25 anys del Protocol de Montreal

Fa un parell de setmanes es va celebrar el 25è aniversari de la signatura del Protocol de Montreal. El 16 de setembre de 1.987 van ser 24 les nacions que van signar aquest acord internacional que, molt probablement, va salvar el món d’una crisi ambiental. En anys posteriors, 173 nacions més el van signar. Ha estat el tractat de més èxit en la història de la ONU i un clar exemple de com desenvolupar i implementar la política ambiental.

A partir de les observacions científiques realitzades, el Protocol de Montreal va reduir primer i després prohibir els productes químics de clor i brom base (en particular, els clorofluorocarbonis, o CFC) que destrueixen l’ozó atmosfèric. La destrucció de la capa d’ozó permet que arribi més radiació ultraviolada del Sol a la superfície del planeta, augmentant el risc de patir cremades de sol, càncer de pell i danys en els ulls. El senyal més evident de la disminució d’aquest gas és l’anomenat forat d’ozó, que es forma anualment al voltant del Pol Sud.

La composició d’aquestes quatre imatges, realitzades el 16 de setembre (Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó) dels anys 1.979, 1.987, 2.006 i 2.011, ens permet veure quina ha estat l’evolució del forat de la capa d’ozó. Una animació de totes les dades, obtingudes a través dels sensors dels satèl·lits Nimbus-7 i Aura, revela la formació i dissipació del forat d’ozó entre l’1 de juliol i el 31 de desembre de cadascun dels quatre anys.

L’ozó estratosfèric es mesura habitualment en Unitats Dobson (UD), que és el nombre de molècules necessàries per a crear una capa d’ozó pur de 0,01 mil·límetres de gruix, a una temperatura de 0 graus Celsius i una pressió d’aire d’1 atmosfera (la pressió en la superfície de la Terra). La quantitat mitjana d’ozó en l’atmosfera de la Terra és de 300 Unitats Dobson, equivalent a una capa de 3 mil·límetres de gruix.

L’any 1.979, quan els científics començaven a entendre el comportament de l’ozó atmosfèric, el forat de la capa d’ozó sobre l’Antàrtida era de 1,1 milions de quilòmetres quadrats, amb una concentració d’ozó mínima de 194 UD. El 1.987, coincidint amb la signatura del Protocol de Montreal, l’àrea del forat era de 22.400.000 quilòmetres quadrats, amb concentracions d’ozó que es van reduir fins a 109 UD. El pitjor any va ser el 2.006, amb 29,6 milions de quilòmetres i una concentració de només 84 UD. L’any passat, el forat de la capa d’ozó va ser de 26 milions de quilòmetres quadrats, amb concentracions de 95 UD.

El forat de l’Antàrtida s’està estabilitzant i pot estar recuperant-se lentament. La quantitat de substàncies que esgoten la capa d’ozó a l’atmosfera ha deixat de créixer en els últims anys però encara es mantindran durant dècades en l’aire. Això farà que el forat de la capa d’ozó continuï apareixent durant la primavera antàrtica. Els canvis actuals del forat de la capa d’ozó ja no són significativament deguts als canvis en els CFC, sinó provocats pels canvis que any rera any està experimentant el clima de la estratosfera.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús