Com apuntar un telescopi

divendres, 20/10/2017

Quan es parla dels descobriments astronòmics una pregunta evident és: com s’ho fan per apuntar els telescopis cap al lloc de l’univers correcte? A més, cal fer-ho amb una precisió extraordinària! I a sobre, com que la Terra va girant, l’objecte que tenim ganes de mirar s’anirà desplaçant pel firmament. Tècnicament som nosaltres els que ens movem, però a la pràctica veurem com apuntem a, posem per cas, un planeta i immediatament notarem que va desplaçant-se fins sortir del camp de visió.

En realitat el problema no és massa difícil de resoldre ja que tenim cartografiada bona part del firmament i ja hi ha motors que permeten rectificar la posició del telescopi per compensar la rotació de la Terra. Quan algú es compra un telescopi troba que hi ha dues opcions per orientar-lo correctament. El més senzill és el que fa servir la muntura altazimutal. La idea és que orientes el telescopi definint cap a quin costat apuntes i a quina altura ho fas (son les coordenades d‘azimut i d’altitud). La llauna és que cal anar ajustant les dues variables a mida que el lloc on apuntes es va movent degut a la rotació terrestre.

Un altre sistema és el de muntura equatorial. En aquest cal orientar d’entrada el telescopi de manera que d’entrada estigui apuntant cap al nord (o cap al sud a l’hemisferi austral). Aleshores només cal definir cap a quin costat apuntes (ascensió recta) i a quina altura ho fas (declinació). La gràcia és que en aquest sistema el lloc on apuntes només es mourà en una direcció i resulta més senzill fer que el telescopi vagi girant en un únic eix per anar-lo seguint  a mida que l’objecte estudiat es desplaça. La majoria de grans observatoris fan servir aquest sistema.

Un problema més difícil de resoldre és com s’ho fan els telescopis espacials. Allà ja no disposes d’unes coordenades terrestres per orientar-se. De fet, és el mateix problema que tenen les naus espacials per definir on estan exactament.

La solució va ser establir un catàleg d’estrelles en el que estigui perfectament establerta la seva posició. Aleshores, el telescopi espacial fa servir aquest catàleg com un fons de pantalla amb el que orientar-se. Busca algunes estrelles conegudes i rectifica la posició del telescopi fins que apunta a les coordenades desitjades en referència a aquestes estrelles. És clar, com més estrelles tinguis determinades, més precís serà el teu posicionament. El catàleg que feia servir el telescopi espacial Hubble (GSC per Guide Star Catalog o “Catàleg de guia estel·lar”) conté dinou milions d’estrelles i li permet apuntar amb una precisió extraordinària.

Amb un bon GSC i un sistema de seguiment estel·lar (Star tracker), els telescopis, però també les naus espacials, poden establir on son i quines correccions han de fer en la seva posició o en la trajectòria. De fet, aquest també és el sistema que fan servir els míssils balístics intercontinentals.

És curiós com en astronomia i en l’exploració espacial seguim tenint que respondre algunes de les grans preguntes que es fan els filòsofs: On soc? Cap on vull anar? Si més no, en aquest cas, l’enginy i la tecnologia ens han donat les eines per respondre-les.

Lynn Margulis; cinquanta anys de la seva gran idea

dijous, 19/10/2017

Fa poc vaig veure un tweet que recordava que aquest any és el cinquanta aniversari de la publicació d’un article que havia de canviar la manera com entenem la història de la vida a la Terra. La seva autora era una investigadora amb una empenta extraordinària i que va proposar una hipòtesi prou esbojarrada com per resultar revolucionaria. Ella era la Lynn Marguilis i l’article posava sobre la taula la teoria endosimbiòtica de l’origen de les cèl·lules eucariotes.

Paraules estranyes? Potser. Però el que va fer la Lynn va ser, ras i curt, explicar d’on venim tots nosaltres. Després de tot, les nostres cèl·lules són eucariotes. Això simplement vol dir que tenen un nucli, a més d’un grapat d’orgànuls que als llibres de ciències apareixen dibuixats en bonics colors. Els que no són eucariotes, és a dir que no tenen nucli, són els bacteris.

Fa mig segle, la teoria de l’evolució era (segueix sent-ho) el pal de paller de la biologia. A més, ja s’havia establert que el DNA era el material genètic, de manera que la selecció de mutacions favorables era la manera d’entendre com anava evolucionant i adaptant-se la vida a la Terra.

