Arxiu de la categoria ‘Climatologia’

Adéu hivern! Hola primavera!

dimarts , 20/03/2012

Avui dimarts, a les 6:14 hora oficial peninsular, ha començat la primavera astronòmica a l’hemisferi nord. Aquesta nova estació durarà 92 dies i 18 hores. El diumenge 25 de març tindrà lloc el canvi d’hora, recuperant l’horari d’estiu. El 21 de juny de 2012 es produirà el solstici d’estiu.

A nivell meteorològic, deixem enrere un hivern marcat per una intensa onada d’aire fred durant la primera quinzena de febrer i per una molt notable manca de precipitacions. Des de mitjans de novembre no ha plogut de forma general i generosa. Només hi hagut alguns ruixats puntuals i les nevades s’han concentrat al vessant nord del Pirineu. A hores d’ara, els pantans de les conques internes catalanes es troben al 82% de la seva capacitat màxima. Però enguany caldrà tenir en compte que el desglaç serà mínim, sobretot al Pirineu oriental. Els cultius de secà comencen a patir per l’absència de precitacions i el risc d’incendis és elevat als nostres assedegats boscos.

La sequera que estem patint ha quedat reflectida en els registres dels observatoris meteorològics. És el cas de l’Observatori Fabra de Barcelona, on s’ha assolit el total de precipitació més baix per als tres mesos d’hivern de tota la sèrie que es va iniciar l’any 1914. Tal i com mostra el següent gràfic, tan sols s’han recollit 15,9 mm, quan la mitjana en aquest període és de 154,0 mm.

En Sergi Corral, observador meteorològic del barri de Sant Andreu de Barcelona i de l’Escala, ha analitzat el dèficit de precipitacions que hi hagut durant aquests tres mesos i mig al nostre país. A partir de les dades procedents de les xarxes d’estacions del Servei Meteorològic de Catalunya i Meteoclimatic, i fent la comparació dels resultats amb l’Atles Climàtic de Catalunya, ha obtingut els valors en % de precipitació respecte a la mitjana teòrica en aquest període de temps.

Observant el mapa veiem com els resultats són evidents: més d’un 80% del territori per sota del 10% de la precipitació que tocaria en aquesta època de l’any; més d’un 60% per sota del 5% de precipitació habitual per aquestes dates; les situacions de nord persistent han fet que la pluja s’aproximés a la mitjana climàtica al vessant nord del Pirineu (bàsicament Val d’Aran), amb valors d’entre 350 i 400 mm; durant el mes de gener, a l’extrem sud del país, va haver-hi un episodi de precipitacions que va deixar entre 25 i 50 mm.

Les previsions estacionals, no gaire fiables, indiquen que aquesta podria ser una primavera amb unes temperatures lleugerament superiors al que caldria esperar en aquesta època de l’any. Respecte a les precipitacions, aquestes serien les habituals, tot i que al nord de Catalunya podrien ser lleugerament superiors a la mitjana.

De moment, el canvi d’estació ha vingut acompanyat d’un canvi de temps que feia moltes setmanes que esperàvem. Els ruixats, les tronades, les calamarsades i algunes nevades van afectar ahir a diverses comarques del país, tot plegat amb un descens de les temperatures. Els propers dies tindrem un temps insegur i ben variat. Els models meteorològics ens indiquen que entre dimecres i dijous les pluges podrien ser generals. Creuem els dits! Bona primavera!!!

Adéu a la sequera?

dimarts , 20/12/2011

Ara fa tres mesos, poc abans de l’inici de la tardor astronòmica, miràvem al cel dia rera dia esperant que plogués. Van ser setmanes i setmanes sense precipitacions. Els boscos se’n resentien i el nivell dels embassaments no deixava de baixar. L’espera es va allargar fins a finals d’octubre. A partir de llavors, les pluges i tempestes van estar a l’ordre del dia.

Pluviomètricament, el mes de novembre va ser molt plujós a gran part del país, amb registres extraordinaris a diversos observatoris meteorològics. Segons va informar el Servei Meteorològic de Catalunya (METEOCAT), entre el 19 d’octubre i el 22 de novembre es van recollir 679 mm a Puig Sesolles (Vallès Oriental), 510 mm a Malgrat de Mar (Maresme), 474 mm a Mas de Barberans (Montsià), 456 mm a Espolla (Alt Empordà), 449 mm a Núria (Ripollès), 438 mm a Espot (2.500 m) (Pallars Sobirà), 359 mm a Torroella de Montgrí (Baix Empordà), 348 mm a Òdena (Anoia) i 346 mm a Banyoles (Pla de l’Estany).

Durant aquests darrers dies ha nevat al Pirineu, sobretot a la vessant nord. Però novament, aquest mes de desembre torna a estar marcat per la manca de precipitacions, degut a la presència d’altes pressions i al domini dels vents de component nord i oest, que arriben eixuts a casa nostra. D’aquí a finals d’any, segons ens indiquen els models meteorològics, l’anticicló guanyarà terreny. El temps s’estabilitzarà, amb domini del sol i amb unes boires que podrien reaparèixer a molts punts de l’interior.

Així doncs, després d’aquesta “atípica” tardor, persisteix encara la sequera? Afortunadament, les pluges abans esmentades van ajudar a apaivagar la set que patia la major part del territori. El següent mapa ens mostra la humitat en el sòl mesurada aquest 17 de desembre de 2011. Respecte a Catalunya podem veure com dominen els colors verds. Tan sols hi ha algunes àrees del Pirineu i de les comarques de l’interior de Tarragona on el terreny encara està una mica sec. Per altra banda, la reserva hídrica s’ha incrementat, amb uns embassaments de les conques internes que actualment es troben al 91% de la seva capacitat màxima.

Humitatsol_17122011.jpg

L’hivern no és època de pluges a Catalunya. I consultant les prediccions estacionals (encara no gaire fiables) elaborades per alguns centres meteorològics, sembla que enguany no serà una excepció. Com sempre, caldrà esperar al següent canvi d’estació per a poder-ne fer la valoració corresponent.

Calor extrema i mortalitat

dilluns, 28/11/2011

Diversos estudis sobre el canvi climàtic indiquen que, en un futur no gaire llunyà, les onades de calor seran més extremes, més freqüents i d’una major durada. Científics del National Center for Atmospheric Research (NCAR) han utilitzat diversos models per a examinar com podria ser el clima de les properes dècades. L’increment dels gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera està intensificant un patró de circulació atmosfèrica inusual, ja observat durant les onades de calor que afecten periòdicament a Amèrica del Nord i Europa. A mesura que el patró es fa més pronunciat es produeixen onades de calor més severes, per exemple, a la regió mediterrània.

Les onades de calor poden provocar la mort de persones en menys temps que gairebé qualsevol altre succés climàtic. Fins a 739 persones van perdre la vida a Chicago per una onada de calor entre el 14 i 20 de juliol de 1.995. Però sens dubte, tots recordem l’onada de calor més intensa que hem viscut, la de l’estiu de 2.003, que va causar més de 15.000 morts a França. En el següent mapa podem observar l’anomalia tèrmica registrada durant aquell any. Al nostre país veí va ser on l’anomalia va ser més accentuada, amb diferències positives de fins a 10ºC.

Així doncs, les temperatures tendeixen a incrementar-se any rera any. Un grup d’investigadors del CREAL (Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental), liderat pel Dr. Xavi Basagaña, ha quantificat quanta gent mor a Catalunya degut a les onades de calor (tres dies seguits amb temperatures superiors a 30 graus) o a pics puntuals d’augments de temperatures. Les morts relacionades amb aquests fenòmens són de 333.

L’estudi, publicat aquest mes a la revista Epidemiology, analitza les més de 503.000 morts registrades entre 1.983 i 2.006. L’objectiu de l’estudi era saber el per què per a poder reduir el nombre de morts ocasionades per augments de temperatures. Un fet destacable és que el 40% d’aquestes morts, tot i ser produïdes pels efectes de la calor, no es produeixen durant les onades de calor sinó en dies posteriors.

Les persones més vulnerables són la gent més gran (a partir de 75 anys) i els infants. Els primers perquè sovint pateixen de malalties que s’agreugen amb èpoques de calor. De fet, segons les anàlisis d’aquest grup de recerca epidemiològica, les onades de calor incrementen les morts en un 19% i, més concretament, per problemes respiratoris un 21%, cardiovasculars en un 22%, els cerebrovasculars en un 30%, entre d’altres.

D’altra banda, també s’ha d’extremar la vigilància en infants menors d’1 any, i sobretot durant la primera setmana de vida, ja que han demostrat que s’incrementa en un 25% les defuncions. El Dr. Basagaña remarca que “durant la primera setmana de vida s’han d’extremar les precaucions i evitar exposar els nadons al sol i a ambients calorosos i poc ventilats”.

Comença la tardor

divendres, 23/09/2011

Tardor2011.jpg Avui divendres, a les 11:05 hora oficial peninsular, comença la tardor astronòmica a l’hemisferi nord. Aquesta nova estació durarà 89 dies i 20 hores. El diumenge dia 30 d’octubre tindrà lloc el canvi d’hora. L’hivern arribarà el proper 22 de desembre.

L’inici de les estacions ve donat, per conveni, per aquells instants en que la Terra es troba en unes determinades posicions en la seva òrbita al voltant del Sol. En el cas de la tardor, es dóna el dia en que el centre del Sol, vist des de la Terra, creua l’equador celeste en el seu moviment aparent cap al sud. El dia en que això succeeix, la duració del dia i la nit pràcticament coincideixen. És l’anomenat equinocci de tardor.

Durant la tardor es produiran dos eclipsis. El dia 25 de novembre hi haurà un eclipsi parcial de Sol que serà visible al sud d’Àfrica, l’Antàrtida, Tasmània i Nova Zelanda. Dues setmanes més tard, el 10 de desembre, tindrà lloc un eclipsi total de Lluna, que al territori peninsular veurem com a penombral en les seves últimes fases.

Respecte a les pluges de meteors, conegudes popularment com d’estels, tindrem l’oportunitat de veure’n tres durant aquesta propera estació. La primera important és la de les Dracònides, amb un màxim al voltant del 8 d’octubre. A continuació serà el torn de les Leònides, al voltant del 17 de novembre i que ocasionalment arriba a ser molt intensa. Finalment, la de les Gemínides, amb el seu màxim prop del 13 de desembre.

Encetem la tardor després d’un estiu atípic. La segona quinzena de juny va estar marcada per un temps relativament estable i unes temperatures suaus. Però el mes de juliol no va tenir res d’estiuenc. Els ruixats i les tempestes van estar a l’ordre del dia i, segons va informar el Servei Meteorològic de Catalunya (METEOCAT), va ser el juliol més fred a Catalunya des del 1997. L’agost va començar inestable en algunes comarques del nord i nordest, produint-se inclús alguns aiguats. Va ser durant la segona quinzena quan realment va arribar l’estiu amb majúscules, amb un important episodi de calor, amb absència de precipitacions i una molt intensa sensació de xafogor a les comarques del litoral. Un temps força diferent al que acostuma a produir-se en aquesta època de l’any. Seguint amb la mateixa tònica, setembre va començar amb temperatures superiors a la mitjana i amb poca activitat tempestuosa.

Segons l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), a partir de les prediccions d’alguns models estacionals (que tan sols ens indiquen tendències), aquesta tardor tindrà unes precipitacions i temperatures normals al territori peninsular. Tan sols es preveu més calor a les illes Canàries i més pluges a l’arxipèlag balear. Sense poder agafar al peu de la lletra aquestes prediccions, iniciem ara l’època que sol ser més plujosa a bona part del litoral i prelitoral català. Són els mesos dels aiguats i dels temporals de mar, que de vegades originen fenòmens de temps sever. Poc a poc, la natura també mostrarà signes del canvi d’estació, tant a nivell vegetal com animal, ja que les diverses espècies s’aniran preparant de cara a l’hivern. Bona tardor!!!

Com serà l’estiu?

dilluns, 6/06/2011

Les previsions meteorològiques estacionals són una eina resultant del càlcul dels models meteorològics realitzats per potents ordinadors, però encara són poc fiables i sensibles a les nostres latituds, ja que es basen en models a nivell planetari que traslladen anomalies a la franja tropical. No obstant, ens donen indicis de com podria ser el temps dels propers mesos.

La NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) acaba de publicar la previsió d’anomalies, tèrmiques i pluviomètriques, del continent europeu per al període comprès entre els mesos de juny i novembre. Si analitzem ambdues variables, mes a mes, podem fer-nos una idea aproximada de l’estiu que tindrem a casa nostra:

Juny: Segons els models meteorològics, el juny serà bastant primaveral, amb precipitacions superiors a la mitjana a gran part del nord i nordest peninsular. En canvi, les temperatures seran inferiors, entre 1 i 2 graus centígrads, a les habituals per aquestes dates. Si tenim en compte el temps dels últims dies i el previst per a aquesta setmana, la previsió, de moment, està sent prou acurada.

Juliol: Es mantindrà l’anomalia pluviomètrica positiva a bona part de la península Ibèrica. Respecte a Catalunya, aquest superàvit de precipitacions quedaria restringit a les comarques de la meitat nord, segurament per efecte de les tempestes de mitja tarda que durant l’època estival acostumen a sorgir en àrees de muntanya. Per aquest motiu, les temperatures serien més baixes en aquesta mateixa zona. La resta del país tindria unes precipitacions i temperatures al voltant de la mitjana.

Agost: Habitualment, durant la segona quinzena d’agost el temps comença a inestabilizar-se, amb una major activitat tempestuosa durant les tardes. Enguany sembla que es mantindria aquesta tendència, no només al nord de Catalunya sinó que també a les comarques de ponent i de les Terres de l’Ebre, on arribarien les tempestes procedents del Sistema Ibèric. Les temperatures serien les habituals d’un mes d’agost, és a dir, que faria calor i xafogor a la costa.

Setembre: L’estiu es podria acomiadar amb un temps similar al previst per a l’agost: amb les temperatures pròpies per a l’època de l’any i amb força precipitacions, possiblement de caràcter convectiu, a les comarques del nord, de ponent i del sud.

Així doncs, sembla que l’inici de l’estiu serà fresc però, a mesura que avanci, les temperatures es normalitzaran. També caldrà tenir el paraigües a prop durant les primeres setmanes. Després, atents a les tempestes, sobretot a les àrees on habitualment hi descarreguen durant aquests mesos de l’any.

Efectes del forat de la capa d’ozó

diumenge, 1/05/2011

L’ús de productes químics amb gasos contaminants (CFC) va crear, a mitjans del segle XX, el conegut “forat” de la capa d’ozó, amb especial incidència sobre la zona de l’Antàrtida. El “forat” no és literal, no forma part de l’estratosfera (la segona capa de l’atmosfera, que s’estén entre 11 i 50 quilòmetres per damunt de la superfície terrestre). Els científics utilitzen aquest terme com una metàfora de la zona en la qual la capa d’ozó presenta unes concentracions per sota del llindar històric de 220 unitats Dobson. La capa d’ozó protegeix la vida mitjançant l’absorció de la llum ultraviolada, que danya l’ADN de plantes i animals (incloent humans) i condueix al càncer de pell.

Una investigació internacional demostra per primera vegada que aquest fenomen juga un paper important en el canvi climàtic, almenys en l’hemisferi sud. Sarah M. Kang, autora principal de l’estudi i investigadora del departament de Físiques Aplicades i Matemàtiques Aplicades de la Universitat Columbia (EUA), ha assegurat que el forat d’ozó ha estat ignorat en moltes ocasions pels experts en canvi climàtic.

Segons el treball, publicat recentment a Science, la disminució de la capa d’ozó, entre els anys 1979 i 2000, és responsable d’un augment de les pluges durant els estius tropicals, i d’un increment en els nivells de gasos d’efecte hivernacle. Altres estudis havien analitzat l’impacte del forat de la capa d’ozó però en canvis de circulació de latituds mitjanes i altes.

En aquest cas, els investigadors demostren amb models climàtics que el forat és capaç de canviar la circulació tropical i les pluges. És la primera vegada que aquest fenomen, situat en capes molt altes de l’atmosfera en les regions polars, es vincula al canvi climàtic dels tròpics.

Aquest fenomen va provocar canvis en la circulació de les bandes de vent fort en l’hemisferi sud cap al Pol Sud, el que va desembocar en un augment de les pluges estivals en les regions subtropicals del sud.

Gràcies a les mesures proposades en el Protocol de Montreal (1987), la grandària del forat ha començat a disminuir i la comunitat científica espera que s’hagi tancat gairebé per complet a mitjans d’aquest segle. No obstant això, els canvis de la circulació en latituds altes continuaran a causa del augment del diòxid de carboni. Aquesta incertesa impedeix als experts poder realitzar prediccions climàtiques a curt i mig termini.

Cita bibliogràfica: S. M. Kang, L. M. Polvani, J. C. Fyfe, M. Sigmond. “Impact of Polar Ozone Depletion on Subtropical Precipitation”. Science. 21 de abril de 2011. DOI: 10.1126/science.1202131

Fonts d’informació consultades: SINC / Science

Ara plou més?

dilluns, 11/04/2011

Quan es parla del canvi climàtic i s’analitzen els futurs escenaris, en tots ells sembla que la temperatura experimentarà un ascens, en menor o major grau segons la interacció d’altres variables.

Però en relació a les precipitacions apareixen incerteses, depenent de la regió del planeta i de l’escenari escollit. En línies generals, una pujada de la temperatura podria comportar un augment de les sequeres però, a la vegada, també un increment de les precipitacions com a conseqüència d’una major evaporació.

En definitiva, no sabem que passarà amb les precipitacions durant les pròximes dècades però sí podem conèixer com s’han comportat en el passat més recent. Un equip d’investigadors, dirigit per la Universitat d’Extremadura, ha analitzat per primera vegada la freqüència de les precipitacions en tota la Península Ibèrica de 1903 a 2003. L’estudi, que ha utilitzat dades de precipitació diària en 27 estacions d’Espanya i Portugal, proporciona la primera avaluació a llarg termini dels canvis de la pluja en la Península Ibèrica.

Els resultats demostren que al llarg del segle XX el nombre de dies de pluja ha augmentat, tret de la zona del golf de Cadis i l’oest de Portugal. No obstant, les pluges són cada vegada menys intenses, excepte en aquestes dues zones.

L’estudi, que s’ha publicat al Journal of Geophysical Research-Atmospheres, recull sèries homogènies de precipitació al llarg del segle XX de forma global en tota la Península Ibèrica. L’equip d’investigació va avaluar les tendències en el nombre de dies de pluja estacional, els màxims i mitjanes estacionals de durada de períodes secs i la proporció estacional de cada categoria de pluja (total, lleugera, moderada, intensa i molt intensa).

La durada màxima de períodes secs disminueïx per a la major part d’observatoris sobre la Península al llarg de l’any, amb les mateixes excepcions de la zona occidental de Portugal i el golf de Cadis, on estan augmentant. Com a conseqüència, els esdeveniments plujosos estan cada vegada menys espaiats en la Península.

Els científics van dividir les dades en dos subperíodes: de 1903 a 1953, i de 1954 a 2003 per a analitzar amb més detall el comportament de les tendències. En el primer subperíode, els investigadors van observar una disminució gairebé generalitzada del nombre de dies de pluja a la tardor per a totes les categories de precipitació. Per al segon subperíode (1954-2003), van trobar un patró de comportament oposat: un augment del nombre de dies de pluja a la tardor per a totes les categories de precipitació, sobretot per a la total i lleugera. A la primavera, el nombre de dies de pluja va augmentar sobretot per a les categories de pluja total, moderada i intensa per al primer subperíode. Per al segon disminuïa lleument. A l’hivern, aquesta disminució era més clara.

Els investigadors assenyalen que analitzar un període llarg ajuda a veure el comportament de la pluja al llarg del segle. Però si s’analitzen subperíodes més petits dintre del període complet, es poden trobar comportaments contraris al global.

Cita bibliogràfica: Gallego, M.C.; Trigo, R.M.; Vaquero, J.M.; Brunet, M.; García, J.A.; Sigro, J.; Valente, M.A. “Trends in frequency indices of daily precipitation over the Iberian Peninsula during the last century” Journal of Geophysical Research-Atmospheres 116: D02109, 21 de gener de 2011.

Font d’informació consultada: SINC

Ja és primavera!

dilluns, 21/03/2011

Primavera 2011.jpg Avui dilluns, a les 0:21 hora oficial peninsular, ha començat la primavera astronòmica a l’hemisferi nord. Aquesta nova estació durarà 92 dies i 18 hores. El diumenge 27 de març tindrà lloc el canvi d’hora, recuperant l’horari d’estiu. Quatre setmanes més tard, el 24 d’abril, serà Diumenge de Pàsqua. L’estiu s’iniciarà el 21 de juny de 2011.

El canvi de les estacions bé donat, per conveni, per aquells instants en que la Terra es troba en unes determinades posicions en la seva òrbita al voltant del Sol. En el cas de la primavera, es dóna el dia en que la duració del dia i la nit pràcticament coincideixen. Té lloc l’anomenat equinocci.

Aquesta és l’època de l’any en que la longitud del dia s’allarga més ràpidament. A les nostres latituds, el Sol surt pels matins gairebé dos minuts abans que el dia anterior i per la tarda, es pon un minut més tard. En definitiva, en aquests dies, el temps en que el Sol està per damunt de l’horitzó augmenta qüasi tres minuts cada dia.

Al llarg d’aquesta estació hi haurà dos eclipsis. El dia 1 de juny es produirà un eclipsi parcial de Sol, que serà visible a l’est d’Àsia i en els extrems més septentrionals d’Amèrica del Nord i Europa. Dues setmanes més tard, el 15 de juny, hi haurà un eclipsi total de Lluna, que serà completament visible des de la costa mediterrània i les illes Balears. A la resta del territori peninsular i les illes Canàries també podran veure l’eclipsi total, tot i que es perdran el seu inici. Al voltant del dia 5 de maig tindrà lloc el màxim de la pluja de meteors de les Eta Aquàrides, la més significativa d’aquesta època de l’any.

A nivell meteorològic, encetem la primavera després d’haver viscut un hivern amb algunes irrupcions d’aire fred, procedents del nord i l’interior del continent europeu, i amb unes precipitacions que fins el passat dissabte 12 de març havien estat minses. Aquesta situació de “sequera”, iniciada a mitjans de la tardor, va finalitzar amb el pas d’un parell de pertorbacions per la mediterrània occidental. Les precipitacions van ser generals i molt abundants, acumulant-se també un bon gruix de neu a les muntanyes del nord del país. Els rius han revifat i baixen ben cabalosos, fent augmentar el volum d’aigua dels embassaments. A hores d’ara, els pantans de les conques internes catalanes es troben al 94% de la seva capacitat màxima, molt per sobre del 75% d’ara fa un any. El desgel la neu, que es produirà al llarg dels propers mesos, acabarà de garantir la reserva d’aigua per a una bona temporada.

Poc a poc, la natura es comença a despertar. Alguns arbres fruiters ja comencen a florir. Les espècies animals que han estat aquests darrers mesos hivernant reprendran la seva activitat, i d’altres espècies arribaran a casa nostra després d’un llarg viatge migratori. Les previsions estacionals, no gaire fiables, indiquen que aquesta serà una primavera amb unes precipitacions i unes temperatures al voltant de la mitjana. Tan sols la zona del nord de Catalunya podria experimentar unes precipitacions lleugerament superiors a la mitjana que, a la vegada, comportarien uns valors tèrmics una mica més baixos del que caldria esperar en aquesta època de l’any.

Volcans i avions

dissabte, 22/01/2011

Fa pocs dies, el volcà Etna (illa de Sicília) va experimentar una petita erupció que, a dia d’avui, podem considerar benigna, ja que l’afectació sobre la població i l’entorn va ser mínima. Des de fa uns quants mesos, les erupcions volcàniques i els avions han esdevingut una estranya parella de ball.

El passat mes de novembre vaig assistir a les XVI Jornades de meteorologia Eduard Fontserè organitzades per l’ACAM. Aquesta edició estaven dedicades als efectes de l’erupció del volcà islandès Eyjafjallajökull, que durant el mes d’abril de 2010 va paralitzar el trànsit aeri de mitja Europa per causa del règim de vents dominants, que van estrendre el núvol de cendra volcànica a tot el continent.

Una de les ponències va anar a càrrec del Dr. Haraldur Ólafsson, professor en física atmosfèrica, que pertany al Icelandic Meteorological Office i a la University of Iceland. Després d’una part introductòria, durant la qual vam conèixer alguns aspectes de la història, geografia i clima d’Islàndia, ens va parlar àmpliament de l’erupció volcànica que ell va viure in-situ. Mentre el caos regnava a Europa, la vida seguia amb una certa normalitat en aquesta illa situada en ple oceà Atlàntic.

Tot i que una situació com aquesta era la primera vegada que es produïa al nostre continent, es va mostrar molt crític amb les persones encarregades de prendre decisions, en aquesta ocasió, de suspendre els vols, tant de passatgers com de mercaderies. Calia vetllar per la seguretat del transport aeri, però sovint moltes decisions que es prenen no estan del tot justificades.

Em va cridar l’atenció una diapositiva de la seva presentació que he pogut localitzar a través de la Xarxa. Quan es parla del canvi climàtic, es fa una distinció entre les fonts contaminants d’origen natural i antropogènic. Creieu que l’erupció del volcà va ser molt contaminant? Potser sí, però molt menys que la contaminació provocada pels avions que volen pels nostres cels.

planes_volcanos.jpg

Els triangles vermells de la figura ens mostren les tones diàries de diòxid de carboni generades pel volcà i per la indústria de l’aviació europea. El triangle de color negre equival a les tones diàries del mateix gas que no es van emetre a l’atmosfera al suspendre’s el 60% dels vols programats. La comparació és prou evident. Aquest exemple ens demostra com moltes de les nostres activitats generen un notable impacte sobre el medi ambient. Caldrà que en reflexionem de cara al present i futur.

La Setmana dels Barbuts

divendres, 14/01/2011

En la tradició popular catalana hi ha tota una munió de sants posseïdors de llargues i espesses barbes que celebren la seva onomàstica en el decurs de la mateixa setmana. Per aquest motiu, popularment s’ha batejat tal lapse de temps amb el nom de la “Setmana dels Barbuts”.

Les principals diades que inclou la Setmana dels Barbuts són les dedicades a tres sants que es representen tradicionalment amb barba: Sant Pau ermità (15 de gener), Sant Antoni Abat (17 de gener) i Sant Maür (18 de gener). També hi ha qui inclou dins aquests sants a Sant Fruitós (20 de gener), Sant Vicenç màrtir (22 de gener) i altres sants barbuts menors, com Sant Benet i Sant Efigi (15 de gener), Sant Faci (18 de gener) i Sant Canut (19 de gener).

La Setmana dels Barbuts ha estat considerada, a través d’anys i panys, com la setmana més freda i crua de l’any. Les dites populars així ho recullen: “Quan venen els tres barbuts, venen els freds cascarruts”, “Per la setmana dels barbuts governen els tres germans, tos, moquina i amagamans”, “La setmana dels barbuts, setmana d’esternuts”. Segons “Assaig d’un vocabulari meteorològic català” escrit per Eduard Fontserè (1948), al nostre país el dia de menor temperatura mitjana s’escau cap al 15 de gener.

Mapa500hPa_15012011.jpg

Enguany però, observant els diversos models meteorològics, no serà aquesta la setmana més freda de l’any.  La presència d’altes pressions sobre la Mediterrània occidental provoca que les depressions circulin per latituds superiors a la nostra. El temps està sent anticiclònic, marcat pel domini del sol i amb unes temperatures diurnes molt suaus, tenint en compte l’època de l’any en la qual ens trobem. Hi ha però una excepció: a les planes interiors de Catalunya no gaudeixen d’aquesta bonança meteorològica degut a la formació de boires. Cada dia que passa són més persistents, donant lloc a un ambient fred i humit. Durant les properes jornades seguirem amb aquesta tònica de temps, a l’espera d’un descens de les temperatures previst cap a mitjans de la setmana vinent.