Estabilitat anticiclònica

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) defineix anticicló com la regió de l’atmosfera en què la pressió atmosfèrica és més alta a l’àrea central que a les àrees envoltants i on s’estableix una circulació de l’aire en el sentit de les busques del rellotge a l’hemisferi nord i en el sentit contrari a l’hemisferi sud.

En línies generals, el terme anticicló va associat a bon temps i cels relativament clars. Això mateix és el que va succeir a principis d’aquest mes davant la costa de Tasmània (Australia)… tot i que d’una forma força espectacular.

El satèl·lit Aqua de la NASA, a través de l’espectròmetre d’imatges de resolució moderada (MODIS), va obtenir aquesta singular imatge d’un forat de forma ovalada, d’aproximadament uns 1.000 quilòmetres de diàmetre, sobre un mar d’estratocúmuls marins. Un potent anticicló situat a la Gran Badia Australiana, amb pressions que en el seu centre van superar els 1.040 hPa, va ser-ne el responsable de la seva formació.

Els mapes del temps publicats per l’Australian Bureau of Meteorology mostraven com l’àrea lliure de nuvolositat coincidia amb la forma de la zona d’altes pressions. No obstant, els centres del forat i de l’anticicló no van condicidir exactament, ja que el centre del darrer estava situat al flanc occidental de la zona amb el cel serè, a uns 100 quilòmetres del mar de núvols.

En una zona d’altes pressions, els vents bufen cap a l’exterior i s’allunyen cap a les àrees de baixes pressions. Això comporta que hi hagi una subsidència, on l’aire que hi ha a la vertical cau per a reemplaçar-lo. Aquest aire s’escalfa, augmentant la velocitat d’evaporació i fent difícil que pugui sostenir els núvols. En canvi, a les àrees de baixes pressions té lloc una convergència, on l’aire ascendeix, generant núvols i un temps més inestable.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús