aquesta és una de les gràcies de viure en l’època que vivim: les descobertes trencadores (traducció una mica salvatje de breakthrough discoveries) semblen accelerar-se. Dic “semblen”, perquè de fet no tinc dades per recolzar el que dic, però coses com el boom de la genòmica, els avenços en el camp de la informàtica, de la física bàsica, de l’astronomia, de l’electrònica de consum, etc em fan pensar que vivim una acceleració exponencial del ritme de descobertes rellevants. Però bé, potser m’equivoco i cada època té la mateixa sensació, who knows?. El que sí que és segur, és que fa certa ràbia pensar en què se sabrà d’aquí a 100 anys i que ja no hi serem per veure-ho. En fi.

Update a les 19.30h: aviam, un moment. Què coi passa aquests dies que no paren de sortir notícies de planetes i vida extraterrestre i coses per l’estil? Vaig escriure un post sobre una notícia de fa setmanes, i de cop la cosa s’ha disparat de mala manera… Bé, en fi, què deia més amunt de l’acceleració exponencial de les descobertes espectaculars? Doncs això. Ves que no siguin aquestes bèsties que fan servir arsènic enlloc de fòsfor les representants oblidades d’un altre origen de la vida ala Terra. Ja tindria nassos la cosa…

Update a les 21.02h: bé, m’acabo de mirar la retransmissió en directe de la roda de premsa de la NASA sobre la troballa. La investigadora principal de l’equip que ha trobat aquesta bactèria era una noia força jove encantadíssima d’haver-se conegut i que gesticulava més que la paròdia de la monja Forcadas. Bé, en qualsevol cas, i tenint en compte que tot plegat es basa encara en dades preliminars, sembla que la bactèria que han trobat a Mono Lake als EUA (Califòrnia, em sembla) seria una bactèria emparentada amb la resta de bactèries conegudes que, per un procés evolutiu, hauria desenvolupat la capacitat de viure en ambients pobres en fòsfor i rics en arsènic tot substituint l’un per l’altre en la multitut de molècules que fan servir el fòsfor com un dels seus constituents essencials. Molècules com l’ADN, per exemple. La notícia és rellevant perquè podria tractar-se d’una nova forma de vida basada en una química diferent de l’habitual i perquè extén el ventall de possibles ambients, terrestres o extraterrestres, que podrien mantenir éssers vius unicel.lulars.

Planetes habitables, reprise

dimarts , 30/11/2010

Reprenc breument la qüestió que comentava a l’anterior post sobre la possibilitat de descobrir rastres biològics a la Terra d’una eclosió de vida diferent de la nostra. Si es trobés, podria ser una mica com el jaciment de fòssils de la Burgess Shale al Canadà, un jaciment del període càmbric amb una gran abundància de fòssils d’espècies que no han deixat descendència i que són d’una morfologia i varietat sorprenents. Això sí, tots són cosins llunyans nostres: compartim origen comú. Doncs bé, no seria impossible que un jaciment amb bèsties estranyes o microorganismes sorprenents sense parentesc amb nosaltres estigués esperant veure la llum per algun altiplà de ves a saber on. Bé, compartiríem planeta, que no és poca cosa tampoc. En qualsevol cas, això ens porta a la màxima que “l’absència d’evidència no és evidència de l’abscència“. I això en ciència és molt important: no es pot dir que una cosa no existeix pel sol fet de no trobar-la, cal demostrar que no existeix i això acostuma a ser molt complicat. El que sí que hi ha són hipòtesis absurdes i hipòtesis raonables. La de l’hipotètic jaciment que comento està en un lloc indeterminat entre els dos extrems.

PS: la imatge del post és la reconstrucció d’artista d’un dels fòssils de la Burgess shale, una bestiola anomenada Hallucigenia. Ves a saber quin nom li posarien a una bèstia d’origen obscur…

Planetes habitables

dilluns, 29/11/2010

Fa unes setmanes es va saber que uns astrònoms nordamericans van descobrir un planeta (Gliese 581g) a 20 anys-llum de distància de la terra que orbita al voltant d’un altre Sol (Gliese 581). De planetes extrasolars ja se n’han descobert alguns centenars en els darrers anys però la particularitat d’aquest és que sembla que reuneix les condicions necessàries perquè hi pugui haver vida tal com la coneixem nosaltres. I això el fa, de moment, únic.