Hi havia coses, però que costaven d’entendre. Per exemple, si mirem alguns dels orgànuls que hi ha dins el citoplasma de les cèl·lules eucariotes notarem una cosa curiosa. El material genètic, el DNA, el tenim tot convenientment empaquetat en cromosomes que es troben a l’interior del nucli cel·lular. Ara bé, resulta que dins els mitocondris, hi ha una petita quantitat de DNA. Un DNA que conté les instruccions per fabricar algunes de les proteïnes que hi ha al mitocondri. Una curiositat que, si més no, requereix una explicació.

D’altra banda, la majoria d’orgànuls de la cèl·lula estan delimitats per una membrana similar a la que marca el límit de la cèl·lula. Però en el cas dels mitocondris, en trobem dues de membranes. De nou, una particularitat sorprenent que trobem també en el cas dels vegetals, en aquest cas amb un altre orgànul; els cloroplasts. Allà s’hi fa la fotosíntesi, però també tenen el seu propi DNA i la seva doble membrana.

La idea era imaginar seqüencies de mutacions i canvis que afavorissin l’aparició d’aquestes estructures. Unes estructures que resulten essencials per les nostres cèl·lules ja que són les centrals d’energia que permeten mantenir el metabolisme actiu.

La gràcia de la Lynn Margulis va ser empescar-se un mecanisme completament diferent. Ella es va adonar que el DNA dels mitocondris i dels cloroplasts estava estructurat d’una manera que no tenia res a veure amb el que hi ha al nucli cel·lular, però que resulta terriblement similar al que tenen els bacteris. De fet, un mitocondri aïllat resulta molt i molt similar en forma i mida a un bacteri. I el mateix passa amb els cloroplasts.

De manera que la Lynn es va deixar de pensar en mutacions seleccionades i va imaginar un altre mecanisme, conegut però considerat poc important, per donar-li tot el protagonisme: La simbiosi. El que va proposar és que inicialment hi havia un tipus de cèl·lula gran i amb un metabolisme poc eficient, que va incorporar dins el seu citoplasma un bacteri que tenia la capacitat de generar molta energia química. El normal hauria sigut digerir-lo, però les dues cèl·lules (la gran i el bacteri) van trobar la manera de conviure i la simbiosi va quedar fixada al llarg de l’evolució. Amb el temps, part del material genètic dels bacteris es va anar traspassant al nucli de la cèl·lula, però actualment encara en queda una mica del cromosoma bacterià original. Aquells bacteris són el que ara anomenem mitocondris (i cloroplasts en les plantes) i aquella simbiosi és el que va tornar les nostres cèl·lules tan eficients i va permetre que finalment apareguessin totes les formes de vida superiors que ara hi ha arreu del planeta.

La Lynn Margulis va fer moltes hipòtesis agosarades. La mateixa de la simbiosi la va ampliar a flagels i va proposar mecanismes diferents. Moltes de les seves idees van resultar errònies. Però només pots encertar-la arriscant-te i no tenint por d’equivocar-te. Aquest esperit decidit és el que va fer d’ella la gran investigadora que tots els biòlegs recordem i admirem.

I dues curiositats. Part dels seus estudis els va fer estudiant bacteris recollits al delta de l’Ebre. La recordo en una conferència disculpant-se perquè el seu català era massa rudimentari i dient que la faria en un castellà amb molt accent anglès. Un dels bacteris que va descobrir era una espiroqueta, de nom oficial Titanospirillum velox, però que ella anomenava “l’espiroqueta catalana“.

 L’altra és que si voleu buscar l’article original, el podeu mirar aquí. Notareu que no firma com Lynn Margulis sinó com Lynn Sagan, ja que aleshores estava casada amb en Carl Sagan, un altre gran de la ciència.

Estrelles de neutrons, ones gravitacionals i el ferro de la sang

dimecres, 18/10/2017

Fa tres setmanes comentava que al sistema LIGO de detecció d’ones gravitacionals s’hi havia afegit el detector europeu “Virgo”. Els tres, combinats, havien detectat la quarta onada gravitatòria generada per la fusió de dos forats negres. La gràcia del sistema era que amb tres detectors s’hauria de poder ajustar molt millor la zona on havia tingut lloc el fenomen. En alguns cassos això podria permetre apuntar els telescopis en aquella direcció i analitzar el fenomen amb altres sistemes. Eren candidats evidents al Premi Nobel, i efectivament, els hi van concedir uns dies després.

