Arxiu de la categoria ‘Climatologia’

Comença l’hivern astronòmic

dimecres, 22/12/2010

Avui dimecres, a les 0:38 hora oficial peninsular, ha començat l’hivern astronòmic a l’hemisferi nord. Aquesta nova estació durarà 88 dies i 23 hores. L’inici de les estacions bé donat, per conveni, per aquells instants en que la Terra es troba en unes determinades posicions en la seva òrbita al voltant del Sol. En el cas de l’hivern, es dóna el dia en que el Sol assoleix una menor altura aparent sobre l’horitzó al migdia. Això correspon al dia de menor duració de l’any. Té lloc el solstici d’hivern. La primavera començarà el proper 21 de març de 2011.

Per aquestes dates es dóna també el màxim acostament anual (periheli) entre la Terra i el Sol. En aquesta ocasió tindrà lloc el proper 3 de gener de 2011, quan la distància sigui d’una mica més de 147 milions de quilòmetres, uns 5 milions de quilòmetres menys que en el moment de l’afeli o de major distància (4 de juliol de 2011).

Al llarg de l’hivern hi haurà un eclipsi parcial de Sol. Aquest es produirà el dia 4 de gener de 2011 i serà visible des de Catalunya. L’eclipsi s’iniciarà a les 7:40 hora oficial, el màxim de l’eclipsi succeirà a les 9:51 hores i finalitzarà a les 12:01 hores. La primera pluja de meteors important de l’hivern serà la de les Quadràntides, amb un màxim al voltant del 3 de gener.

Encetem aquesta nova estació amb la sensació de que l’hivern meteorològic ja fa unes quantes setmanes que va arribar a casa nostra. Les baixes temperatures, amb glaçades nocturnes gairebé generalitzades, han estat notícia al llarg de moltes jornades. La neu ja cobreix bona part de les muntanyes del Pirineu i Prepirineu. Inclús, a finals de novembre, va presentar-se a cotes relativament baixes. Els freds vents de component nord també han bufat amb força a moltes comarques. Durant aquests darrers mesos, les pluges no han estat gaire abundants a la major part del país. No obstant, els embassaments de les conques internes catalanes disposen una bona reserva d’aigua, ja que estan al 85% de la seva capacitat màxima. A partir d’ara caldrà veure com es comporta aquest hivern, pendents de possibles irrupcions d’aire fred i de les nevades, que a més de permetre la pràctica d’alguns esports d’hivern, serviran per a omplir els pantans durant el desglaç primaveral.

Dades astronòmiques procedents del Observatorio Astronómico Nacional (IGN, Fomento)

El Mediterrani occidental, més càlid i salat

divendres, 10/12/2010

Cada any la temperatura de la capa profunda del Mediterrani occidental augmenta 0,002 ºC, i la seva salinitat, un 0,001 d’unitat de salinitat. Aquests canvis, encara que mínims d’any en any, es produeixen de forma contínua i constant amb una acceleració des dels anys ‘90.

Els resultats són consistents, “però per a confirmar aquesta tendència a l’acceleració necessitem més anys d’observació”, assegura Manuel Vargas-Yáñez, autor principal del treball i investigador al Centre Oceànic de Màlaga de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO).

En el seu estudi, publicat al Journal of Geophysical Research, els investigadors van analitzar la temperatura i salinitat de les tres capes del mar Mediterrani: la superior (des de la superfície fins als 150-200 metres amb aigua que entra de l’Atlàntic), la intermèdia (dels 200 als 600 metres de profunditat amb aigua del Mediterrani oriental que entra a la conca occidental a través del canal de Sicília), i la profunda (dels 600 metres al fons del mar amb aigua del Mediterrani occidental).

“Aquestes capes, sobretot la profunda, ocupen un volum immens, i escalfar cada any una mil·lèsima la seva temperatura requereix d’una quantitat grandíssima de calor”, puntualitza l’investigador.

L’equip també ha observat un augment de la salinitat i l’escalfament de la capa intermèdia del mar. A la capa superior no l’han vist de forma clara, “però podem inferir-ho a partir de l’escalfament de l’aigua profunda i de treballs d’altres equips i les nostres investigacions en curs”, declara Vargas-Yáñez.

L’equip de recerca va recopilar les dades de temperatura i salinitat a través de la base de dades MEDATLAS (Atles de la Mediterrània amb dades oceanogràfics), i els dels programes de monitoratge de l’IEO. Es van prendre totes les dades del Mar d’Alborán, del Mar Català-Balear, del Golf de Lleó, Mar Lígur, Mar Tirrena i de la conca algeriana, entre 1943 i 2000. “Cal donar suport a les xarxes ja existents i construir-ne de noves per a monitoritzar el mar. Només d’aquesta manera es poden detectar, de manera fiable i robusta, els canvis que s’estan operant en ell”, conclou Vargas-Yáñez.

Cita bibliogràfica: Vargas-Yañez, Manuel; Zunino, Patricia; Benali, Ayoub; Delpy, Michael; Pastre, Flora; Moya, Francina; del Carmen García-Martínez, María; Tel, Elena. “How much is the western Mediterranean really warming and salting?” Journal of Geophysical Research-Oceans 115: C04001, 1 d’abril de 2010.

Font d’informació consultada: SINC

Balanç de la temporada d’huracans a l’Atlàntic

divendres, 3/12/2010

El passat 1 de desembre va finalitzar la temporada d’huracans 2010 a l’Atlàntic, una de les més actives de la història. En canvi, a l’oceà Pacífic Nord ha estat la temporada amb un menor nombre de tempestes des de l’entrada en funcionament dels satèl·lits meteorològics.

A la conca de l’Atlàntic s’han format un total de 19 tempestes amb nom. Això situa l’any 2010 en la tercera posició del rànquing, empatat amb els anys 1887 i 1995. D’aquests, 12 es van convertir en huracans, igualant el registre de l’any 1969, el segon més alt de la història. Cinc d’ells van esdevenir huracans de categoria 3 o superior en l’escala Saffir-Simpson.

Aquestes xifres estan dins dels rangs previstos en les projeccions estacionals que la NOAA va emetre el 27 de maig de 2010 (de 14 a 23 tempestes amb nom, de 8 a 14 huracans, de 3 a 7 huracans de gran intensitat) i el 5 d’agost de 2010 (de 14 a 20 tempestes amb nom, de 8 a 12 huracans, de 4 a 6 huracans de gran intensitat). Normalment, una temporada a l’Atlàntic produeix una mitjana d’onze tempestes amb nom, sis huracans i dos huracans de gran intensitat.

Com succeeix amb freqüència, diversos factors climàtics a gran escala han influït notablement en l’activitat dels huracans d’aquest any. Les càlides aigües de l’Atlàntic, en combinació amb els vents favorables procedents d’Àfrica i la feble ciçalla del vent, gràcies al fenomen de La Niña, han afavorit el desenvolupament de les tempestes. La temporada 2010 continua la sèrie de temporades d’huracans actives que es va iniciar l’any 1995.

Enguany, molt poques tempestes han afectat als Estats Units. La posició del corrent en jet ha generat unes condicions càlides i seques a la regió oriental d’aquest país, actuant com a barrera i mantenint les tempestes en mar obert. A més a més, moltes tempestes formades a l’extrem oriental de l’Atlàntic van experimentar el canvi de direcció, conegut com a recorba, molt abans d’arribar al continent americà.

Altres zones de la conca de l’Atlàntic no han estat tan afortunades. L’huracà Tomas va provocar  fortes pluges a l’illa d’Haití, devastada pel terratrèmol, i diverses tempestes, com ara Alex, van afectar de forma notable a Mèxic i altres països de Centreamèrica, amb intenses i abundants precipitacions, esllavissades i inundacions mortals.

Aurores boreals a Barcelona

dimarts , 30/11/2010

Les aurores boreals i australs són fenòmens lluminosos propis dels pols de la Terra, però entre 1780 i 1825 es van observar 19 a Barcelona. Així es recull en la documentació que va elaborar el doctor Francesc Salvà i Campillo en aquella època, i que ara un grup d’investigadors extremenys i catalans ha tret a la llum. En latituds tan baixes com la Península Ibèrica es podrien tornar a veure aurores si es produeix una gran tempesta solar.

José Manuel Vaquero, professor del Departament de Física de la Universitat d’Extremadura i coautor d’un estudi que acaba de publicar la revista Advances in Space Research explica que s’han localitzat les dates de 19 aurores observades des de Barcelona al llarg de 45 anys de registres meteorològics presos entre finals del segle XVIII i principis del XIX.

El fenomen lluminós de les aurores (“boreals” en l’hemisferi nord i “australs” en el sud) s’origina pels efectes de les tempestes solars, que provoquen alteracions en el camp geomagnètic de la Terra. Les aurores s’observen sobretot en els cels de zones pròximes als pols de la Terra.

Però si es produeixen grans tempestes solars, poden veure’s en llocs amb latituds molt més baixes, com Barcelona, encara que no són tan espectaculars: la zona nord del cel s’aprecia de color vermell i, excepcionalment, poden observar-se altres colors i una mica de moviment.

L’investigador destaca que el més significatiu dels registres és el descens abrupte del nombre d’aurores a partir de 1793. En part, pot explicar-se per un brusc descens en l’activitat solar, conegut com el “mínim de Dalton” (a principis del segle XIX), i una disminució al llarg del temps de la latitud geomagnètica (angle entre un paral·lel i l’equador geomagnètic, la variació del qual per a Barcelona s’ha estimat en aquest treball com 4 graus en aproximadament quaranta anys).

L’estudi s’ha basat en les observacions que va realitzar entre 1780 i 1825 el metge i físic Francesc Salvà i Campillo (1751-1828), impulsor a Espanya de la renovació científica que promovia la Il·lustració. L’equip d’investigació, integrat també per científics de la Universitat de Barcelona, ha accedit als seus manuscrits originals que es conserven en l’Arxiu de l’Acadèmia de Medicina de la ciutat comtal.

En el segle XVIII no existia una xarxa d’estacions meteorològiques mantinguda per l’Estat espanyol, i les úniques i molt escasses observacions que queden són les quals van realitzar aficionats com Salvà. Els registres sistemàtics del doctor s’incloïen dintre de les seves observacions meteorològiques instrumentals, que també tenen gran interès científic per a caracteritzar el clima de Barcelona durant aquell període.

Pàgina manuscrita amb els registres que Francesc Salvà va prendre al novembre de 1798

Els registres de les 19 aurores es limiten a breus comentaris, encara que hi ha una, la del 14 de novembre de 1789, que inclou una descripció més detallada: “La aurora boreal del día 14 empezó al N-NE y corrió al O. A las 11h subía un poco por nuestro horizonte, y era poco encendida. Después subió y se coloró más. A las 5 de la mañana del 15 duraba aún, y tal vez la de este día era residuo de la anterior. A las 6 dadas de la noche ya se veía”.

Referència bibliogràfica: J.M. Vaquero, M.C. Gallego, M. Barriendos, E. Rama y A. Sánchez-Lorenzo. “Francisco Salvá’s auroral observations from Barcelona during 1780–1825”. Advances in Space Research 45 (11):1388–1392, 2010. Doi: doi:10.1016/j.asr.2010.02.009.

Font d’informació: SINC