Arxiu de la categoria ‘Climatologia’

Ja és primavera!

dijous, 20/03/2014

Avui dijous, a les 17:57 hora oficial peninsular, ha començat la primavera astronòmica a l’hemisferi nord. Aquesta nova estació durarà 92 dies i 18 hores. El diumenge 30 de març tindrà lloc el canvi d’hora, recuperant l’horari d’estiu. El 21 de juny de 2014 es produirà el solstici d’estiu.

El canvi de les estacions bé donat, per conveni, per aquells instants en que la Terra es troba en unes determinades posicions en la seva òrbita al voltant del Sol. En el cas de la primavera, es dóna el dia en que la duració del dia i la nit pràcticament coincideixen. Té lloc l’anomenat equinocci de primavera.

Aquesta és l’època de l’any en que la longitud del dia s’allarga més ràpidament. A les nostres latituds, el Sol surt pels matins gairebé dos minuts abans que el dia anterior i per la tarda, es pon un minut més tard. En definitiva, en aquests dies, el temps en que el Sol està per damunt de l’horitzó augmenta qüasi tres minuts cada dia.

Al llarg de la primavera hi haurà dos eclipsis, un de Lluna i un Sol. El dia 15 d’abril un eclipsi total de Lluna serà visible a Austràlia, oceà Pacífic i Amèrica. A la península i les illes Balears l’eclipsi serà penombral mentre que a les illes Canàries es veurà com a parcial. Dues setmanes més tard, el 29 d’abril, un eclipsi anular de Sol serà visible a Oceania, l’oceà Pacífic sud i l’Antàrtida. Al voltant del dia 5 de maig tindrà lloc el màxim de la pluja de meteors de les Eta Aquàrides, la més significativa d’aquesta època de l’any.

A nivell meteorològic, encetem la primavera després d’haver viscut un hivern atípic. Una persistent circulació zonal ha provocat el continu pas de profundes i actives borrasques, amb les seves corresponents línies frontals, donant lloc a un temps ben variat i canviant. Els temporals han estat notícia a l’Europa Atlàntica, amb la pluja, el vent i el fort onatge com a protagonistes. Tan sols durant aquestes dues últimes setmanes hem tingut un respir, amb un temps més estable gràcies a la presència d’un potent anticicló que fins ara havia estat pràcticament absent. Enguany no hem patit cap onada d’aire fred i al Pirineu les nevades han tornat a ser nombroses i abundants, amb gruixos que han duplicat o inclús triplicat la mitjana anual. Malgrat les pluges han minses, els pantans de les conques internes catalanes es troben al 77% de la seva capacitat màxima. Un volum d’aigua que augmentarà ben aviat gràcies al desglaç que ja ha començat.

Les previsions estacionals, no gaire fiables, indiquen que aquesta podria ser una primavera amb unes temperatures superiors al que caldria esperar en aquesta època de l’any. Respecte a les precipitacions, aquestes serien les habituals prenent com a referència el període 1981-2010.

El canvi d’estació ha arribat pendents d’un canvi de temps que ens retornarà a un ambient més hivernal durant el cap de setmana. El pas d’una línia frontal obrirà les portes a un notable descens de les temperatures que anirà acompanyat de ruixats, nevades i vent.

Font dades astronòmiques: Observatorio Astronómico Nacional (IGN, Fomento).

2013: continua l’escalfament global

dissabte, 16/11/2013

Segons l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), l’any 2013 va camí de convertir-se en un dels deu anys més càlids des de que s’iniciaren els registres moderns el 1850. Els nou primers mesos de l’any van constituir el setè període més càlid mai registrat, juntament amb 2003, situant-se les temperatures mundials de la superfície de l’oceà i de la terra en aproximadament 0,48°C per sobre de la mitjana del període 1961-1990.

El gel marí de l’Àrtic s’ha recuperat lleugerament després de que es produís una fusió de grans proporcions i sense precedents l’any 2012, però durant el 2013 encara s’ha observat un dels nivells més baixos mai registrats.

En canvi, segons el Centre Nacional de Dades sobre Neu i Gels, per segon any consecutiu l’extensió del gel marí de l’Antàrtida al setembre va assolir un valor màxim de 19.470.000 quilòmetres quadrats. Es tracta d’un valor superior en aproximadament 30.000 quilòmetres quadrats al rècord anterior, establert l’any 2012 , i que supera en un 2,6% a la mitjana de 1981-2010. L’extensió del gel marí de l’Antàrtida al setembre creix a una mitjana del 1,1% per decenni. Els científics consideren que els canvis de la circulació atmosfèrica observats en els tres últims decennis, els quals han modificat els vents dominants a l’Antàrtida, són un factor que guarda relació amb aquest increment. Tanmateix, també és possible que l’increment es degui a una suma de factors, entre els quals hi haurien els efectes del canvi de la circulació oceànica .

A principis de novembre, l’activitat mundial dels ciclons tropicals s’acostava, amb un total de 86 tempestes registrades, a la mitjana del període 1981-2010 (89 tempestes). Enguany, el tifó Haiyan passarà als anuaris meteorològics després de batre el rècord mundial d’intensitat del vent al tocar terra i haver provocat una gran devastació a Filipines.

Font d’informació consultada: OMM

Que freda està l’aigua del mar!

divendres, 31/05/2013

Fa pocs dies, Météo-France va anunciar la possibilitat de que aquest estiu sigui bastant fred. Inclús van arribar a comparar-lo amb l’any 1816, conegut com l’any sense estiu. Aquest anunci tan contundent està basat en les prediccions meteorològiques estacionals. A dia d’avui, aquest tipus de pronòstics a llarg termini continuen tenint una baixa fiabilitat. Ens caldrà esperar a finals de setembre per a saber si aquest pronòstic, no compartit per tots els centres de predicció, ha estat correcte.

Deixant de banda els mapes del temps, podem anunciar que l’estiu meteorològic (de l’1 de juny al 31 d’agost) començarà amb una notable anomalia tèrmica negativa de l’aigua del mar a la Mediterrània occidental. Des de finals de l’any 2005 realitzo observacions marítimes setmanals a la platja de la Barceloneta (Barcelona). Ahir, 30 de maig de 2013, la temperatura superficial de l’aigua del mar era de 16,7º. Aquest valor és 2,5ºC inferior a la temperatura mitjana (període 2006-2012) per aquesta època de l’any.

Les precipitacions i contínues entrades d’aire fred d’aquesta moguda primavera no han permès que l’aigua del mar hagi assolit els valors habituals de temperatura. I justament ara, quan augmenten les hores de sol i acostumen a arribar masses d’aire més càlid, és quan l’anomalia negativa s’està accentuant.

L’evolució de la temperatura del que portem d’any ens permet veure com aquesta anomalia negativa fa setmanes que es va mantenint. De fet, de les 22 mesures realizades fins ara, en només 6 ocasions la temperatura registrada ha estat igual o superior a la temperatura mitjana.

D’estiu, més o menys calorós, segur que en tindrem. Tot dependrà de quines acabin sent les circulacions atmosfèriques predominants. Però ara mateix, si molt no canvien les coses, l’aigua del mar continuarà presentant valors inferiors als esperats per aquestes dates. Tenint en compte l’alta inèrcia tèrmica de l’aigua, potser sí que tindrem un estiu fresc a les comarques del litoral. Quan arribin les primeres invasions d’aire càlid procedents del nord d’Àfrica, aquest contrast de temperatures (entre l’aire i el mar) podria provocar un reforçament del règim de brises i la formació de núvols baixos, mantenint a ratlla el mercuri dels termòmetres.

Cinc segles del corrent del Golf

dimecres, 1/05/2013

El 21 abril de 1513 el vent bufava a favor, però una força desconeguda impedia l’avanç de les naus de Ponce de León enfront de les costes de Florida. S’acabava de descobrir el corrent del Golf, un corrent oceànic que ha marcat des de llavors la navegació entre Amèrica i Europa. Dels tres pilots de l’expedició cal destacar el paper d’Antón Alaminos, considerat com a codescobridor del corrent juntament amb Ponce de León. Ell va ser el primer que va saber aprofitar els seus avantatges per a la navegació.

S’inaugurava així la ruta oceànica que durant segles han utilitzat els galions i altres grans vaixells que enllaçaven Amèrica amb Europa. El trajecte del corrent s’inicia al Carib i flueix cap al nord enfront dels keys i la zona occidental de Florida. Després puja per la costa est dels Estats Units d’Amèrica fins al cap Hatteras, a Carolina del Nord, on gira cap al nord-est i s’endinsa a l’Atlàntic. Al final, les temperades aigües arriben a les costes occidentals d’Europa i temperen el seu clima.

El primer mapa que mostra aquest recorregut el va elaborar Benjamin Franklin entre 1769 i 1770, poc abans de la independència del seu país. El científic i polític nord-americà, aleshores diputat responsable del servei postal, va comptar amb l’ajuda del capità balener Timothy Folger per a recopilar les dades dels vaixells transatlàntics que portaven el correu. S’havien rebut queixes de que les cartes i paquets trigaven diverses setmanes més a arribar d’Europa a Amèrica que en el sentit contrari. L’explicació la van oferir Franklin i Folger amb la publicació a Londres de la primera cartografia sobre el corrent del Golf.

Mapa elaborat per Benjamin Franklin

Amb el pas del temps aquest mapa va caure en l’oblit. Durant gairebé 200 anys va romandre desaparegut fins l’any 1980, quan l’oceanògraf Philip Richardson el va trobar a la Biblioteca Nacional de París. La troballa va ser publicada a la revista Science.

Durant el segle XX s’han realitzat avenços que han permès conèixer millor el corrent del Golf, així com els seus meandres i els anells o remolins que es desenganxen del flux principal. Una figura clau va ser Henry Stommel, que va descobrir com la variació latitudinal de l’efecte de Coriolis (originat per la rotació de la Terra) fa que els corrents oceànics s’intensifiquin cap a l’oest.

Stommel també va plantejar les dues forces que mouen el corrent del Golf: el vent (el mateix que porta les borrasques i anticiclons des de l’oest cap a casa nostra), i la circulació termohalina, que opera com una gegantina cinta transportadora sota la superfície del mar. Les càlides i salades aigües del tròpic circulen per la superfície cap al nord (amb aigües més fredes i dolçes), on s’enfonsen i tornen pel fons per a tancar el cicle.

El corrent del Golf canviarà amb l’escalfament global. Un increment de les temperatures i l’aportació d’aigua dolça des de les glaceres i la capa de gel podrien canviar la força del vent i reduir la circulació termohalina. Els models no són encara capaços de controlar totes les variables i ofereixen previsions dispars. Mentrestant, grups oceanogràfics de tot el món equipats amb boies, sensors i satèl·lits continuen recollint gran quantitat de dades per a aclarir les relacions entre els corrents i el clima.

Font d’informació consultada: SINC

Refranys meteorològics (i IV)

dimecres, 24/10/2012

La tardor és l’època que sol ser més plujosa a bona part del litoral i prelitoral català. Són els mesos dels aiguats i dels temporals de mar, que de vegades originen fenòmens de temps sever. Poc a poc, la natura va mostrant signes del canvi d’estació, tant a nivell vegetal com animal, ja que les diverses espècies es van preparant de cara a l’hivern.

A continuació trobareu la darrera entrega de dites populars corresponents al quart trimestre de l’any. El fred, les tempestes o les primeres nevades, així com múltiples referències al món agrari, ens permeten conèixer quin és el temps típic dels últims mesos de l’any.

Octubre:

– Octubre és mes d’històries que ha deixat males memòries.

– Quan a l’octubre plou, el rovelló es mou.

– Quan l’octubre és finit, mor la mosca i el mosquit.

– Per Sant lluc sembra, pagès, mullat o eixut.

– Quan l’octubre trona, vent dóna.

– El fred d’octubre, mata l’oruga.

– Per Sant Narcís, cada mosca val per sis.

– Quan l’octubre és a la fi, de Tots Sants és el matí.

– Quan el desè mes ha arribat, sembra ordi, sègol i blat.

– Quan trona pel mes d’octubre, neu segura.

Novembre:

– Si pel novembre torna, la collita serà bona.

– De novembre enllà, agafa la manta i no la deixis estar.

– A primers de novembre, el teu foc ja el pots encendre.

– De Tots Sants a Sant Martí, sembra si vols collir.

– Per Sant Andreu, si no teniu capa ja patireu.

– Novembre humit et farà ric.

– Si novembre comença amb bonança cal tenir esperança.

– Novembre tronat, mal pel pastor i pitjor pel ramat.

– Per Tots Sants, capes i mocadors grans.

– Novembre acabat, que no sembri qui no ha sembrat.

Desembre:

– Al desembre gelat, el més valent va abrigat.

– Santa Llúcia glaçada, primavera engalarnada.

– Quan al desembre sóc, si tinc llenya faig bon foc.

– Per Nadal al sol, per Pasqua al foc.

– Per Nadal, fred com cal.

– Desembre nevat, bon any assegurat.

– Per Nadal, cada ovella al seu corral.

– Desembre finat, any acabat.

– La pluja abans de Nadal, per mitja pedregada val.

– A l’hivern, el millor amic és un abric.

 

25 anys del Protocol de Montreal

dissabte, 29/09/2012

Fa un parell de setmanes es va celebrar el 25è aniversari de la signatura del Protocol de Montreal. El 16 de setembre de 1.987 van ser 24 les nacions que van signar aquest acord internacional que, molt probablement, va salvar el món d’una crisi ambiental. En anys posteriors, 173 nacions més el van signar. Ha estat el tractat de més èxit en la història de la ONU i un clar exemple de com desenvolupar i implementar la política ambiental.

A partir de les observacions científiques realitzades, el Protocol de Montreal va reduir primer i després prohibir els productes químics de clor i brom base (en particular, els clorofluorocarbonis, o CFC) que destrueixen l’ozó atmosfèric. La destrucció de la capa d’ozó permet que arribi més radiació ultraviolada del Sol a la superfície del planeta, augmentant el risc de patir cremades de sol, càncer de pell i danys en els ulls. El senyal més evident de la disminució d’aquest gas és l’anomenat forat d’ozó, que es forma anualment al voltant del Pol Sud.

La composició d’aquestes quatre imatges, realitzades el 16 de setembre (Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó) dels anys 1.979, 1.987, 2.006 i 2.011, ens permet veure quina ha estat l’evolució del forat de la capa d’ozó. Una animació de totes les dades, obtingudes a través dels sensors dels satèl·lits Nimbus-7 i Aura, revela la formació i dissipació del forat d’ozó entre l’1 de juliol i el 31 de desembre de cadascun dels quatre anys.

L’ozó estratosfèric es mesura habitualment en Unitats Dobson (UD), que és el nombre de molècules necessàries per a crear una capa d’ozó pur de 0,01 mil·límetres de gruix, a una temperatura de 0 graus Celsius i una pressió d’aire d’1 atmosfera (la pressió en la superfície de la Terra). La quantitat mitjana d’ozó en l’atmosfera de la Terra és de 300 Unitats Dobson, equivalent a una capa de 3 mil·límetres de gruix.

L’any 1.979, quan els científics començaven a entendre el comportament de l’ozó atmosfèric, el forat de la capa d’ozó sobre l’Antàrtida era de 1,1 milions de quilòmetres quadrats, amb una concentració d’ozó mínima de 194 UD. El 1.987, coincidint amb la signatura del Protocol de Montreal, l’àrea del forat era de 22.400.000 quilòmetres quadrats, amb concentracions d’ozó que es van reduir fins a 109 UD. El pitjor any va ser el 2.006, amb 29,6 milions de quilòmetres i una concentració de només 84 UD. L’any passat, el forat de la capa d’ozó va ser de 26 milions de quilòmetres quadrats, amb concentracions de 95 UD.

El forat de l’Antàrtida s’està estabilitzant i pot estar recuperant-se lentament. La quantitat de substàncies que esgoten la capa d’ozó a l’atmosfera ha deixat de créixer en els últims anys però encara es mantindran durant dècades en l’aire. Això farà que el forat de la capa d’ozó continuï apareixent durant la primavera antàrtica. Els canvis actuals del forat de la capa d’ozó ja no són significativament deguts als canvis en els CFC, sinó provocats pels canvis que any rera any està experimentant el clima de la estratosfera.

El lloc més càlid del món

dijous, 13/09/2012

Amb el pas del temps, alguns rècords meteorològics són superats per nous registres. En aquesta ocasió, una investigació ha invalidat el rècord de temperatura més alta del planeta que ha estat vigent durant els darrers 90 anys.

A continuació podeu llegir el comunicat de premsa que avui ha publicat l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), explicant els resultats de l’estudi i informant del nou rècord que a partir d’ara constarà en els anuaris:

Un grup d’experts de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) ha arribat a la conclusió que el rècord històric de calor mantingut durant exactament 90 anys per El Azizia (Líbia) no és vàlid a causa d’un error en el registre de la temperatura. L’anunci és el fruit d’una investigació plena de perills realitzada durant la revolució líbia del 2011. El lloc més càlid del món és ara, oficialment, el Parc Nacional de la Vall de la Mort de Califòrnia (Estats Units d’Amèrica), la qual cosa constitueix un títol tan simbòlic per als meteoròlegs com ho és la muntanya Everest per als geògrafs.

Durant 2010 i 2011 un grup d’experts internacional especial de la Comissió de Climatologia de l’OMM va dur a terme una investigació a fons del rècord mundial de llarga data d’una temperatura extrema, de 58ºC (136,4°F), sovint citada per nombroses fonts com la temperatura en superfície més alta del planeta i que es va registrar a El Azizia, aproximadament a 40 quilòmetres al sud-sudest de Trípoli, el 13 de setembre de 1922. La investigació, que va comptar amb el suport del Centre meteorològic nacional de Líbia, es va dur a terme per l’Arxiu mundial de fenòmens meteorològics i climàtics extrems de la Comissió de Climatologia de l’OMM. Aquest Arxiu és el registre oficial de rècords mundials de fenòmens meteorològics i climàtics extrems comprovats de l’Organització.

El comitè d’investigació, compost per experts climàtics de Líbia, Itàlia, Espanya, Egipte, França, Marroc, Argentina, Estats Units d’Amèrica i Regne Unit, va establir que cinc factors havien estat els causants de que s’establís el rècord de temperatura extrema de El Azizia el 1922, a saber: a) instruments problemàtics, b) un observador probablement sense experiència, c) un lloc d’observació situat en material de tipus asfalt, que no era representatiu del sòl local del desert, d) escassa correspondència de les temperatures extremes amb les d’altres localitats properes i e) escassa correspondència amb les temperatures que es van registrar posteriorment en el lloc.

El comitè d’avaluació de l’OMM va arribar a la conclusió que la hipòtesi més convincent pel que fa al rècord de 1922 era que un observador novell i inexperimentat, sense formació en l’ús d’un instrument inadequat, amb unes lectures que es podien interpretar erròniament amb facilitat, no va registrar degudament l’observació i, per tant, es va equivocar en aproximadament set graus Celsius.

Sobre la base d’aquestes conclusions, la temperatura extrema de 58ºC mesurada a El Azizia el 1922 va quedar invalidada a l’Arxiu mundial de fenòmens meteorològics i climàtics extrems de la Comissió de Climatologia de l’OMM.

“Aquesta investigació demostra que, gràcies a les contínues millores en meteorologia i climatologia, ara els experts climàtics poden tornar a analitzar els registres meteorològics del passat de manera molt més detallada que mai. El resultat final és un conjunt de dades climàtiques encara millor que les anteriors per a l’anàlisi de qüestions importants mundials i regionals relacionades amb la variabilitat del clima i el canvi climàtic”, va dir el senyor Randall Cerveny, ponent sobre els fenòmens meteorològics i climàtics extrems de l’OMM.

En conseqüència, la conclusió de l’avaluació realitzada per l’OMM va ser que la temperatura oficial en superfície més alta és la de 56,7°C (134°F), registrada el 10 de juliol de 1913 en el ranxo Greenland (Vall de la Mort) a Califòrnia (Estats Units d’Amèrica).

Vall de la Mort

Refranys meteorològics (III)

dijous, 2/08/2012

El primer dia d’agost va estar marcat per unes temperatures màximes molt elevades a l’interior del país, amb valors que van oscil·lar entre els 35 i 41ºC. A les comarques del litoral, les temperatures no van pujar tant però la sensació de xafogor va ser molt acusada. Va ser només un pic de calor, breu però intens, ben diferent de l’onada de calor que vàrem patir a finals de juny.

Poc a poc, l’estiu va avançant. A part de les altes temperatures, novament cal parlar de la sequera. El mes de juliol va començar amb ruixats i tempestes força generals. Dies més tard, un augment de la inestabilitat va generar fortes pedregades a les comarques de Ponent, provocant nombrosos danys a vehicles, mobiliari urbà i camps de conreu i d’arbres fruiters. Des de llavors, ben poques precipitacions hi han hagut. El dèficit hídric comença a ser notable en algunes comarques, especialment del Pirineu i Prepirineu oriental.

Tot seguit podeu llegir la tercera entrega de dites populars corresponents al tercer trimestre de l’any. La calor, la sequera o els sobtats aiguats d’estiu, així com múltiples referències al món agrari, ens permeten conèixer quin és el temps típic d’aquesta època de l’any.

Juliol:

– Pel juliol, beure, suar i la fresca buscar.

– Pluja de juliol, omple el cosiol.

– Juliol sense rosada, duu la pluja amenaçada.

– Al juliol, amb poc foc bull el perol.

– Allà on al febrer toquen calamarsades, al juliol toquen pedregades.

– Per molt que vulgui aparentar, al juliol poc plourà.

– Quin no bat pel juliol, no bat quan vol.

– La bona col, ha d’ésser feta pel juliol.

– Per Santa Magdalena, l’avellana és plena.

– Pel juliol, el raïmet porta dol i l’oliva també en vol.

Agost:

– A l’agost, safrà, mel i millor most.

– Per Sant Llorenç, escura els torrents.

– Migdia d’agost, emborratxa més que el most

– Final d’agost emplujat, la tardor ja és al costat.

– Per Sant Agustí, l’aiguat ja pot venir.

– A l’agost, la dalla no té repòs.

– Pluja de Sant Llorenç, sempre arriba a temps.

– Ni a l’agost caminar ni al desembre navegar.

– No hi ha bona oliva que a l’agost no sigui eixida.

– Pluja d’agost, vi i most.

Setembre:

– El setembre és veremador i es fa vi del bó i millor.

– Pel setembre, cull les pomes abans no vinguin les bromes.

– Setembre boirós, graner plorós.

– Setembre sense saó, collita sense braó.

– El setembre s’enduu els ponts o eixuga les fonts.

– A setembre, el mal temps és de tembre.

– Raves i espinacs, pel setembre sembrats.

– Al setembre, pluja copiosa és per a tot perillosa.

– Per la Mare de Déu de la Mercè, convé que plogui bé.

– Al setembre, qui tinga blat, que sembre.

 

Quin estiu ens espera?

diumenge, 20/05/2012

A pocs dies de finalitzar el mes de maig, segur que molts de vosaltres us haureu preguntat com serà l’estiu d’enguany. I més tenint en compte com va ser l’anterior, amb un inici marcat per abundants precipitacions i unes temperatures bastant fresques. Van haver d’esperar fins a mitjans d’agost per a poder gaudir d’un temps calorós i assolellat.

Malgrat no ser molt fiables, podem consultar la previsió d’anomalies, tèrmiques i pluviomètriques, del continent europeu a sis mesos vista que realitza la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration). A partir d’aquests mapes podem fer-nos una idea aproximada de com podria ser el temps durant la propera estació.

Per a Catalunya, la previsió és força similar per als mesos de juny, juliol i agost. Els models meteorològics indiquen precipitacions superiors a la mitjana a les comarques de la meitat nord, segurament per efecte de les tempestes de mitja tarda que durant l’època estival acostumen a sorgir en àrees de muntanya. També quedarien afectades per aquest superàvit les comarques de Ponent i de les Terres de l’Ebre, on arribarien les típiques tempestes procedents del Sistema Ibèric. Per aquest motiu, les temperatures serien més baixes en aquestes àrees del país. La resta del territori registraria unes precipitacions i temperatures al voltant de la mitjana climàtica. De cara al setembre, durant el darrer tram de l’estiu astronòmic, seria només l’àrea del Pirineu la que presentaria un temps més fresc i plujós.

Refranys meteorològics (II)

divendres, 13/04/2012

El temps d’aquestes últimes jornades està sent força primaveral, amb una marcada variabilitat i diversitat de fenòmens meteorològics: nevades, ruixats, tempestes, calamarsades, estones de sol, glaçades, arcs de Sant Martí… Els amants de la fotografia meteorològica estan ben contents davant d’aquesta situació tan favorable per a la realització de magnífiques fotografies al llarg i ample del territori.

Després de la pausa hivernal es produeix el progressiu despertar de la natura. La flora i la fauna reprenen la seva activitat i, poc a poc, també s’inicia el desgel de la neu caiguda a les muntanyes. Els rius baixen amb més cabal, permetent la pràctica d’alguns esports d’aventura a la vegada que s’incrementa la reserva d’aigua dels embassaments.

A continuació trobareu el segon recull de dites populars corresponents al segon trimestre de l’any. La pluja, les tempestes i els canvis de temperatura, així com referències al món agrari i a algunes espècies animals, ens permeten conèixer quin és el temps típic d’aquesta època de l’any, que comprèn la primavera i l’inici de l’estiu.

Abril:

– Abril que abrileja, primavera que fueteja.

– Abril tronat, bon any assegurat.

– A l’abril cada gota en val mil.

– Si a l’abril gela bé, fa més mal que al gener.

– Abril té cara de beat, i ungles de gat.

– Abril finat, hivern acabat.

– Abril mullat, bó pel blat.

– Abril plujós i maig ventós, fan l’any ric i profitós.

– Si per l’abril el cucut no ha vingut, o és mort o s’ha perdut.

– Per l’abril, espigues mil.

Maig:

– Maig humit fa al llaurador ric.

– Si el maig és bon senyor, ni fred ni calor.

– Si pel maig el fred es viu, es prepara un bon estiu.

– Si al maig trona de nit, el riu va ben farcit.

– A bona hora vingui el maig, el millor mes de tot l’any.

– El maig deixa l’ordi granat i el blat espigat.

– Pel maig floreix el faig i canta el gaig.

– Maig humit fa el pagès ric.

– Pel maig, plou a raig.

– Pluja de maig, collita segura.

Juny:

– Aigua de juny primarenca, molts mals arrenca.

– Juny plujós, graner polsós.

– Al juny, la falç al puny.

– Del juny enllà, el sol comença a minvar.

– Aigua de Sant Joan, no dóna ni vi ni pa.

– Per Sant Bernabé has de sembrar carbasses, si vols que vagin bé.

– L’herba, curta o llarga, pel juny té d’estar segada.

– El juny fred, mata l’espelt.

– Si plou el primer de juny, el mal temps és lluny.

– Hivern fangós, juny granellós.