Es pensa que Gliese 581g és rocós i de composició semblant a la Terra, però una mica més gran i que no rota sobre ell mateix. Per tant una cara sempre dóna al seu Sol i l’altra sempre queda a l’ombra fent que la diferència de temperatures entre les dues meitats sigui segurament molt alta. La zona més habitable, on hi podria haver aigua líquida, seria l’àrea de penombra entre les dues meitats amb temperatures més atemperades. A més, per la seva mida i massa, el planeta hauria de poder retenir una atmosfera gràcies a la gravetat.

Arribar a saber si hi pot haver vida, o més aviat descobrir-hi vida, seria fantàstic i posaria fi a debats i discussions que hi ha hagut des de l’antiguitat. De fet, probablement seria un d’aquells descobriments científics que ho canvien tot, no tant per les aplicacions pràctiques sinó per les conseqüències filsòfiques que tindria, especialment si hi hagués indicis de vida intel·ligent. Però bé, de moment serà difícil descobrir tot això perquè el planeta és força lluny i els mètodes de detecció són encara bastant primitius. Per tant, paciència.

Hi ha, però, una manera potser més assequible de saber si les probabilitats de que hi hagi vida a d’altres planetes és gaire alta o no. La cosa va així: de moment tots els éssers vius terrestres dels quals tenim constància, directa o fòssil, sembla que provenen d’un mateix organisme primigeni. És a dir, de moment només hi ha evidència d’una sola emergència de vida a la Terra. Si aquest fos efectivament el cas, no podríem aventurar gaires estimacions sobre la probabilitat de vida en d’altres planetes: tant podria ser una cosa absolutament excepcional i única, com una cosa banal que es troba per tot arreu. Amb un sol cas conegut d’aparició de la vida -el nostre- no podem fer extrapolacions. Per contra, si es descobrís que la vida s’ha originat diverses vegades a la Terra, encara que els inicis previs haguessin acabat sense deixar cap descendent viu, la probabilitat de que en planetes semblants a la Terra s’hi hagi originat vida comparable a la nostra es dispara. Per entendre’ns, que passi més d’una vegada un fet excepcional en un únic planeta -el nostre- és tant summament improbable que el més plausible és que, donades unes determinades condicions, la vida aparegui de forma més o menys inevitable. Per tant, podria ser que la feina de biòlegs, paleontòlegs, arqueòlegs i geòlegs sigui tant rellevant com la dels astrònoms per donar resposta a la pregunta fonamental de si estem sols a l’univers.

Aquesta història  no s’acaba aquí però. Ja de per si la notícia exemplifica bé com va això de la ciència: sol caldre la col·laboració de molta gent de disciplines diverses per poder fer avenços significatius. Però és que a més a més, després de la descoberta del planeta, un altre grup d’astrònoms, estudiant les mateixes dades que els astrònoms que van fer l’anunci inicial, han arribat a la conclusió de que Gliese 581g senzillament no existeix. Bé, ja veurem com s’acaba, però això posa de manifest que a diferència d’altres maneres de pensar, la ciència sempre està oberta al debat, a refutar idees prèvies i a créixer “sobre les espatlles de gegants” (tal com va dir Newton referint-se als seus predecessors i modestament traient-se mèrits a ell mateix).

Un enllaç amb més informació: http://www.sciencenews.org/view/generic/id/63868/title/Distant_world_could_support_life

And now, for something completely different!

divendres, 26/11/2010

Quan vaig saber que es faria un nou diari en català de seguida els vaig assaltar amb comentaris i e-mails reclamant una secció de ciència per a l’ARA. Tots els grans diaris en tenen una i cap diari editat a Catalunya en té cap -que jo sàpiga. Bé doncs, el cas és que per xerrar massa i preguntar tant sobre si farien o no la secció, m’he trobat enredat en fer un blog de ciència a la comunitat de blogs del diari ARA. Tot un repte, però en fi, m’està bé, per pesat. A partir d’avui doncs miraré d’anar escrivint apunts de forma regular sobre notícies científiques que em cridin l’atenció i de tant en tant alguna atzagaiada sobre qüestions de política de recerca i educació. La periodicitat serà aproximadament setmanal. Ja sé que no és gaire, però ja em costarà prou mantenir aquest ritme… potser demanaré a amics del ram perquè m’ajudin i escriguin alguna cosa de tant en tant.

Això sí, tot plegat serà de forma molt amateur, ja em perdonaran, però la cosa no dona per més.

PS: per cert, el títol de l’apunt d’avui és un record al locutor aquell de la sèrie dels Monthy Python, Flying Circus.