Doncs allò que se sospitava que podia passar ja ha passat. De fet va tenir lloc fa uns mesos, però fa un parell de dies es va fer l’anunci. El sistema LIGO-Virgo ha detectat una cinquena ona gravitacional, però aquesta vegada generada per la col·lisió i fusió de dues estrelles de neutrons. Amb major sensibilitat es poden detectar fenòmens generats per sistemes menors que els forats negres.

Les estrelles de neutrons són els cossos més massius que coneixem en el sentit que són estrelles. Els forats negres ja són una altra història, més complicada. L’estrella de neutrons és el que queda després de l’explosió d’una supernova, i la seva densitat és tan descomunal, que els electrons dels seus àtoms no poden compensar la tremenda gravetat i queden esclafats, combinant-se amb els protons per generar neutrons. Al final és una esfera compacta de neutrons girant a una velocitat absurdament elevada.

Doncs el dia 17 d’agost, el senyal generat per la fusió de dues estrelles de neutrons va creuar la Terra. Va ser curiós perquè a l’observatori de Hanford van detectar el senyal, però l’alarma no va saltar ja que no es va detectar el mateix a Livingston. Era estrany ja que el senyal era de llibre i corresponia al esperable en cas de col·lisió d’estrelles de neutrons. Aleshores van mirar les dades del segon detector i van veure que s’hi havia afegit un pic que havia fet que el programa el descartés. Excepte aquella interferència, la resta del senyal coincidia amb precisió, de manera que es va considerar que havia de ser una ona gravitacional. I quan va arribar la noticia que 1,3 mil·lisegons després també Virgo havia notat el pas de l’ona, va quedar clar que per primera vegada havien detectat aquest fenomen, previst teòricament, però mai observat.

Encara més. Mentre calculaven els va arribar la notícia que l’observatori fermi havia detectat un feix de raigs gamma 1,4 mil·lisegons després del pas de l’ona gravitacional. Aquests feixos de raigs gamma es coneixien des de fa temps, però es desconeixia el seu origen. Però entre les hipòtesis que hi havia sobre la taula, les fusions d’estrelles de neutrons era una de les possibilitats.

A partir d’aquell moment va tenir lloc una activitat frenètica per tot el món i dotzenes d’observatoris van apuntar en la direcció calculada. Quatre hores i mitja més tard, aquella zona de l’espai estava sent escodrinyada amb tot l’instrumental disponible.

I bingo! El primer va ser l’observatori de “Las Campanas” a Xile. Un nou punt brillant havia aparegut en la direcció d’una galàxia anomenada NGC 4993, per la constel·lació d’Hidra. Un punt de llum que amb el pas dels dies s’ha anat afeblint i que ara es considera una kilonova, això és: les restes de la fusió de les dues estrelles de neutrons. Aprofitant l’avinentesa s’ha pogut avaluar una altra dada important. La llum provinent del fenomen porta la marca dels elements pesants que es donava per fet que es formaven en aquests fenòmens i que ha sortit expel·lida com un núvol d’àtoms pesants al voltant de les estrelles de neutrons. Els àtoms més grans que el ferro ja no es poden formar dins les estrelles normals. Calen coses més energètiques, com aquesta. Ara hem vist que la teoria era correcta.

La propera vegada que us feu sang i us llepeu la ferida, recordeu que el ferro de l’hemoglobina que noteu a la llengua es va formar fa milions d’anys en l’esclat d’una supernova o en la fusió de dues estrelles de neutrons! Aquesta i altres que ens guarda el futur, son les coses que s’aniran descobrint o verificant en la nova era que acaba de començar, la de l’astronomia gravitacional.

Foc i eucaliptus

dimarts , 17/10/2017

Galícia crema, i mirant les imatges és inevitable que s’encongeixi el cor. No és la primera vegada, però el nombre i la intensitat dels focs d’aquests dies supera tot allò que recordem. De nou tornen discussions que rebroten cada vegada que hi ha un incendi i que s’esvaeixen poc després. Quina és la causa d’aquests focs?

Per descomptat n’hi ha molts de provocats, determinats canvis en la legislació afavoreixen que surti a compte causar incendis i les retallades en els equips contra el foc no es poden ignorar. Cada un d’aquests elements seria un factor de risc, però la combinació de tots condueix a l’inevitable. De totes maneres, hi ha un element que sempre ha estat en el punt de mira quan es parla de focs, especialment a Galícia: Els eucaliptus.

L’eucaliptus és un arbre originari d’Austràlia, les plantacions del qual s’han estès per tot el planeta. La gràcia és que creix de pressa tot i que la seva fusta no és de gran qualitat, s’aprofita per fer pasta de paper i molts altres productes, de manera que ofereix un bon rendiment. Per això, mica a mica han anat apareixent grans extensions de terreny on el bosc original era substituït per eucaliptus. En alguns casos, l’extensió és tan gran que la situació s’assembla més a un camp de blat que no a un bosc, simplement que enlloc de blat hi ha eucaliptus.

Però l’arbre presenta alguns problemes derivats de la seva adaptació original al clima australià. Una de les més importants és que contribueix molt a assecar el terreny. L’eucaliptus consumeix molta aigua i les seves arrels absorbeixen molta més que altres espècies. Tant, que en ocasions es fan servir eucaliptus per ajudar a assecar terrenys pantanosos. En un terreny normal, però, el resultat és que la humitat disponible en el terreny queda molt reduïda. Això és un problema per les altres espècies vegetals i quan hi ha un incendi n’afavoreix la propagació.

Un altre problema és que les seves fulles triguen molt a degradar-se. L’eucaliptus és un expert en guerra química i deixa anar compostos que interfereixen en altres espècies, de manera que als boscos d’eucaliptus hi creixen menys espècies que a la resta de sistemes forestals. Les espècies europees o sud-americanes no estan adaptades a competir amb els tòxics dels eucaliptus. Això també afecta als fongs i bacteris que degraden les fulles, de manera que al sotabosc se n’acumulen moltes més que d’habitual. Un problema quan hi ha foc ja que tanta fullaraca actua com els fulls de paper que posem sota els troncs per encendre la llar de foc.

La resina de l’eucaliptus és rica en eucaliptol, un producte fàcilment inflamable. Això és una característica de molts arbres piròfits. La dels pins també crema fàcilment mentre que la dels roures, per exemple, li costa més. A més, són productes volàtils, de manera que s’evaporen i s’encenen sense problemes durant un incendi. No el desencadenen, és clar, però quan hi ha foc, n’afavoreixen la propagació.

L’altura de l’arbre i l’estructura de l’escorça també compliquen les coses. El foc s’enfila millor si el combustible està disposat de manera vertical. Un arbre amb la copa plana també crema, però les flames triguen més a escampar-se. En canvi, en l’eucaliptus, la flama puja i va trobant més combustible en el camí. A més l’escorça està formada per tires que es desenganxen fàcilment i que afavoreixen el foc. Quan l’eucaliptus és jove no es nota gaire, però en exemplars més vells l’efecte és notable.

Cap d’aquestes característiques és exclusiva de l’eucaliptus. Les podem trobar en molts altres tipus d’arbres. El problema amb l’eucaliptus és que les concentra totes, de manera que un bosc d’aquesta espècie pot tenir molt rendiment econòmic, però presenta un alt risc en el tema dels focs. No perquè s’encenguin amb més facilitat sinó perquè una vegada iniciat el foc, aquest es desplaça molt més ràpidament que en els altres tipus de bosc. Les comparatives són clares. Amb vent de trenta quilòmetres per hora, un incendi avança a deu metres per minut en una roureda mentre que una plantació d’eucaliptus ho fa a seixanta metres per minut. Intentar apagar un foc així és un repte colossal. Enfrontar-se a més de vuitanta focs d’aquest tipus és il·lusori. Només queda mirar de contenir el que es pugui i esperar les pluges.

Però sobretot cal tenir present que si no es canvien unes quantes coses en legislació, medis i equips contra els incendis i, sobretot, gestió del territori, la d’aquests dies és una desgràcia que tornarà a passar.

(Per cert, l’eucaliptus és una espècie piròfita: Això vol dir que resisteix bé el foc i que l’aprofita per al seu cicle vital. Però no necessàriament que n’afavoreixi la propagació Moltes espècies mediterrànies són piròfites.)

La tardor al plat

dilluns, 16/10/2017

Amb la tardor es modifica completament la mena d’aliments que hi ha disponibles i que ve de gust menjar. Jo passo d’allò que ofereix el mar i que durant l’estiu intento gaudir a fons, als tresors que traiem dels boscos de tardor. I un dels menjars que associo a l’ambient tardoral son, com no pot ser d’altra manera, els bolets. Hi ha moltes coses que recorden la tardor, però un plat de rovellons o simplement de xampinyons a la brasa amb all i julivert està entre les primeres de la llista.

Curiosament, els bolets (els comestibles) nutricionalment són més aviat poca cosa. Malgrat que sempre hi ha qui intenta vendre les bondats de qualsevol aliment dient que si té tantes vitamines o minerals o proteïnes, la veritat es que la principal virtut dels bolets és que són boníssims i ens poden fer feliços mentre en gaudim. Però des del punt de vista del que ens aporten, resulten poc rellevants.

En realitat n’hi ha prou de mirar les tables on hi ha la composició de nutrients. Curiosament, els bolets tenen un percentatge enorme d’aigua. Al voltant del 95 %. La resta és essencialment fibra i només entre dos i quatre grams de proteïnes per cada cent grams de bolets. En comparació, el pa té el doble de proteïna i els ous en tenen el triple (i tots dos tenen molt més d’altres coses). Si més no, cal dir que la composició de la proteïna que tenen és d’alta qualitat, es a dir que és més rica en aminoàcids essencials que la majoria vegetals. Normal, d’altra banda, ja que els bolets no són vegetals.

Part de la gràcia del gust dels bolets és que tenen prou glutamat i unes altres molècules anomenades IMP i GMP, que estimulen el cinquè sabor, l’anomenat umami. Això, combinat amb unes quantes molècules més de les que queden retingudes entre la fibra dels bolets fa que adquireixin el sabor característic tan de tardor.

Però al final el més important no és la part nutricional sinó la gastronomia pura i dura. El regal que ens fan els boscos durant aquests època de l’any i que fa que mentalment faci el pas de l’estiu a la tardor amb un somriure i la gana ben oberta. És el primer pas cap a les vetllades amb llars de foc, castanyes, torrades, vi del bo i racons entranyables mentre els dies s’escurcen i les tardes esdevenen mandroses. Tot i que la resta de l’any també se’n poden trobar d’algun tipus, l’aroma dels bolets és el primer avis de l’arribada de la tardor.

Anells llunyans

divendres, 13/10/2017

Els planetes nans són aquells cossos  celestes massa petits per ser considerats planetes, però massa grans per tractar-los de simples asteroides. Una definició potser poc precisa, però de moment és la que tenim i que evita que la llista de planetes del sistema solar creixi desbaratadament. Plutó és el més famós i controvertit, ja que va perdre l’estatus de planeta. En canvi, Ceres també és un planeta nan i aquest va millorar la seva classificació ja que abans era considerat un asteroide. Els altres tres que coneixem per ara estan orbitant més enllà de Neptú i s’anomenen Eris, Makemake i Haumea.

Aquests dies s’ha parlat de Haumea ja que s’acaba de descobrir que al seu voltant hi ha un anell amb una estructura similar a la dels anells de Saturn, tot i que a escala molt mes petita. El descobriment es va fer amb les dades obtingudes a principis de gener, quan Haumea havia de passar just pel davant d’una estrella. Aprofitant l’avinentesa un grapat d’observatoris van apuntar els telescopis en aquella direcció, per mesurar el lleu enfosquiment que experimentaria quan Haumea creués per davant.

Les dades van permetre millorar el coneixement que teníem del petit planeta. Ja sabíem que era molt allargat degut al ràpid ritme al que gira. Un dia a Haumea dura quatre hores. També es va establir que la seva densitat és similar a la de Plutó, més elevada del que es pensava. A més a més, s’ha vist que no té atmosfera significativa. Però el més destacat va ser que l’ocultament mostrava el patró característic del que presenten els planetes amb anells.

Durant un temps es va pensar que Saturn devia ser una fenomen particular i excepcional, però ara ja tenim clar que els sistemes amb anells són relativament freqüents. Júpiter també en té i Neptú el te incomplert. Però també planetes petits mostres anells. Chariklo i Quiró són “planetes menors” (una altra categoria pels que encara són més petits) que també tenen anells malgrat les seves reduïdes dimensions. Però l’anell d’Haumea es el primer que detectem en els planetes nans que orbiten més enllà de Neptú.

Aconseguir les dades va ser d’aquelles coses en les que gairebé resulta més complicat organitzar dotzenes d’observatoris d’arreu del món que no pas disposar de la tecnologia necessària. Aquesta vegada ho han coordinat des de l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia, a Granada, però hi ha participat equips de tot el món.

En tot cas, això fa que l’antiga idea de que més enllà de Plutó podrien haver-hi altres cossos orbitant el Sol, però que serien petits i poc interessants es demostri cada vegada més errònia. Els planetes nans tenen satèl·lits, anells, formes variades, composicions diverses i tot el que pot fer feliç un físic planetari per anar investigant i fent troballes sorprenents tota la vida.

Sembla clar que encara ens queda molt per descobrir del nostre propi sistema solar.

Com fer un bec

dijous, 12/10/2017

Quan parlem dels dinosaures sempre hem de recordar que els ocells actuals no deixen de ser un tipus concret de dinosaure amb bec i plomes. Al registre fòssil cada vegada hi ha més exemplars de dinosaures amb plomes, de manera que la visió que teníem d’animals similars als rèptils s’ha d’anar modificant. Les plomes no tenen massa secret. Al igual que el pel, són modificacions de les estructures de la pell que originàriament formaven les escates. Protuberàncies que creixen fines, planes, ramificades, dures o flexibles, i que acaben oferint protecció física i tèrmica.

Un altre tema és el del bec. De fet, el bec és una estructura típicament aviar i pot semblar curiós com s’ho va fer per evolucionar a partir d’animals que tenien dents i als que no els anaven gens malament per menjar. Ja fa un temps es va descobrir que el canvi a nivell genètic era relativament senzill.  Uns investigadors van demostrar que n’hi havia prou amb modificar l’activitat de dos gens per fer que apareguessin dents en ocells com el pollastre. Per tant, a nivell de mutacions el canvi és relativament menor.

Ara bé. Un bec no és simplement una mandíbula a la que li falten dents. Els dinosaures que acabarien sent la família dels ocells van anar desenvolupant tota l’estructura còrnia que caracteritza el bec. Com va passar això sembla que ara està més clar gràcies a uns treballs d’un grup xines que ha estudiat seqüències de fòssils relativament ben conservades.

El que se’n desprèn és que inicialment el pas de quedar sense dents i de tenir una formació còrnia a la mandíbula era un fenomen que apareixia en alguns dinosaures a mida que anaven envellint. Mentre que de joves tenien dents i mandíbules normals, els exemplars vells perdien alguns dents i als costats de la mandíbula es formava una estructura més dura. L’alteració que va portar a la formació del bec va ser l’avançament d’aquest procés. Allò que primer passava només en exemplars adults va començar a tenir lloc en animals cada vegada més joves fins que al final ja van acabar sortint de l’ou amb bec enlloc de mandíbula dentada.

De vegades es pensa que en l’evolució han de succeir grans i improbables canvis per donar lloc a les formes més evolucionades, però la realitat pot ser més senzilla. Només modificant el moment en que tenen lloc els canvis que apareixen a mida que passem de joves a adults, es pot modificar considerablement l’estructura anatòmica d’un organisme. Com en tots els sistemes mínimament complexos, petits canvis en llocs clau poden tenir grans conseqüències en l’estructura final. Pel que sembla, la part més general de l’aparició del bec només va consistir en alterar el moment en que es posaven en marxa un parell de gens concrets.

Vertigen

dimecres, 11/10/2017

Posem a terra un tauló d’un metre d’ample i cinc metres de llargada. Si em demanen que passi per sobre, caminant d’un extrem a l’altre, podré fer-ho sense cap problema. En canvi, si aquest mateix tauló està posat a vint metres d’altura (aproximadament la dels edificis de l’eixample de Barcelona), probablement seré incapaç de creuar-lo. La por em bloquejarà, hiperventilaré, l’estómac s’encongirà, tindré taquicàrdia i potser fins i tot em marejaré. Una por irracional ja que a peu pla he vist que soc perfectament capaç de caminar creuant el taulell. Però que sigui irracional no vol dir que no sigui completament real.

De sempre he dit que tenia vertigen, però estrictament la paraula vertigen fa referència a una alteració en els sistemes que té el cos per mantenir l’equilibri. El que patiria seria un atac d’acrofòbia, és a dir “por a les altures”. De totes maneres, gairebé ningú fa servir aquest terme i tothom parla de “vèrtig” o “vertigen”. És una llauna si tinc en compte que, de jove, un dels esports que més m’agradava era l’alpinisme i l’escalada. Algunes ascensions simplement les vaig descartar per massa “vertiginoses”. Altres, en canvi, les recordo amb un sentiment afegit de triomf. Puc assegurar que fer la cresta dels Besiberris amb l’estómac encongit i treballant a fons l’autocontrol fa que l’experiència sigui molt més intensa i fa més gran la sensació de satisfacció i triomf.

Però no deixa de ser intrigant el motiu d’aquesta sensació, intensament física que experimentem algunes persones davant de les altures. Pot ser tant intensa que la puc notar simplement mirant com algú s’acosta a un precipici. De fet, fins i tot imaginant-m’ho es pot desencadenar.

Naturalment hi ha la teoria psicològica del trauma infantil que ho desencadena. Pot ser, però això del trauma infantil ja sembla el gran comodí de la psicologia. En tot cas, l’explicació sospito que és més complicada.

Per començar, no és simplement una por a les altures. Per exemple, En edificis alts puc passar-ho molt malament acostant-me a una balconada i fins i tot a una finestra. En canvi, anar en avió no em representa cap problema i de fet m’agrada tenir la finestra i mirar com ens enlairem i anem guanyant altura. Això ja m’indica que no és únicament un problema de “por a les altures” sense més. Hi ha d’haver altres coses.

Una teoria interessant ho relaciona amb la manera com ajustem el sentit de l’equilibri. Per fer-ho fem servir la informació que arriba de la vista, però també la provinent dels òrgans interns de l’equilibri situats a l’interior de la oïda. Això funciona molt bé a peu pla, però quan anem guanyant altura, la informació visual perd precisió i cal adaptar-ho a la del sistema vestibular, que manté el seu rendiment sense canvis. Pot ser que algunes persones no fem la correcció de manera eficient i el cervell comenci a interpretar dades contradictòries entre la informació visual i la interna. Com que les dades no encaixen, posa en marxa la resposta de estrès requerida en situacions de perill.

Podria ser, tot i que això no explica perquè també ho experimento mirant gent propera al precipici. En aquest cas, potser sí que sigui un fenomen estrictament psicològic associat al fenomen fisiològic inicial. Com moltes fòbies, aquest tipus de vertigen és un senyal d’alarma que, en condicions normals faria la seva funció (evitar el perill) però que quan està excessivament activat t’acaba bloquejant.

Punt de no-retorn

dimarts , 10/10/2017

Quan un avió inicia la maniobra d’enlairament hi ha un punt important que els pilots han de tenir molt present. El punt de no-retorn. És aquell instant en el que ja no es pot aturar l’avió i t’has d’enlairar sí o sí. El motiu és senzill. Per enlairar-se, l’avió ha d’agafar una determinada velocitat. A mida que va accelerant, cada vegada queda menys pista per davant. El problema és que un avió rodant a tota velocitat no pot frenar en sec. Hi ha un punt en el que va tant de pressa que si intentés frenar ja no tindria prou espai per fer-ho i s’estavellaria contra el final de la pista. Intentar aturar-se és garantia de desastre, de manera que només queda seguir endavant amb l’enlairament.

Els avions en tenen més de punts de no-retorn. Els aviadors de la segona guerra mundial ho tenien molt present quan anaven a fer incursions a territori japonès pel Pacífic. Calia tenir molt present el combustible que els quedava ja que havien de guardar-ne prou com per tornar a les bases o al portaavions. El punt de no-retorn en aquest cas era aquella distància en la que, si seguien endavant ja no els quedaria prou combustible per tornar. Si tens un aeroport més endavant, ja estàs obligat a anar-hi. Si no,… tens un problema molt gros.

De punts de no-retorn en trobem per tot arreu. Durant el sexe els homes coneixen bé el punt de no-retorn. Aquell a partir del qual l’ejaculació tindrà lloc, inexorablement. Aturar-se aleshores pot impedir l’orgasme, però no l’ejaculació. Mal rotllo!

I el nostre planeta s’està escalfant degut a l’escalfament global. Els climatòlegs tenen claríssim que hi ha un punt de no-retorn a partir del qual, fins i tot si aturem les emissions de gasos hivernacle, l’escalfament ja no s’aturarà i el clima s’alterarà fins arribar a un altre equilibri diferent del que gaudim ara. La discussió, encesa i encara oberta, és identificar quin és aquest punt i establir si ja l’hem creuat o encara tenim marge d’actuació.

Fisiològicament hi ha moltes funcions que mostren punts de no-retorn. El part o la digestió en són els exemples més senzills. L’inici es pot anar endarrerint, però a partir de determinat moment, quan el procés ja està prou avançat, cal completar-lo sigui com sigui. No es pot aturar  el procés del part a la meitat ja que les conseqüències, tant per la mare com pel nadó serien catastròfiques.

En dinàmica de poblacions també hi ha punts de no-retorn. Per mantenir una espècie cal un mínim d’individus amb capacitat de reproduir-se. En el moment en que n’hi ha menys dels necessaris, la població creua un punt de no-retorn que l’encamina més o menys ràpidament a l’extinció. Un fenomen que també el trobem en coses com els idiomes. Per sota de determinat nombre de persones que parlin un idioma, aquest està condemnat a la desaparició.

Els punt de no-retorn existeixen en tots els camps. No són bons ni dolents en sí mateixos, simplement són un fet que cal tenir present. Altra cosa és que sigui fàcil decidir quin és el punt i saber si ja l’has creuat o no. Algunes vegades són fàcils d’identificar, com ara quan Juli Cèsar va creuar el Rubicó amb les seves legions. Però no sempre és tan evident. De vegades penses que el tens al davant… i en realitat ja l’has creuat. En tot cas, és important identificar-lo ja que és el que determina si la decisió d’intentar aturar-se és assenyada o catastròfica.

Premis Nobel només per homes?

dilluns, 9/10/2017

Els Premis Nobel 2017 de camps científics (Física, Química i Medicina o Fisiologia) han recaigut en nou científics que han fet grans contribucions als seus respectius camps. Tot i que sempre és difícil triar i que altres també haurien pogut sortir guanyadors, ningú posa en dubte que els premis són ben merescuts. Però un cop més, no hi ha cap dona entre els guanyadors.

L’any passat tampoc n’hi va haver cap i en l’anterior només una, en el de medicina i fisiologia. Si volem trobar una dona guanyant el premi Nobel de física hem de retrocedir… al 1963! En realitat, des que jo vaig néixer només una dona ha guanyat el de física i una altra del de química. De Medicina va millor i he viscut com deu dones eren reconegudes amb el premi Nobel d’aquesta especialitat. Una millora que no deixa de ser un percentatge miserable comparat amb el dels homes.

Hi ha qui diu que el Comitè Nobel actua de manera molt masclista, però el problema és més general  i no afecta només al comitè. Després de tot, ells participen només en la part final del procés de tria. Primer es fa una llista de propostes per part d’Universitats escandinaves, membres de l’Acadèmia de ciències, antics guanyadors i una selecció de centres de recerca d’arreu del mon. D’aquí es fa una selecció i al final el comitè tria entre uns pocs candidats.

De manera que el problema no el té (només) el comitè Nobel, sinó la comunitat científica en general. I més concretament els que tallen el bacallà. Catedràtics, caps de grup, directors de centres… els que tenen el poder i que acostumen a ser els que fan les propostes. Les dones ja s’han incorporat al mon de la ciència de manera massiva, però els llocs de poder segueixen molt majoritàriament en mans masculines. Hi ha moltes i enceses discussions sobre el motiu. Des de la inèrcia històrica, (ja que ha de passar força temps des de l’arribada de joves investigadores fins que aquestes aconsegueixen escalar als llocs de poder), fins als condicionants socials o fins i tots els biològics (la testosterona ajuda a ser més agressiu barallant-te per aconseguir poder).

La resposta ningú la sap encara que tothom pensi que sí. Segurament és una barreja de totes, però els condicionants socials i els costums inconscients deuen ser els que tenen més pes. En qualsevol descobriment gairebé sempre hi participa una grapat de gent i el problema és triar entre tots quins mereixen el premi. I no és cap secret que sempre que s’ha de triar entre un home i una dona en igualtat de condicions, els homes tenim més números per ser els triats. Com va afirmar una vegada en Neil DeGrasse Tyson, quan comparava els problemes de les dones amb els que ell havia tingut pel fet de ser negre “primer mirem de corregir aquests discrets però implacables biaixos socials i després ja parlarem de les diferències biològiques”.

Una cosa que podria ajudar es que el comitè deixi de premiar descobriments de fa mig segle. Després de tot, la majoria dels avenços en els que hi ha dones implicades són de les últimes dècades. Inicialment els premis Nobel eren per avenços fets l’any anterior al del premi. Això és mala idea ja que sovint es triga més a verificar que el descobriment es realment important i que no sigui cap error. Però els del comitè pequen de extraordinàriament conservadors i aquest simple biaix a l’hora de seleccionar el que premiem fa que el nombre de dones per triar quedi molt reduït.

No conec la solució, però és clar que cal trobar-la aviat. La falta de dones en la llista de premiats comença a ser un anacronisme impresentable en ple segle XXI.