Arxiu de la categoria ‘Meteorologia’

Poca neu al Pirineu

diumenge, 11/12/2011

Després d’un novembre marcat per les precipitacions, aquest desembre està sent molt sec. La persistència d’una àrea d’altes pressions, situada entre l’oceà Atlàntic i el sud del continent europeu, impedeix l’arribada d’actives pertorbacions a casa nostra. Només ens afecten les cues d’algunes línies frontals, que tan sols comporten transitoris augments de la nuvolositat. A les valls i fondalades interiors, especialment a la vall de l’Ebre, dominen les boires. És en aquestes zones on l’ambient és manté fred. En canvi, a la resta del país l’ambient és relativament suau durant els migdies.

Aquesta manca de precipitacions no ha permès començar amb bon peu la temporada d’esquí d’enguany. Han estat ben poques estacions les que han pogut obrir parcialment durant aquest darrer pont de la Puríssima. Tan sols hi ha neu a les cotes altes i no se n’ha pogut fabricar gaire d’artificial ja que les temperatures no han estat molt baixes. Amb els mapes actuals no es veuen grans canvis a curt i mig termini. Les borrasques seguiran circulant per latituds més septentrionals a la nostra. Pel proper cap de setmana s’intueix un descens de la temperatura, però ho haurem de confirmar durant les properes jornades.

Durant els darrers anys, la situació ha estat la mateixa? La següent composició d’imatges, realitzades pels satèl·lits Terra i Aqua de la NASA, ens permet veure la neu acumulada al Pirineu durant els últims 4 mesos de desembre. Enguany, la imatge parla per si mateixa. En canvi, l’any 2008 gairebé tota la serralada estava innivada, permetent un bon inici de la temporada d’esports d’hivern.

A continuació, tres fotografies que vaig realitzar fa pocs dies a la Cerdanya, on la manca de neu queda ben palesa. El calendari ens diu que estem a les portes de l’hivern però, veient alguns d’aquests paisatges, sembla més aviat que hagi arribat la primavera. Queda clar que enguany les estacions estan començant amb retard. No perdeu l’esperança: el fred i la neu acabaran arribant.

  Serra del Cadí, fotografiada des d’Estana

 Réserve Naturelle de la Vallée d’Eyne, des de l’Estany de la Pradella

Tossa d’Alp, des de Bolvir

Cumulonimbus arcus

dissabte, 5/11/2011

Els cumulonimbus són núvols de gran de desenvolupament vertical, és a dir, que principalment creixen en aquest sentit a causa dels forts corrents d’aire ascendent que es generen en l’atmosfera quan existeix un gran contrast tèrmic entre les capes d’aire més baixes (càlides) i les altes (fredes).

Aquest i altres processos atmosfèrics més complexos aporten gran humitat a zones molt altes de l’atmosfera, passant aquest vapor d’aigua a formar grans acumulacions de gel en la part més alta del núvol, calamarsa, que comença a caure formant corrents d’aire descendents competint amb els altres corrents ascendents.

Aquestes grans turbulències generen molt fregament amb la conseqüent creació d’electricitat estàtica. Aquest procés, amb el temps, va adquirint una magnitud enorme, fins a crear grans diferències de potencial elèctric entre diferents zones del núvol o amb la terra, produint finalment el llamp.

Els cumulonimbus generen una gran varietat de fenòmens meteorològics, ja que poden produir ruixats intensos, calamarsades, pedregades, fortes ventades, llamps i, ocasionalment, fenòmens de temps sever, com ara tornados. La seva base sol trobar-se a menys de 2.000 metres d’altura mentre que el cim pot arribar als 10.000 – 13.000 metres a les nostres latituds.

Avui us vull parlar d’una varietat especial de cumulonimbus, associada la seva formació a la presència d’una borrasca o àrea de baixes pressions. És el núvol de turbonada, que sol presentar-se en la forma de cumulonimbus arcus. De lluny apareix com una banda ampla en forma d’arc, amb la part inferior (convexa) ben definida. El segment de cel que queda per sota sol ser d’un to molt més clar, on destaquen les intenses cortines de precipitació. La part superior de la banda nuvolosa es presenta coronada per protuberàncies cumuliformes i plomalls formats per cirrus.

Durant aquests darrers dies, l’arribada d’una gran i activa borrasca atlàntica, acompanyada d’aire fred en alçada, ha provocat una notable inestabilització del temps. Diversos aficionats/observadors meteorològics han tingut la sort de poder veure diversos cumulonimbus arcus a l’àrea del mediterrani occidental. Via Twitter ens han fet arribar les següents imatges i un petit reportatge. Són realment espectaculars!!!

El 3 de novembre de 2011, en Rafa Vives va poder fotografiar aquest cumulonimbus arcus sobre la Ciutat de les Ciències i les Arts de València. S’aprecia amb detall la forma d’arc d’aquesta formació nuvolosa. A l’horitzó s’observen les cortines de precipitació. Una fotografia digna de ser premiada en un concurs de fotografia meteorològica.

Ara ens traslladem a Palma de Mallorca. El 4 de novembre de 2011, des de les platges de la ciutat, en Luis A. Vázquez Carpio va viure l’arribada i el pas d’un gran cumulonimbus arcus. Magnífica fotografia i encara més espectacular el vídeo que va realitzar, on podem veure com avançava per la badia de Palma, amb fortes ràfegues de vent que van arribar fins als 110 quilòmetres per hora i amb intensitats de precipitació de fins a 6 litres per minut. La força de la natura en estat pur que, com acostuma a succeir en aquests casos, va provocar algunes indiciències, tal i com ens mostra en els darrers instants dels seu vídeo.


“L’estiuet del Pilar”

dimarts , 18/10/2011

Tothom en parla des de fa diverses setmanes i els registres dels observatoris meteorològics ho confirmen: “el temps està una mica boig!”. Estem a mitjans d’octubre i la tardor no acaba d’arribar al 100%.

Durant les nits, cada cop més llargues, les temperatures nocturnes són fresques i inclús fredes al Pirineu. A primera hora del matí cal abrigar-se al sortir al carrer, però al migdia l’ambient continua sent càlid. Cal anar en compte amb els refredats ja que, en alguns punts del país, les amplituds tèrmiques diàries són notables. A més a més, continua sense ploure i la sequera s’accentua a moltes comarques. Els boscos se’n resenteixen i el nivell dels embassaments tendeix a la baixa. Justament ara acostuma a ser l’època de l’any més plujosa al litoral i prelitoral català i, de moment, res de res.

Mapa de l’anomalia d’humitat en el sòl a Europa

L’Observatori Fabra de Barcelona, que recull dades ininterrompudament des de 1914, ha superat en quatre ocasions consecutives el seu rècord de temperatura en un mes d’octubre. El dia 4 d’octubre es va registrar un valor màxim de 30,7ºC. A l’endemà, una mica més de calor, aturant-se el mercuri del termòmetre en els 31,3ºC. El dia 10 d’octubre, una nova màxima de rècord, amb 31,4ºC. Però encara quedava el plat fort d’aquesta situació anticiclònica i atípicament calorosa. Va ser el 12 d’octubre, amb una temperatura màxima de 32,4ºC, nou rècord històric en un mes d’octubre. A d’altres localitats catalanes, sobretot de les comarques de Girona i Barcelona, també es van establir nous rècords de temperatura.

Mapa de l’anomalia tèrmica a Europa (del 9 al 15 d’octubre)

Fins ara havíem sentit a parlar de l’estiuet de Sant Miquel o l’estiuet de Sant Martí. A moltes poblacions del nostre país de ben segur que recordaran l’estiuet del Pilar de 2011.

Mar de núvols a La Palma

dimecres, 12/10/2011

Aquest estiu vaig realitzar un viatge a l’illa de La Palma, un oasi de riquesa natural i paisatgística de l’oceà Atlàntic. Escarpats plens de frondosa vegetació, costes de totes les tonalitats, boscos mil·lenaris, una flora única en el món, esplanades de materials volcànics de les més curioses formes…

L’illa es troba a la part nordoccidental de l’arxipèlag canari. També és coneguda com “la Isla Bonita” o “Isla Verde” pels seus exuberants boscos i extraordinàries belleses naturals. Al igual que la resta de les illes és d’origen volcànic però amb una significativa diferència: està marcada per la verdor de les seves muntanyes i l’abundància d’aigua.

A l’arxipèlag de les illes Canàries és habitual observar el fenomen natural del mar de núvols. Es tracta d’una acumulació horitzontal d’estratocúmuls a baixa altura (aproximadament entre els 500 i els 1500 metres d’altura), provocada pels alisis, vents marítims carregats d’humitat en el seu sector inferior. Per damunt, els vents en altura, més secs i càlids, impedeixen l’ascens dels núvols. Això explica també el fenomen de la inversió tèrmica, que dóna lloc a temperatures més altes per sobre del tram inferior cobert pel mar de núvols.

Moltes de les excursions que es poden realitzar per la meitat nord de l’illa de La Palma permeten observar aquest fenomen. Per exemple, des del Pico Bejenado (1.875 m) es pot veure el perfil de l’illa de Tenerife amb el cim del Teide (3.718 m), rodejada d’aquests estratocúmuls.

El Roque de los Muchachos és el punt més alt de l’illa de La Palma. Amb una altura de 2.426 m sobre el nivell del mar fan que aquesta sigui la segona illa més alta de l’arxipèlag. En aquest enclavament on hi ha una gran qualitat del cel, fruit de la baixa humitat relativa i absència de nuvolositat i contaminació lumínica, hi ha instal·lat l’Observatori Astrofísic de El Roque de los Muchachos, el més important de l’hemisferi nord i amb una de les bateries de telescopis més completes del món. Aquest observatori és ideal per a l’observació nocturna, per a la Física Solar i per a l’astrofísica d’Altes Energies.

En el següent vídeo, realitzat per Fernando Bullón amb la tècnica timelapse, va ser enregistrat des de la Crestería, el camí que uneix els cims de El Roque de los Muchachos i el Pico de la Nieve (2.247 m). El més destacable d’aquest mar de núvols són les ones que es desplacen sobre la seva superfície, trencant posteriorment contra les parets que envolten la Caldera de Taburiente.


Irene, el primer huracà de la temporada

dissabte, 3/09/2011

L’huracà Irene, que va mantenir en alerta a diversos milions de persones durant el seu pas sobre la costa est dels Estats Units d’Amèrica, ja és història. Ha estat la novena tempesta tropical de la temporada a l’Atlàntic Nord en rebre nom.

Irene es va formar a partir d’una ona tropical que, el passat 15 d’agost de 2011, es va moure des de la costa d’Àfrica cap a l’oceà, presentant una rotació ciclònica definida i intensa humitat tropical. Durant el seu desplaçament sobre l’oceà va tocar terra a Puerto Rico, encara com a tempesta tropical, causant forts vents i danys importants. Posteriorment va adquirir la intensitat d’huracà i, el 24 d’agost de 2011, després d’afectar al sudest de les Bahames i de les Illes Turks i Caicos, es va convertir en el primer huracà major (categoria 3) de la temporada. Novament va tocar terra als Outer Banks de l’estat de Carolina del Nord, durant el matí del 27 d’agost de 2011. Al llarg del seu recorregut, Irene va causar danys generalitzats i almenys 40 víctimes mortals.

Des de l’Estació Espacial Internacional, l’astronauta Ron Garan va poder capturar aquesta imatge d’Irene situada a l’est de les Bahames, amb l’ull de l’huracà molt ben definit. Una fotografia que mostra, a la vegada, la bellesa i la força de la natura.

Huracà Irene (25-08-2011) - Font: @Astro_Ron

Les precipitacions provocades per Irene van ser abundants, provocant molts danys i nombroses inundacions. A l’estat de Vermont han estat les més importants dels últims 80 anys. La NASA, mitjançant diversos satèl·lits, ha realitzat aquesta estimació de la quantitat d’aigua precipitada, que en alguns casos va superar els 240 litres per metre quadrat. Al tractar-se d’una aproximació, no queden recollits alguns registres de precipitació que localment van ser superiors, per sobre dels 300 litres per metre quadrat, mesurats pels pluviòmetres instal·lats sobre el terreny.

Durant diversos dies, totes les mirades van estar dirigides cap a Nova York. Des del pas de l’huracà Glòria, setembre de 1985, cap altra tempesta tropical havia arribat fins a la ciutat dels gratacels. Les autoritats nord-americanes, recordant la tragèdia de l’huracà Katrina de fa 6 anys, van extremar les precaucions per a així minimitzar els danys que pogués provocar Irene. Milers de persones van ser evacuades, davant de les previsions de forts vents, pluges molt abundants i ascens del nivell del mar.

Després d’afectar a la ciutat de Nova York, Irene es va desplaçar cap al nordest, cap a Nova Anglaterra, baixant d’intensitat i convertint-se de nou en tempesta tropical sobre l’estat de Maine durant el 29 d’agost de 2011. Posteriorment va continuar cap al nord, passant sobre l’estat de Quebec (Canadà). Va creuar el riu Sant Llorenç i va entrar al mar del Labrador, incorporant-se a la circulació general atmosfèrica com una depressió més. El 2 de setembre de 2011 va passar pel sud de l’illa d’Islàndia.

La National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) va ser l’encarregada de fer-ne les previsions i el seguiment de l’huracà. A la seva pàgina web ha publicat un informe detallant, amb xifres, l’impacte produït per l’Irene. Per exemple: 26 rius van assolir el seu rècord de cabal màxim; 3,5 milions de persones es van quedar sense electricitat; 2,3 milions de persones van ser evacuades; 10.000 vols van ser cancel·lats entre els dies 27 i 28 d’agost de 2011,… En definitiva, ha estat el desè desastre natural d’aquest 2011 que ha superat els mil millions de dòlars de pèrdues econòmiques.

Aiguats de rècord a l’estat de Nova York

dissabte, 20/08/2011

Durant els últims mesos han estat diverses les notícies sobre fenòmens meteorològics que ens han arribat des dels Estats Units d’Amèrica:

- El mes d’abril de 2011 va passar als anuaris meteorològics per la gran quantitat de tornados que es van registrar. La destrucció que van provocar va ser majúscula, així com l’elevat nombre de persones que van perdre la vida. Els estats de Mississippí, Tennessee, Arkansas, Georgia, Viriginia i Luisiana van ser els més afectats pels diversos tornado outbreak que es van produir.

- Durant el mes de maig, el Mississippí, el principal riu del país, va provocar greus inundacions als estats de Mississippí, Tennessee i Arkansas. Després de diverses setmanes amb abundants precipitacions i la fusió de la neu hivernal, aquest riu va superar rècords de cabal no vistos des de les dècades de 1.920 i 1.930.

- El juliol fou un mes rècord en termes de temps sec en algunes parts dels Estats Units, amb un 12% del territori sota una “excepcional” sequera, que va provocar la pèrdua de moltes collites i la manca d’aigua.

- A finals de juliol, una onada de calor extrema va afectar als 132 milions de persones residents en els estats del centre i est del país. Es van batre nombrosos rècords de temperatures, tant màximes com mínimes. La forta calor, acompanyada d’una intensa sensació de xafogor per efecte de l’elevada humitat relativa de l’aire, va provocar diverses morts, sobretot de persones d’avançada edat i amb problemes respiratoris. El Central Park de Nova York va assolir una temperatura de 38,8ºC, superant l’anterior rècord en un mes de juliol, que corresponia a l’any 1.957.

L’última notícia de temps extrem ha arribat des de la costa est dels Estats Units. El 14 d’agost de 2.011, diversos aiguats de característiques tropicals van provocar flash-floods, inundant carrers, carreteres i paralitzant el trànsit ferroviari. A la ciutat dels gratacels, concretament a l’observatori meteorològic situat al Central Park, es van recollir 147 litres per metre quadrat. La precipitació mitjana del mes d’agost a la ciutat de Nova York és de 102 litres per metre quadrat. Això significa que en tan sols un dia va caure 1,5 vegades la precipitació mensual. Aquesta jornada ocupa ara la cinquena posició en el rànking de dies més plujosos des de que es varen iniciar les observacions meteorològiques.

A l’aeroport JFK encara va ploure més. El pluviòmetre va marcar 198 litres per metre quadrat. Segons els registres del National Weather Service, ha estat la major quantitat de precipitació caiguda en un sol dia dels darrers 116 anys. Però va ser a Lido Beach, també a l’estat de Nova York, on va tenir lloc el diluvi: 276 litres per metre quadrat!!! Realment aquests registres són més propis del pas d’un gran huracà que no pas d’una situació d’inestabilitat, típica dels mesos d’estiu.

El satèl·lit Terra de la NASA va capturar aquesta imatge, amb les tempestes descarregant sobre els estats de la costa est.

La primera predicció del temps

dimarts , 2/08/2011

El dia 1 d’agost de 2011 es van complir 150 anys de la primera predicció del temps, que va ser publicada pel diari The Times i realitzada per l’Almirall Robert FitzRoy. Conegut com a capità del vaixell Beagle, en el qual va fer la volta al món Charles Darwin, va ser també un pioner de la meteorologia, elaborant-ne els primers pronòstics.

Robert FitzRoy

L’any 1851 va ser elegit membre de la Royal Society i l’any 1854 va ser escollit, per recomanació del president Francis Beaufort (l’escala de la força del vent porta actualment el seu cognom), cap d’un nou departament de meteorologia (Meteorological Statist to the Board of Trade), un precedent del Servei Meteorològic (Met Office). Una de les seves funcions era donar informació als capitans dels vaixells, especialment sobre tempestes. Això va ser possible gràcies a la creació d’una xarxa de 15 estacions meteorològiques dotades de baròmetres i que transmetien les dades a través del telègraf.

L’any 1859, una gran tempesta va provocar molts danys a Anglaterra. Això va inspirar FitzRoy a fer prediccions, que ell va anomenar per primera vegada “forecasting the weather” (predicció del temps).

La cadena britànica de televisió BBC va emetre ahir un petit reportatge sobre aquesta efemèride, tot recordant la figura de FitzRoy i l’evolució de les prediccions del temps al llarg de les últimes dècades.

Un desert de neu (temporalment)

dimecres, 13/07/2011

Fa pocs dies en Miquel Bernis, l’home del temps del diari ARA, ens va parlar en el seu blog de la important i històrica nevada que havia afectat al desert d’Atacama (Xile). Aquesta regió del continent sudamericà és considerada la més àrida de tot el planeta. A partir del 3 de juliol i durant diverses jornades, el pas d’un front fred va arribar a deixar fins a 80 centímetres de neu.

Avui la NASA ha publicat les fotografies que el passat 7 de juliol de 2011 va realitzar el satèl·lit Terra al sobrevolar territori xilè. Habitualment, les taques blanques que s’acostumen a veure al desert d’Atacama corresponen a les diverses salines existents. Però en aquesta ocasió, una extensa àrea va aparèixer coberta de neu. Sense dubte, es tracta de la nevada més important caiguda durant el darrer mig segle.

La primera imatge, en l’espectre visible, ens mostra el terreny cobert de neu juntament amb alguns intervals de núvols, tal i com els veuríem des de l’espai. La segona fotografia, que combina l’espectre visible i l’infrarroig, ens permet distingir millor la neu, de color vermell fosc, dels núvols, que aquí adquireixen tonalitats blanques i ataronjades.

Atacama1.jpg

Atacama2.jpg

A més a més de la neu, aquest temporal va comportar temperatures notablement baixes, com per exemple els -8,5ºC registrats a Santiago de Xile. Diverses regions d’Uruguai i d’Argentina també van haver de fer front a unes temperatures de cru hivern. El transport per carretera va quedar greument afectat com a conseqüència de la neu, les fortes pluges i inundacions. Més de 5.000 persones van haver d’abandonar les seves cases situades al nord de Xile, degut a que els sostres dels habitatges d’aquesta regió desèrtica no estan dissenyats per a soportar unes precipitacions d’aquesta magnitud.

 

Haboob a Arizona

dimecres, 6/07/2011

Una tempesta de pols (o de sorra en alguns contextos) és un fenomen meteorològic comú en el desert del Sàhara d’Àfrica septentrional, a les Grans Planes d’Amèrica del Nord, a Aràbia, al desert del Gobi de Mongòlia, al desert Taklamakan del nord-oest de Xina i a altres regions àrides i semiàrides.

Les tempestes de pols severes poden reduir la visibilitat a zero, impossibilitant la realització de viatges, i endur-se volant la capa superior del sòl, dipositant-la en altres llocs. La sequera i, per descomptat, el vent contribuïxen a l’aparició de tempestes de pols, que empobreixen l’agricultura i la ramaderia. La pols recollida en les tempestes pot traslladar-se milers de quilòmetres: les tempestes de sorra del Sàhara influïxen en el creixement del plàncton a l’oest de l’oceà Atlàntic i, segons alguns científics, són una font important de minerals escassos per a les plantes de la pluvisilva amazònica. Les tempestes de pols poden observar-se sovint en fotografies preses des de satèl·lits.

Ahir a la nit, la ciutat de Phoenix, a l’estat nordamericà d’Arizona, va ser afectada per un haboob. Aquest mot d’origen àrab ( هبوب ) fa referència a les fortes tempestes de sorra que poden assolir una gran extensió en altura i provocar danys importants com a conseqüència dels forts vents que les acompanyen. En aquesta ocasió, més de 10.000 persones es van quedar sense electricitat, molts arbres van ser derribats i nombrosos vols aeris van patir retards importants.  Aquest haboob forma part del monsó d’Arizona, que colpeja la zona entre juny i setembre.

A continuació un parell de vídeos d’aquest impressionant haboob, de més de 30 quilòmetres de llarg, avançant sobre la ciutat de Phoenix. El primer va ser enregistrat des d’un helicòpter. El segon, utilizant la tècnica time-lapse, on podem veure de forma accelerada com es movia la tempesta de sorra.



 

Puyehue i els Quaranta Rugents

divendres, 17/06/2011

El passat 4 de juny de 2011, un cop superada l’erupció del volcà islandès Grímsvötn, el volcà Puyehue, de 2.236 metres d’alçada, va entrar en erupció després de 51 anys en silenci. Situat a la Serralada dels Andes, concretament al sud de Xile, forma part del complexe volcànic Puyehue-Cordón Caulle, que s’estén al llarg de 15 quilòmetres, entre les regions de Los Lagos i Los Ríos, en una zona d’escassa densitat de població.

El núvol de cendres volcàniques, que va assolir els 15.000 metres d’altura durant el segon dia de l’erupció, es va començar a escampar amb rapidesa. El sud del Brasil, l’Uruguai, la Patagonia argentina i el mateix Xile van ser els primers països afectats pel tancament de l’espai aeri i les cancel·lacions dels vols. En algunes localitats del sudoest d’Argentina, situades a poc més de 100 quilòmetres del volcà, van rebre una abundant pluja de cendres, amb gruixos que van superar els 30 centímetres.

Amb el pas dels dies, el núvol de cendres volcàniques ha arribat a Austràlia, Nova Zelanda i el sud de l’oceà Pacífic, provocant-ne també cancel·lacions i modificacions en les rutes aèries. Però, com pot ser que aquest volcà provoqui afectacions a diversos milers de quilòmetres de distància? En aquesta ocasió, la resposta la trobarem en la circulació general atmosfèrica (CGA).

S’entén com a CGA els moviments de l’aire a gran escala planetària. Aquests responen a les distribucions i variacions sobre la superfície terrestre del camp de pressions i del camp de vents. Així doncs, podem dir que la CGA està formada majoritàriament per amplis fluxes d’aires en moviment, d’estructura uniforme i que són bastant permanents en el temps. A una escala inferior tenim superposada una circulació secundària o sinòptica, formada per sistemes meteorològics en constant evolució, de durada més curta, amb pertorbacions importants responsables dels canvis de temps diaris.

Si busquem la situació del volcà en aquest esquema de la CGA, veurem com està localitzat en una àrea on els vents dominants són de l’oest, més concretament del nordoest, degut al camp de vents establert per la Cèl·lula Polar i la Cèl·lula de Ferrel. En navegació marítima, les latituds entre els paral·lels 40º i 50º sud reben el nom dels Quaranta Rugents (Roaring Forties en anglès), pels bulliciosos vents de component oest. Com que hi ha poca massa de terra que els alenteixi, aquests vents són especialment forts, sobretot al sud de l’oceà Índic.

Aquests vents han estat els encarregats de dispersar, d’oest a est, el núvol de cendres volcàniques. El satèl·lit Aqua de la NASA ha estat testimoni d’aquest fet. El 13 de juny de 2011 va obtenir les següents dues fotografies, on es pot observar el núvol de cendres procedent del sud d’Austràlia, creuant el nord de l’illa de Tasmània i passant per sobre de l’estret de Cook, que separa les dues illes que formen Nova Zelanda, en direcció al sud de l’oceà Pacífic. El núvol avança a uns 100 quilòmetres per hora i està a punt de completar la volta al món. Aquest cap de setmana podria arribar novament a Xile.

Font imatges: NASA, Wikipedia i Meteo·Educa