Cinc segles del corrent del Golf

El 21 abril de 1513 el vent bufava a favor, però una força desconeguda impedia l’avanç de les naus de Ponce de León enfront de les costes de Florida. S’acabava de descobrir el corrent del Golf, un corrent oceànic que ha marcat des de llavors la navegació entre Amèrica i Europa. Dels tres pilots de l’expedició cal destacar el paper d’Antón Alaminos, considerat com a codescobridor del corrent juntament amb Ponce de León. Ell va ser el primer que va saber aprofitar els seus avantatges per a la navegació.

S’inaugurava així la ruta oceànica que durant segles han utilitzat els galions i altres grans vaixells que enllaçaven Amèrica amb Europa. El trajecte del corrent s’inicia al Carib i flueix cap al nord enfront dels keys i la zona occidental de Florida. Després puja per la costa est dels Estats Units d’Amèrica fins al cap Hatteras, a Carolina del Nord, on gira cap al nord-est i s’endinsa a l’Atlàntic. Al final, les temperades aigües arriben a les costes occidentals d’Europa i temperen el seu clima.

El primer mapa que mostra aquest recorregut el va elaborar Benjamin Franklin entre 1769 i 1770, poc abans de la independència del seu país. El científic i polític nord-americà, aleshores diputat responsable del servei postal, va comptar amb l’ajuda del capità balener Timothy Folger per a recopilar les dades dels vaixells transatlàntics que portaven el correu. S’havien rebut queixes de que les cartes i paquets trigaven diverses setmanes més a arribar d’Europa a Amèrica que en el sentit contrari. L’explicació la van oferir Franklin i Folger amb la publicació a Londres de la primera cartografia sobre el corrent del Golf.

Mapa elaborat per Benjamin Franklin

Amb el pas del temps aquest mapa va caure en l’oblit. Durant gairebé 200 anys va romandre desaparegut fins l’any 1980, quan l’oceanògraf Philip Richardson el va trobar a la Biblioteca Nacional de París. La troballa va ser publicada a la revista Science.

Durant el segle XX s’han realitzat avenços que han permès conèixer millor el corrent del Golf, així com els seus meandres i els anells o remolins que es desenganxen del flux principal. Una figura clau va ser Henry Stommel, que va descobrir com la variació latitudinal de l’efecte de Coriolis (originat per la rotació de la Terra) fa que els corrents oceànics s’intensifiquin cap a l’oest.

Stommel també va plantejar les dues forces que mouen el corrent del Golf: el vent (el mateix que porta les borrasques i anticiclons des de l’oest cap a casa nostra), i la circulació termohalina, que opera com una gegantina cinta transportadora sota la superfície del mar. Les càlides i salades aigües del tròpic circulen per la superfície cap al nord (amb aigües més fredes i dolçes), on s’enfonsen i tornen pel fons per a tancar el cicle.

El corrent del Golf canviarà amb l’escalfament global. Un increment de les temperatures i l’aportació d’aigua dolça des de les glaceres i la capa de gel podrien canviar la força del vent i reduir la circulació termohalina. Els models no són encara capaços de controlar totes les variables i ofereixen previsions dispars. Mentrestant, grups oceanogràfics de tot el món equipats amb boies, sensors i satèl·lits continuen recollint gran quantitat de dades per a aclarir les relacions entre els corrents i el clima.

Font d’informació consultada: SINC

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús